1 - L'AVANTGUARDA HISTÒRICA
avantguardes artístiques i cinematogràfiques
El cinema experimental o d'avantguarda podríem dir que arrenca del Futurisme i d'altres moviments artístics i literaris si fa no fa coetanis. Sobre els més significatius, ens hi aturarem un per un en les següents pàgines. Ara bé, és el cinema mateix que comença a ser vist com un art des del començament de segle: dues expressions característiques en són el film d'art, corrent que cercava el prestigi de la "alta cultura" teatral i literària, i la noció de setè art, introduïda per Ricciotto Canudo, un dels primers teòrics del cinema. És més, el cinema ofereix el potencial d'arribar a ser l'art més complet i avançat, i com a tal serà contemplat per diversos escriptors i artistes plàstics, ans també pels qui fan del cinema el seu art-i-ofici.
Així, podríem distingir entre el cinema de les avantguardes artístiques -que, en gran part, parteix d'uns plantejaments plàstics que cerquen la resolució de qüestions formals de temps, moviment, ritme, etc.-, i el cinema d'avantguarda com a gènere en si mateix, tot cercant uns nous recursos expressius més enllà de les bases primeres del llenguatge cinematogràfic (tal com foren establertes per Porter, Griffith i altres), però mantenint-se en el ordre del narratiu / representatiu:
S'ha de dir, però, que aquesta distinció que ara fem, no es donava pas en aquell temps, quan tot era avantguarda, cinema d'avantguarda amb uns circuits si fa no fa comuns; com a molt distingint-se la varietat del cinema abstracte o absolut. Per tant, ressenyarem tot seguit aquests principals episodis o corrents sense seguir altre ordre que el d'una certa cronologia. En qualsevol cas, aquesta distinció prèvia esdevé pertinent perquè és sobretot el cinema de les avantguardes artístiques -del futurisme al surrealisme- el que estableix les línies majors del cinema experimental posterior: l'abstracció lírica o constructivista, el cinema subjectiu o introspectiu, la concepció del cinema com a música o poesia visual / audiovisual. Mentre que el cinema d'avantguarda al·ludit en l'esquema anterior té més a veure amb l'evolució del cinema dins la tradició narrativa que, amb l'arribada del sonor, esdevindrà del tot hegemònica; bé que amb algunes excepcions: el cinema-ull de Dziga Vertov, o les passatgeres inclinacions d'altres cineastes (Dulac, els germans Chomette) cap els conceptes de cinema pur, integral, sense trama, etc. D'acord amb els criteris exposats en les consideracions prèvies, ens aturem doncs amb més o menys detall en aquests corrents i en els autors i obres més representatius dels mateixos.
bibliografia (avantguarda històrica, anys 10 als
30)
Haas, Patrick de Cinéma intégral: De la peinture au cinéma dans les années vingt * París: Transédition, 1985 ISBN 2-8025-0013-9
Bertetto, Paolo (ed) Il cinema d'avanguardia, 1910-1930 * Venècia: Marsilio, 1983 ISBN 88-317-4640-5
Richter, Hans Filmgegner von heute - Filmfreunde von morgen Frankfurt: Fisher Taschenbuch, 1981 ISBN 3-596-23670-3 (reedició de l'original de 1929)
Verdone, Mario Le avanguardie storiche del cinema Torí: Società Editrice Internazionale, 1977
Rondolino, Gianni Il cinema astratto: Testi e documenti Torí: Tirrenia Stampatori, 1977
Verdone, Mario (ed) Poemi e scenari cinematografici d'avanguardia Roma: Officina Edizioni, 1975
Dos aspectes hi ha que destacar en l'apropament al cinema dels futuristes:
1) les primeres experiències de cinema abstracte, a la vegada que la primera formulació coneguda del concepte de música visual (o, més exactament, música cromàtica), a través d'un seguit de realitzacions dels germans Corradini -els pintors Bruno Corra i Arnaldo Ginna- entre els anys 1910-1912, i pel procediment igualment precursor de pintura sobre pel·lícula;
2) el contingut programàtic i veritablement anticipador del Manifest de la Cinematografia Futurista (1916), on s'exposen ja moltes de les idees i direccions que prendrà el cinema experimental posteriorment. Tant el grup futurista italià, amb Marinetti al front, com el grup cubofuturista rus realitzaren sengles films col·lectius -els quals no s'han conservat-, i es coneixen a més diversos projectes i guions de diferents artistes i escriptors adscrits a aquest moviment. El futurisme va exercir a més certa influència sobre el cinema comercial, més particularment sobre certs gèneres (cinema còmic, ciència-ficció), i en aspectes escenogràfics i/o temàtics.
Malauradament, els films suposadament més emblemàtics del futurisme es donen per perduts, i els que es conserven no tenen gaire a veure amb el concepte de cinema experimental que aquí ens ocupa. Tot i així, assenyalem un parell de títols que podria ser interessant d'aconseguir; el primer, del còmic "Robinet", per la seva relació directa amb certs projectes que es coneixen de Marinetti, Corra i Prampolini; el segon, de fet un vídeo, per ser una reconstrucció-assaig a partir de les restes d'un film escrit per Maiakovski.
Marcel Fabre ("Robinet"): Amor pedestre (1914, 10')
Gianni Toti: Incatenata alla pellicola, ovvero Maiak(lilibrik)ovskij (1983, 70') VIDEO (Gianni Toti: Via dei Giornalisti, 00135 Roma - tel 39-6-3484 02)
A més, a fi de considerar altres possibilitats, suggerim de contactar amb la Bienal de Venècia (o el seu Arxiu Històric), doncs fa uns anys van presentar una mostra molt completa sobre cinema i futurisme; o bé consultar al comissari de la mateixa, Paolo Bertetto.
bibliografia
Bertetto, Paolo / Celant, Germano (ed) VeloCittà: Cinema & Futurismo * Milà: Bompiani, 1986
Fernández Santos, Angel (ed) Maiakovski y el cine Barcelona: Tusquets, 1974 ISBN 84-7223-554-8
Kirby, Michael Futurist Performance Nova York: EP Dutton, 1971
Verdone, Mario Cinema e letteratura del Futurismo Roma: Bianco e Nero, núm. 10-11-12 (revista), 1967
L'expressionisme és un corrent que ocupa un lloc molt important, tant en la història de l'art com en la història del cinema. Les obres que consideren el camp específic del cinema experimental, però, han tendit més i més a prescindir d'aquest capítol, o a fer-hi tot just una referència passatgera (a l'inrevés, per exemple, de l'antiquada obra de Jean Mitry sobre la història del cinema experimental). La raó és, en definitiva, que el cinema expressionista presenta uns aspectes innovadors, més que no pas experimentals, que pertanyen a la tradició narrativa-dramàtica. En qualsevol cas, els films de Murnau, Lang, Wegener, Pabst, Robinson, Joe May, etc. haurien de formar part d'una col·lecció cinematogràfica bàsica, i aquí només destacarem l'obra tinguda per ÒfundacionalÓ de l'expressionisme fílmic (a la vegada que la que donà nom a una de les seves sub-tendències: el caligarisme).
Robert Wiene: Das Kabinett des Dr. Caligari (1919-20, LM) Disponible en VÍDEO (USA: Kino)
bibliografia
Eisner, Lotte H. La pantalla demoníaca Madrid: Cátedra, 1988
Kracauer, Siegfried De Caligari a Hitler: Una historia del cine alemán Barcelona: Paidós, 1985
Kurtz, Rudolf Expressionismus und Film Berlín: 1926 (hi ha reedicions i traduccions posteriors)
Aquest corrent, d'equívoca relació amb l'impressionisme pictòric, ha estat també anomenat primera avantguarda francesa (per l'historiador Georges Sadoul), o primera onada (per al·lusió a la ¨"segona", la nouvelle vague). Com en el cas de l'expressionisme, és un moviment que ha introduït diverses innovacions estilístiques -algunes força agosarades i encara avui sorprenents-, però sempre en el marc d'un cinema narratiu, naturalista i de gènere (doncs les trames més sovintejades són de tipus melodramàtic i fulletinesc, les de caire històric i les inspirades en textos literaris).
L'impressionisme tracta de visualitzar i transmetre a l'espectador unes sensacions subjectives, tot utilitzant amb enginy els recursos fotogràfics (sobreimpressions, flous, angulacions, filtres, etc), de moviment de càmera, de muntatge, etc. Molt important és el cantó teòric d'aquest moviment -els escrits de Delluc, Epstein, Dulac i altres-, pel seu aprofundiment en l'especificitat del cinema, idea que aconduiria a alguns cap a la noció d'un cinema pur o integral. També cal tenir en compte les vinculacions que tingueren aquests cineastes amb artistes i escriptors d'avantguarda com Léger, Cendrars o els surrealistes.
Novament, les obres de Delluc, Gance, L'Herbier, Epstein, Dulac, Renoir, Kirsanov, etc, haurien de contemplar-se com a part d'un fons cinematogràfic general, abans que dins l'àrea del cinema experimental coberta en aquest informe. Tot i així, destaquem alguns títols que poden ser també rellevants en aquest aspecte, per la seva relació amb altres línies d'experimentació més radicals.
Abel Gance: La roue (1922, LM) MV; Napoléon (1926, LM) Disponible en VIDEO la versió presentada per Zoetrope (Coppola), basada en la restauració de Kevin Brownlow.
Marcel L'Herbier: L'inhumaine (1924, LM) L'argent (1928, LM)
Jean Epstein: La glace à trois faces (1927, 45') f.d. Rosebud ; La chute de la maison Usher (1928, CM)
Dimitri Kirsanov: Ménilmontant (1926, 70') Disponible en VÍDEO (USA: Festival-recopilació "French Avant-Garde Shorts") ; Brumes d'automne (1927, 10'); Rapt (1934, LM)
La hipòtesi d'un cinema cubista ha estat brillantment exposada en l'obra que assenyalem en la bibliografia, tot i que abasta diversos autors i films que aquí hem distribuït sota diferents epígrafs: de La roue de Gance i L'inhumaine de L'Herbier (films ambdós on hi col·laborà Léger), al cinema absolut de Ruttmann, Eggeling i Richter. En qualsevol cas, el cubisme és el referent estètic més adequat per a la única realització cinematogràfica de Léger, ja que altres apropaments al cinema per part dels artistes adscrits a aquest corrent restaren només en estat de projecte (Survage, tal vegada Picasso).
Fernand Léger / Dudley Murphy: Le Ballet mécanique (1924, 14') ý MV Disponible en VÍDEO (USA: Festival-recopilació "French Avant-Garde Shorts")
bibliografia
Lawder, Standish D. The Cubist Cinema * Nova York: New York University Press, 1975 (Anthology Film Archives Series) ISBN 0-8147-4956-9 (hc) - 0-8147-4957-7 (ppb)
(nota sobre el) constructivisme
Com en el cas del cubisme, no podem parlar d'un cinema constructivista pròpiament dit, sinó és en el terreny de les hipòtesis, les referències, les afinitats o influències d'un camp (les arts plàstiques) a un altre (el cinema). En aquest sentit, el constructivisme cinematogràfic es bifurcaria en dos aspectes que tractarem separadament a continuació:
la incidència de les idees i la estètica constructivistes en determinats cineastes de les anomenades avantguardes soviètiques; particularment Eisenstein i Vertov;
el cinema absolut alemany dels Ruttmann, Eggeling, Richter, i els artistes i estudiants de la Bauhaus (Moholy-Nagy, Hirschfeld-Mack, Schwerdtfeger, Graeff, Kranz).
avantguardes russes / soviètiques
Sota aquest epígraf es poden incloure diversos corrents i autors: a part de la incidència ja ressenyada del Futurisme, podem afegir l'Excentricisme i la FEKS (Fàbrica de l'Actor Excèntric), la influència del Constructivisme sobre diversos cineastes (Eisenstein, Vertov); i, entre els corrents específicament cinematogràfics, el cinema-ull de Vertov, l'encetament del film de muntatge o compilació documental amb Esther Shub i el mateix Vertov. I, en fi, els altres grans noms del cinema soviètic: Kuleshov, Pudovkin, Dovjenko, MedvedkinÉ Una àmplia parcel·la que hauria d'estar convenientment representada en una videoteca cinematogràfica general.
Aquí no farem esment doncs de les obres d'Eisenstein (gairebé totes disponibles en VÍDEO), i de Pudovkin, Dovjenko, Kuleshov, Kozintsev, Barnet i altres (algunes de les més importants, igualment disponibles en VÍDEO), però insistirem en canvi en la rellevància de tres autors, tot i que els dos primers també haurien de considerar-se bàsics en l'àrea del documental.
Dziga Vertov: Kino-Glaz [Cine-ull] (1924, 80' aprox) ; Celovek s Kinoapparatom [L'home de la càmera] (1928-29, 70') ý ; Entuziasm / Simfonija Donbassa [Entusiasme, o Simfonia del Donbass] (1930, LM) ý MV Tots disponibles en VIDEO (USA: Kino - Festival / Europa: ?). Nota: Del darrer film, però, convindria procurar-se preferentment la còpia restaurada per Peter Kubelka al Österreichischen Filmmuseums de Viena.
Esther Shub: Padenie dinastii Romanovych [La caiguda de la dinastia dels Romanov] (1927, 90') Disponible en VíDEO (USA: Kino)
Alexandre Medvedkin: La felicitat (1933, 65) Disponible en VÍDEO (USA: Kino)
Sobre aquest darrer autor, redescobert els anys 60/70 i responsable de l'experiència del "cine-tren", convindria també procurar-se el film que li ha dedicat recentment Chris Marker i que conté diversos fragments inèdits:
Chris Marker: Le tombeau d'Alexandre (1993 Disponible en VÍDEO (França: La SEPT Vidéo, BP 630, 60372 Sainte-Geneviève Cedex 9)
bibliografia
Michelson, Annette / O'Brien, Kevin (ed) Kino-Eye: The Writings of Dziga Vertov Berkeley: University of California Press, 1994 ISBN 0-520-04760-5
Devaux, Frédérique L'homme à la caméra, de Dziga Vertov Crisnée, Bèlgica: Yellow Now, 1990 (coll. Long Métrage) ISBN 2-87340-075-7
Petric, Vlada Constructivism in Film: The Man with a Movie Camera, a cinematic analysis Cambridge, Mass.: Cambridge University Press, 1987 ISBN 0-521-44387-3
Rapisarda, Giusi (ed) Cine y vanguardia en la Unión Soviética: La Fábrica del Actor Excéntrico (FEKS) Barcelona: Gustavo Gili, 1978 ISBN 84-252-0694-4
Bertetto, Paolo Cine, fábrica y vanguardia Barcelona: Gustavo Gili, 1977 ISBN 84-252-0647-2
Vertov, Dziga Articles, journaux, projets París: Union Générale d'Éditions, 1972 (col 10/18)
Sadoul, Georges Dziga Vertov París: Champ Libre, 1971
Leyda, Jay Kino: A History of the Russian and Soviet Film Londres: George Allen and Unwin, 1960
La noció de cinema absolut o no-objectiu introdueix un matís diferenciador en relació amb la més general i àmplia de cinema abstracte, tot i que sovint s'empren indistintament. Però l'abstracció pot partir d'imatges reals o contenir elements figuratius, mentre que el cinema absolut, l'art no-objectiu defuig els referents externs, la realitat objectiva, per treballar exclusivament amb unes formes geomètriques o espontànies; generalment per procediments d'animació. En aquest sentit, el cinema absolut es va desenvolupar essencialment a Alemanya en els anys 20 -tot i que cal recordar el precedent de la "música cromàtica" dels germans Corradini, o el projecte irrealitzat del pintor cubista Léopold Survage, Rythmes colorés (1912-13)-, i en connexió amb els corrents artístics coetanis: l'expressionisme abstracte (Kandinsky, KleeÉ), Dadà, el constructivisme i la Bauhaus. Aquest cinema, doncs parteix d'uns plantejaments essencialment plàstics, ans també d'un propòsit característic d'arribar a una música visual.
Walther Ruttmann: ý MV Lichtspiel Opus I (1919-20, 8') ; Opus II-III-IV (1920-23, 12') ambdós f.d. Light Cone ; Weekend (1930, Nota: Aquest darrer fou presentat com un film sense imatges, és a dir només un enregistrament / muntatge sonor ("absolut"), el qual ha estat recentment editat en CD (per Oddsize, París; colecció "Cinéma pour l'oreille").
Hans Richter: ý MV Rhythmus 21 (1921-24, 4') ; Rhythmus 23 (1923-24, 4') ; Filmstudie (1926, 5') tots tres f.d. Light Cone
Viking Eggeling: Diagonal Sinfonie (1923-24, 10') MV f.d. Light Cone
Laszlo Moholy-Nagy: Lichtspiel: schwarz-weiß-grau (1930, 6') f.d. Light Cone ; Tönendes ABC (1932, CM) MV
Ludwig Hirschfeld-Mack / Kurt Schwerdtfeger: MV Kreuzspiel (ca. 1921-23 / reconstrucció 1966) ; Colour Light Play (ca. 1921-23 / reconstrucció 1966)
Werner Graeff: MV Partitur I (1922 / realització 196É, CM) ; Partitur II (1922 / realització 1958, CM)
Kurt Kranz: 20 Bilder aus dem Leben einer Komposition (1927-28 / realització 1972, CM) ¥ Schwarz: Weiß / Weiß: Schwarz (1928-29 / realització 1972, CM) ; Der heroische Pfiel (1929-30 / realització 1972, 6') Nota: Aquests 3 films foren realitzats per Robert Darroll, deixeble de Kranz a la Hamburger Kunstakademie, a partir dels projectes dibuixats d'aquest.
bibliografia
Nitschke, Uwe / Leitner, Angelika El cine alemán de vanguardia de los años veinte / Der deutsche Avant-Garde Film der 20er Jahre Munic: Goethe-Institut, 1989
O'Konor, Louise Viking Eggeling Estocolm: Almqvist & Wiksell, 1971
Moholy-Nagy, Laszlo Painting, Photography, Film Cambridge, Mass.: MIT Press, 1969 (hi ha reedicions posteriors) (traducció de l'original alemany del 1925)
Les nocions de cinema pur i cinema integral han estat introduïdes respectivament per Henri Chomette (el germà, també cineasta, de René Clair) i Germaine Dulac, tot i que reflecteixen una preocupació general entre els diferents corrents cinematogràfics d'avantguarda o de propòsit innovador, tenint doncs unes arrels ja assenyalades en l'Impressionisme cinematogràfic, i un paral·lelisme evident en el cinema absolut alemany. A l'inrevés però del gruix d'aquest, les imatges del cinema pur / integral tenen un referent objectiu: són imatges del món real portades a un cert grau d'abstracció amb una intenció poètica i, novament, plàstica i musical. Als films de Chomette i Dulac, afegim aquí alguns altres autors i films de procedències geogràfiques diverses, que participen també dels propòsits i trets descrits.
Henri Chomette: Jeux de reflets de lumière et de vitesse (1923-25, 6') Cinq minutes de cinéma pur (1923-25, 5') ambdós f.d. Light Cone
Germaine Dulac: ý MV Themes et variations (1928, 9') ; Disque 957 (1928, 6') ; Étude cinégraphique sur une arabesque (o Arabesques) (1928, 7') tots f.d. Light Cone
Joris Ivens: De Brug [El pont] (1928, 11') ; Regen [Pluja] (1929, 12') amb Manus Franken f.d. Rosebud
Ralph Steiner: H2O (1929, 12') f.d. Rosebud ; Mechanical Principles (1930, 11')
El gènere de la simfonia urbana és característic de l'ideari de les primeres avantguardes (des del Futurisme, amb el seu cant a la velocitat, les màquines i la modernitat), i troba un ampli desenvolupament al llarg dels anys 20 (així com un ressò periòdic posterior). El nom genèric donat a aquesta mena de films prové del títol del film de Ruttmann, Berlín, simfonia d'una gran ciutat (1927), tot i que altres conceptes afins els trobem en el film un xic posterior de Dziga Vertov, L'home de la càmera (1928-29) -ja ressenyat en l'apartat dedicat a les Avantguardes russes / soviètiques-, que ell anomenava una "simfonia visual", o en el projecte precursor de Laszlo Moholy-Nagy, Dinàmica de la gran ciutat (1921-22). D'altra banda, el tema de la urbs es fa ja manifest molt abans, i en registres que oscil·len entre el documentalisme líric-impressionista (Strand / Sheeler, Cavalcanti), el cinema social (Moholy-Nagy, Lacombe, Vigo), la ciencia-ficció (Clair, Metropolis de Fritz Lang) i les premises del cinema pur.
Paul Strand / Charles Sheeler: Manhatta (1921, 9') f.d. Light Cone
René Clair: Paris qui dort (1924, 52') ; La tour (1925, 20') Amdós disponibles en VÍDEO (hi ha edició de luxe: 2 estoigs amb 3 cintes VHS cadascun, juntament amb altres films de Clair del 1923 al 1928)
Laszlo Moholy-Nagy: Berliner Stilleben (1926, 9') ; Marseille vieux-port (1929, 9') ambdós f.d. Light Cone
Alberto Cavalcanti: Rien que les heures (1927, 46') Disponible en VÍDEO (USA: Festival [juntament amb el títol següent])
Walther Ruttmann: Berlin, die Sinfonie der Großstadt (1927, 70') ý MV Disponible en VÍDEO (USA: Festival [juntament amb l'anterior])
Georges Lacombe: La zone (1928, 30')
Pierre Prévert / Man Ray / Marcel Duhamel: Paris-Express ou Souvenirs de Paris (1928, 20')
Jean Vigo: A propos de Nice (1929-30, 31') f.d. Rosebud
Manuel de Oliveira: Douro, faina fluvial (1929-30, 20') f.d. Cinemateca Portuguesa
Com molts dels autors que s'han ocupat d'aquests dos moviments artístics, tractarem conjuntament de les seves manifestacions cinematogràfiques, car és difícil d'establir una línia de demarcació precisa (històricament i estètica). És sabut que el cinema va atreure enormement als artistes dadà i surrealistes, la qual cosa es pot comprovar a través d'un gran nombre d'escrits -poemes, assaigs crítics o teòrics, guions i projectes-, i dels films llistats aquí sota. El cinema de Dadà defugia la trama, la narrativa, tot i que no totalment les imatges representatives (si deixem de banda un inicial parentesc amb el cinema absolut: Richter, Duchamp). Cerca així un cert automatisme (que es fa visible sobre tot en els primers films de Man Ray), i una convulsió dels valors burgesos (Clair / Picabia, Richter). El cinema (i l'art) surrealista fóra en aquest sentit una prolongació del cinema (i l'art) Dadà, però amb un automatisme més psíquic (oníric) que reverteix en una forma narrativa. (Així, el surrealisme ha exercit una gran i perdurable influència sobre el cinema de ficció).
René Clair / Francis Picabia: Entr'acte (1924, 20') ý MV Disponible en VÍDEO (hi ha edició de luxe: 2 estoigs amb 3 cintes VHS cadascun, juntament amb altres films de Clair del 1923 al 1928)
Man Ray: ý Le retour à la raison (1923, 5') ; Emak Bakia (1927, 17') ; L'Étoile de mer (1928, 15') ; Les mystères du château de dé (1928-29, 25') tots f.d. Rosebud
Marcel Duchamp: Anemic Cinema (1926, 7') Disponible en VÍDEO (USA: Festival-recopilació "French Avant-Garde Shorts")
Hans Richter: ý Vormittagspuck (1927-28, 7') ; Inflation (1927-28, 3') ; Zweigroschenzauber (1928, 3') ; Alles dreht sich, alles bewegt sich (1929, 4') tots f.d. Light Cone
Germaine Dulac: La coquille et le clergyman (1927, 28') Disponible en VÍDEO (USA: Festival -recopilació "French Avant-Garde Shorts")
Luis Buñuel / Salvador Dalí: Un chien andalou (1929, 16') ý ; L'Age d'or (1930, 60') ý ; Las Hurdes (Terre sans pain) (1932, 30') tots disponibles en VÍDEO
Jean Cocteau: Le sang d'un poète (1930, 55') ý Disponible en VÍDEO
bibliografia
Pérez Perucha, Julio (ed) Surrealistas, surrealismo y cinema Barcelona: Fundación ÒLa CaixaÓ, 1991 ISBN 84-7664-311-X
Kuenzli, Rudolf E. (ed) Dada and Surrealist Film Nova York: Willis Locker & Owens, 1987
Williams, Linda Figures of Desire: A Theory and Analysis of Surrealist Film Urbana: University of Illinois Press, 1981
Kovacs, Steven From Enchantment to Rage: The Story of Surrealist Cinema Londres: Associated University Presses, 1980
Virmaux, Alain et Odette Les surréalistes et le cinéma * París: Seghers, 1976
Artaud, Antonin El cine Madrid: Alianza, 1973 ISBN 84-206-1490-4
Rondolino, Gianni L'occhio tagliato: Documenti del cinema dadaista e surrealista Torí: Martano, 1972
Kyrou, Ado Le surréalisme au cinéma París: Le Terrain Vague, Eric Losfeld, 1963 (2ª edició actualitzada, la primera és del 1953) (hi ha reedicions posteriors)
L'alemany Oskar Fischinger i el neozelandès Len Lye són dos autors mereixedors d'una secció pròpia per la seva llarga trajectòria. Ambdós, arran de la IIª Guerra Mundial, es van tralladar a Nord-Amèrica i allí van exercir una gran influència entre les noves generacions. Com també altres autors que podríem destacar en aquest mateix sentit: Hans Richter i Norman McLaren; i, més indirectament, també Marcel Duchamp. Tant l'obra de Fischinger com la de Lye es pot vincular als conceptes d'animació experimental i música visual, camps que van explorar abastament i amb diverses tècniques. Lye, a més, es pot dir gairebé que és l'inventor del cinema sense càmera o "fet a mà" -és a dir, dibuixant, pintant, gratant la pel·lícula directament-, a la vegada que va fer un ús magistral de les tècniques d'impressió òptica (manipulació d'imatges fotogràfiques per mitjà d'una copiadora òptica). Altres paral·lelismes que trobem entre ambdós artistes són: la seva precoç exploració del cinema en color, la brillant aplicació d'alguns dels seus experiments en films publicitaris o propagandístics (com també altres animadors i experimentalistes en general: McLaren, Alexeieff / Parker, Richter), les dificultats que van trobar per desenvolupar el seu treball als Estats Units (ja és sabut que Walt Disney es va apropiar en gran part del treball de Fischinger a Fantasia), o la seva tardana dedicació a l'art òptic i cinètic.
De Fischinger, em consta que hi ha disponible un VIDEODISC (del que desconec el contingut precís en escriure aquestes línees), i la selecció de títols que s'ofereix a continuació l'he confegida a partir de la filmografia anotada del gran estudiós de la seva obra, el també cineasta Bill Moritz (vegeu bibliografia), i de les meves pròpies notes. Pel que fa a l'obra de Len Lye, dóno també una selecció de títols prou àmplia, doncs pràcticament tota la seva obra té un nivell molt alt.
Oskar Fischinger: ý MV Wax Experiments (1921-26, 9') ; Spirals (1926, 4') ; R-1, ein Formspiel (ca. 1927, 7') ; München-Berlin Wanderung (1927, 5') ; Studie no. 6 (1930, 2') ; Studie no. 8 (1931, 5') ; Studie no. 11 (1932, 4') ; Ornamental Sounds (o Synthetic Sound Experiments) (1932, 7') ; Kreise (1933, 2') ; Quadrate (1934, 5') ; Muratti greift ein (1934, 3') ; Swiss Trip (Rivers and Landscapes) (1934, 10') ; Komposition in Blau (1935, 4') ; Allegretto (1936, 3') ; An Optical Poem (1937) ; Radio Dynamics (1942, 4') ; Motion Painting No. 1 (1947, 11') tots o part: f.d. Pyramid Films (Santa Monica, California), Light Cone
Len Lye: ý MV Tusalava (1929, 11') ; A Colour Box (1935, 4') ; Kaleidoscope (1935, 4') ; The Birth of the Robot (1936, 7') ; Rainbow Dance (1936, 5') ; Trade Tattoo (1937, 5') ; Colour Flight (1938, 4') ; Swinging the Lambeth Walk (1939, 4') ; Musical Poster No. 1 (1940, 4') ; Color Cry (1952, 3') ; Rhythm (1957, 1') ; Free Radicals (1958, 5') ; Particles in Space (1961-66, 4') tots o part: f.d. Len Lye Foundation, Light Cone
bibliografia
Moritz, William "The Films of Oskar Fischinger" Film Culture, no. 58-59-60 (revista) Nova York: 1974
Lye, Len (ed. Roger Horrocks / Wynstan Curnow) Figures in Motion: Selected Writings of Len Lye Londres / Aukland (NZ): Oxford University Press / Aukland University Press, 1982
altres moviments, corrents, aspectes
França, Alemanya i la URSS forneixen el fons essencial del cinema d'avantguarda previ a la IIª Guerra Mundial: els autors, els títols més cèlebres, de repertori obligat. París, Berlín o Moscou són, a la vegada, les capitals artístiques del període considerat. (Cal afegir l'epicentre del Futurisme a Itàlia, és clar). Però, evidentment, l'avantguardisme fou, i ho seguiria sent, un fenomen estètic molt més ampli. Caldria doncs considerar altres àrees i els moviments, corrents, episodis, personalitats que les caracteritzen (a banda d'alguns autors que ja hem introduït en seccions anteriors, com l'holandès Joris Ivens, el portuguès Manuel de Oliveira, els nord-americans Strand, Sheeler i Steiner, o el "nòmada" Len Lye).
A BÈLGICA, per veinatge amb França i Alemanya contagiats pel dadaísme, el surrealisme i altres corrents, cal destacar les primeres obres de dos autors (que posteriorment es decantaren cap el documental:
Charles Dekeukeleire: Combat de boxe (1927, 16') ; Impatience (1928, 30') ; Histoire de détective (1928, 50')
Henri Storck: La mort de Vénus (1930) ; Idylle sur la plage (1931-32, 35') f.d. Light Cone, Rosebud ; L'Histoire du soldat inconnu (1931 / sonoritzat el 1959, 10') f.d. Light Cone
A GRAN BRETANYA, i al voltant de les revistes Close-Up i Film Art, es va crear un petit nucli avantguardista (Oswell Blakeston, Kenneth Macpherson, el belga Francis Brugière, la poetessa Hilda Doolittle, B. Vivian Braun, Irene Nicholson...), però el rol d'avantguarda el va complir més aviat l'escola documental de John Grierson, amb alguns autors de més marcada afinitat amb l'experimentació formalista (Basil Wright, Humphrey Jennings), grup al que també van estar vinculats Len Lye i Norman McLaren. Anotem provisionalment alguns autors i títols, tot i que caldria assessorar-se més sobre aquests i altres de possibles.
Oswell Blakeston / Francis Brugière: Light Rhythms (1930, 5') MV
Humphrey Jennings: Listen to Britain (1941, CM)
Adrian Brunel: Crossing the Great Sagrada (1924, 15') ; Cut It Out (1925, 19') ambdós f.d. Light Cone ; A Typical Budget (1925, CM)
D'alguns països de l'Europa Oriental es tenen també referències. A POLÒNIA, concretament, hi va haver un important desenvolupament del Constructivisme, i alguns artistes van realitzar un nombre de films; alguns dels quals s'han conservat i han estat exhibits en el marc de recents exposicions. De moment, anotem únicament els films que tenim localitzats del matrimoni Themerson, artistes polonesos després establerts a Anglaterra. Ulteriors recerques es podrien emprendre a través del Muzeum Sztuki de Lodz, que compta amb un Departament de Cinema.
Stefan & Franciszka Themerson: Europa (1932) Nota: Només es conserva un fragment, reconstruït en forma de diaporama. ; The Adventures of a Good Citizen (1938, 10') ; Calling Mr. Smith (1943, 10') ; The Eye and the Ear (1945, 10') tots f.d. London Film-makers' Coop
A TXECOSLOVÀQUIA, hi va haver també un moviment avantguardista de certa importància, els noms clau del qual són Alexander Hackenschmied (que després va emigrar als EUA, simplificant el seu cognom en Hammid, essent sobretot conegut com a co-autor del primer film de Maya Deren), Otakar Vavra, Jan Kucera, Jiri Lehovec, Karel Dodal i Irena Dodalova. Recentment s'han consagrat algunes retrospectives al cinema txec, i la font d'aquests films és la Ceskoslovenska Filmotéka a Praga (que és de suposar que haurà modificat ara el seu nom).
Per últim, a BRASIL, i segons referències, hi ha un film que cal també destacar, molt influït pels corrents d'avantguarda europeus (amb els que el seu autor s'havia familiaritzat a París):
Mario Peixoto: Limite (1930
Un altre aspecte a considerar és el de l'ANIMACIÓ FIGURATIVA; en particular els següents autors, pel desenvolupament de tècniques com l'animació de siluetes -és a dir, figures retallades i retro-il·luminades- (Reiniger), l'animació multiplana (Bartosch) i la pantalla d'agulles (Alexeieff / Parker). I també pel que pertoca al concepte de música visual.
Nota: Tant de L. Reiniger com del matrimoni Alexeieff / Parker hi ha molts altres films, així com documentals sobre les seves tècniques, que es podrien prendre en consideració. (Consultar amb Cecile Starr).
Lotte Reiniger: Die Abenteuer des Prinzen Achmed (1926, LM) ; Papageno (1935, 11') MV f.d. Rosebud
Berthold Bartosch: L'Idée (1932, 30')
Alexandre Alexeieff / Claire Parker: Une nuit sur le mont chauve (1934, 8') MV
A més, caldria tenir en compte l'obra d'Émile Cohl, un "primitiu" de l'animació, pel seu avantguardisme avant-la-lettre i per la seva reconeguda influència sobre altres animadors experimentals.