"The aesthetics of appearance, according to which objects or people stand out against an apparent horizon of a unity of time and space as in classical perspective, is supplemented by aesthetics of disapearance of someone in the distance suddenly rising up on the horizonless screen of the cathode-ray tube, the unity of time transferring such aesthetics onto that particular space of encounter: this is real time perspective of big optics clearly supplanting the achievements of the small optics of a perspective of real space, the vanishing of all the points (pixels) of the televized image."

(Paul Virilio)

"There's a place..."

(Stephen Sondheim)

Sísif és un treball fet per a Internet. El treball d'un artista, l'Antoni Abad, que és fill d'un escultor d'aquells que piquen pedres, i d'una escriptora d'aquelles que escriuen paraules. L'Antoni ha estat escultor quan ha fet coses d'escuma, de mecalux, de paper o de vídeo, ara amb Sísif ja no ho sé, no hi posaria la mà al foc. Si Sísif és escultura deu ser-ho entre les més grans, juntament amb la peanya pel món de Piero Manzoni i amb alguna altra també molt irònica que no conec o no recordo.

Sísif no és enlloc, sinó que s'esdevé quan algú el demana, en aquest sentit és com un pam o com una paraula. Per anar bé caldria que la gent que entra a internet passés a veure'l.

La xarxa global, de moment és una xarxa que només arriba arreu on arriba la xarxa. Tanta precarietat en la sofisticació, tantes constriccions en la pretesa virtualitat, tants monolits per foradar, encara.

La xarxa global tindrà l'any 2000 més de sis-cents milions d'usuaris, Sísif serà com una ermita (qui sap si perduda) en un bosc espès.

Sabem que les mares de Déu no es troben a les mines, sinó a les coves. Malgrat tot, deixeu-me escriure sobre Sísif com si parlés de la imatge que espera els pelegrins al cambril. Cada cop que entrem a veure a Sísif esdevenim Sísif, se'ns en van l'ara i l'aquí i ens quedem suspesos en un entremig que és tensió. Sísif és l'acció paradigmàtica: arribar a l'antípoda és un gest que implica la possibilitat d'arribar arreu. Posar un peu allà no vol dir sortir ni abandonar, ni tampoc transgredir. Posar un peu allà és circumdar, recorre infinitament, voltar un cop i un altre sempre més, o si més no, mentre quedin pelegrins.

Il·lògic, és a dir mític, Sísif tensa la corda de tot l'espai implícit, incommensurable. I tot l'espai és atrapat per Sísif en una bombolla de temps, un temps abastable. Una gesta gegantina portada a escala humana, però sense miniaturitzar-la. Un fet que estreny un nus dels de la xarxa, un nus que es fa cada cop que algú hi passa i que torna a estar desfet fins que algú altre no hi arriba.

Simultani i necessàriament incomplert Sísif no és ni l'un ni l'altre, és entremig. Si dipositeu la vostra confiança en Sísif, tant se val que aquesta sigui cega perquè Sísif és trans(a)parent.