Característiques dels weblogs |
Tot seguit enunciarem un conjunt de característiques que considerem rellevants per entendre la importància que els weblogs estan adquirint a Internet en el moment present. Moltes d'elles estan lligades a la pròpia naturalesa del mitjà: la coherència i l'aprofitament que fan els weblogs de les potencialitats del propi medi, especialment les més bàsiques i conegudes, considerem que són una de les claus de la seva expansió actual i un indicador de l'assoliment d'un primer estadi de maduresa d'Internet. I és que, com afirma Rebecca Blood [Blood, 2002a], per sobre de tot, els weblogs són natius a la web, en oposició a l'estatisme i pràcticament nul·la actualització de les planes personals tradicionals, que no es beneficien de la possibilitat que ofereix la web de publicar de manera continuada:
|
Referents a les característiques del medi de publicacióEl format Diversos autors, com Meg Hourihan o Rebecca Blood, consideren que, per sobre de tot, el weblog és un format que condiciona els continguts de manera ineludible. De fet, en la seva història es posa de manifest com la popularització de certs programaris emprats per a la seva publicació, especialment Blogger, van afavorir la conversió del blog com a recull de links al blog com a espai d'expressió personal. Meg Hourihan [Hourihan, 2002], una de les creadores de Blogger, considera que el format és allò que tenen en comú tots els blogs i el que els permet establir les relacions associades al fenomen del blogging:
És, continua, una manera d'ordenar la informació, independentment del tema que tracti. Els weblogs són els que proveeixen el marc, l'estructura dels documents que ens permetran crear les xarxes socials pròpies d'aquest àmbit. L'eina de publicació Si bé els primers weblogs eren actualitzats manualment pels seus creadors, que es veien obligats a tenir coneixements tècnics sobre com crear una web, l'eclosió del fenomen tal i com el coneixem ara només s'explica gràcies a l'ús d'eines que permeten la publicació automàtica de posts. La ràpida expansió de blogs que es va desencadenar amb la creació de Blogger posa de manifest la importància d'una eina de publicació senzilla per a que això sigui possible. Aquestes eines permeten que ja no calgui tenir coneixements especialitzats, essent només necessaris coneixements d'Internet a nivell d'usuari. A través de formularis, l'autor pot publicar de manera senzilla qualsevol mena de contingut. S'obre, per tant, la possibilitat de publicació a qualsevol persona amb coneixements bàsics d'Internet, amb un nombre potencial d'autors igual al de persones que utilitzen la xarxa. El fet de tractar-se en tots els casos d'interfícies web i no de programes instal·lats localment afavoreix que els blogs puguin ser actualitzats des de qualsevol ordinador amb accés a la xarxa. Fins i tot, n'hi ha que poden ser actualitzats per correu electrònic, o via telèfon mòbil o d'altres dispositius similars. És molt comú, doncs, l'existència de blogs de persones que relaten el dia a dia d'un viatge, com és el cas de Raphael Grignani i Spring in Asia, un moblog sobre el seu viatge pel continent asiàtic. D'eines de publicació principalment en trobem de dos tipus: D'una banda, webs que ofereixen un servei complet i centralitzat, on tant l'eina de publicació com l'allotjament del blog es realitzen a través del mateix proveïdor. L'actualització del blog es duu a terme a través de l'eina que proporciona aquest servei, amb una interfície web igual per a tots els usuaris. Exemples d'aquest tipus de servei són Blogger, que ofereix l'allotjament a través de Blogspot, donant a cada usuari un subdomini del tipus usuari.blogspot.com, o MSN Spaces, de Microsoft, que ha entrat amb força a oferir aquest servei, com un complement als ja existents de correu electrònic o missatgeria instantània. En el cas de blogs en llengua espanyola podem destacar La Coctelera o Bitácoras.com, entre d'altres. Aquests tipus de serveis integrals són especialment indicats per a persones amb escassos coneixements d'Internet o que prefereixen simplificar al màxim les tasques relacionades amb la creació i manteniment del blog. A més, afavoreixen la creació d'una comunitat, ja que a la plana principal d'entrada al servei hi figuren extractes dels posts més recents dels seus membres, els últims comentaris rebuts o els últims blogs creats. Es potencien, doncs, els vincles entre els usuaris d'una mateixa eina de publicació. De l'altra banda, trobem programaris específics de publicació de blogs i que cada usuari ha d'instal·lar i configurar. Aquest sistema implica que l'usuari ha de tenir els coneixements suficients per instal·lar-lo i disposar d'un servei d'allotjament i base de dades. Aquest sistema garanteix la màxima independència de l'usuari respecte el mitjà de publicació, ja que en tot moment té accés a tots els elements que fan possible el blog. També acostumen a ser sistemes més flexibles que permeten un major grau de personalització, amb un gran nombre d'opcions de configuració per a cada element. La majoria d'aquests sistemes, a més, són de codi obert, afavorint la creació de plugins i altres extensions, així com diferents maquetes per part dels propis usuaris. Un exemple d'aquest sistema és Wordpress, amb una llicència GPL i que funciona amb PHP i MySql. En aquest apartat cal també tenir en compte el gran nombre de programadors que creen els seus propis sistemes de publicació, seguint els criteris marcats per les principals eines esmentades. La creació d'un blog amb un programari autònom ofereix la màxima flexibilitat, però té el desavantatge de no proveir automàticament a l'autor del marc d'una comunitat. L'adreça del blog serà la que l'autor decideixi, i serà responsabilitat seva la inclusió del blog dins de comunitats, sobretot a través de llistar-lo en els directoris dels que en vulgui formar part i enviant-hi els pings per notificar actualitzacions. Finalment, cal mencionar els sistemes híbrids, que ofereixen diferents graus de personalització entre els completament preinstal·lats i els que ha de manegar l'usuari en la seva totalitat. Aquest és el cas, per exemple, dels sistemes que estan preinstal·lats remotament però que permeten un alt grau de control sobre el seu funcionament, com Movable Type, les opcions que ofereix Blogger per allotjar el blog en un servidor propi de l'usuari, o els serveis complementaris d'allotjament se programes com Wordpress. Ordenació, classificació i indexació L'ordenació de les entrades en un weblog sempre és per ordre cronològic invers. D'aquesta manera, la part principal de la plana d'accés és ocupada pel contingut publicat més recentment. S'afavoreix, doncs, l'actualització ja que es prioritza per sobre de cap altre el contingut més recent. Aquesta ordenació per defecte és determinant per als blogs, i d'ella se'n deriven bona part de les característiques que tot seguit exposarem. A l'ordenació temporal se n'hi superposen d'altres, basades en categories establertes pel propi autor. Aquestes categories normalment són temàtiques, i corresponen als tòpics que l'autor freqüenta. Malgrat que la classificació temàtica sigui la més habitual també trobem la possibilitat de crear diferents categories de classificacions, amb accessos a les mateixes entrades des d'aquests diferents enfocaments. Un exemple d'aquesta ordenació múltiple el trobaven a una versió anterior d'Efímera, en que l'autor otorgava un temps (l'habitual ordenació cronològica), un tòpic (classificació temàtica), un espai geogràfic i una forma (en funció del mitjà) als quals feia referència cada entrada. Hi havia, per tant, quatre ordenacions diferents de la mateixa informació, això sí, sempre privilegiant l'aparició per ordre cronològic. En l'actual versió del blog aquesta quadruple classificació s'ha reduït a la temporal i a la temàtica, suposem per les dificultats d'encaixar cada entrada en un lloc i un format i a la poca utilitat que tenien en relació al grau de complexitat que afegien. A banda de les maneres d'ordenar que podríem considerar internes, també trobem altres classificacions dels posts a través de la inclusió de paraules claus (tags) a les entrades. Gràcies als tags la indexació de cada entrada esdevé altament eficient, i és de gran utilitat per als cercadors, permetent obtenir resultats molt més acurats en les cerques. La inclusió de tags és essencial per a entrades que incorporen formats diferents al text, com fotografies, àudio o vídeo, ja que aquests són pràcticament invisibles per als cercadors. Garantiment d'estàndards de qualitat Una de les principals fites que han aconseguit les eines de publicació és el garantiment d'un alt nivell tant tècnic com de disseny en el blogs. Gràcies a l'automatització es manté la integritat de les planes, que no presenten els errors habituals de webs realitzades manualment, com poden ser vincles trencats, errors en el codi o problemes de compatibilitat entre diferents plataformes o navegadors. L'habitual plana personal amateur d'un alt grau de precarietat ha deixat pas a planes que segueixen les més estrictes normes de codificació referides a estàndards del World Wide Web Consortium i que, per tant, entren a formar part sense cap mena d'esforç per part de l'usuari de la web semàntica, fàcilment processable, com ho demostra el fet que cada vegada més resultats de cerques remeten a blogs. A banda de les qüestions tècniques, també cal destacar l'aparença professional del disseny de la majoria de les planes, que privilegia la claredat, l'ordre i la llegibilitat dels continguts, així com la coherència global de la web. Aquest disseny és implementat a través de l'aplicació de fulles d'estil (CSS), i que en molts casos permeten ser modificades per l'usuari sense que aquestes modificacions afectin en absolut els continguts ni la correcció del codi de la plana a l'estar separats contingut i presentació. Gratuïtat i beneficis econòmics Finalment, volem mencionar dins d'aquest apartat els factors econòmics que creiem que n'han facilitat la seva expansió. I és que una de les característiques habituals en qualsevol servei de blogs és la gratuïtat tant del programari com de l'allotjament. Tot i que hi ha serveis de pagament (per exemple, versions avançades de Movable Type), els serveis més populars són oferts de manera gratuïta. En els casos de programaris instal·lables per l'usuari la majoria estan disponibles sense cap cost. També cal destacar el fet que els serveis d'allotjament gratuït cada vegada ofereixen més espai, de manera que s'afavoreixen tipus de blogs que utilitzen mitjans com són la imatge fotogràfica, el vídeo o l'àudio, havent-hi actualment una important expansió d'aquests tipus de blogs. Així mateix, no només els weblogs són gratuïts sinó que moltes vegades comporten beneficis als seus autors. És comú, doncs, veure publicitat en blogs: hi apareixen reclams de productes relacionats amb els temes de les entrades, principalment a través de Google AdSense. Una manera prou eficient d'arribar als potencials consumidors de determinats productes i que encoratja els autors a aconseguir més visibilitat. Aquest mateix objectiu és el que en alguns casos fa aparèixer falsos blogs que només busquen notorietat per obtenir d'aquesta manera beneficis econòmics. Cal citar també, tot i que els ingressos obtinguts per aquesta via solen ser anecdòtics, la possibilitat que ofereixen alguns blogs per rebre donacions a través de Paypal o la inclusió de la llista de desitjos de Amazon.com, de manera que els lectors d'un blog poden obsequiar l'autor si ho desitgen. Finalment, podem mencionar dos casos ben diferents que relacionen beneficis econòmics i weblogs. El primer cas és el de Jason Kottke, que gràcies a les nombroses donacions que rep a través del seu blog Kottke.org ha conseguit fer del seu blog la seva feina a temps complet. El segon exemple és el de Jeremy Wright, que va subhastar els seus serveis com a blogger a Ebay. |
Referents a la comunitatCreació de sòlides xarxes socials basades en interessos comunsUn dels aspectes més destacables dels weblogs és la capacitat per crear xarxes socials sòlides a Internet. Si bé la idea de comunitat ha existit des dels inicis, amb la popularització dels blogs s'ha arribat a un nivell prou elevat de maduresa en aquest sentit. José Luís Orihuela [Orihuela, 2003b] menciona els tres àmbits d'actuació de les eines informàtiques que potencien les xarxes socials online, els quals són la comunicació (per posar en comú coneixements, idees, notícies...), la comunitat (ajuden a trobar i integrar comunitats, moltes d'elles basades en xarxes de confiança), i la cooperació (ajuden a fer coses junts). Com anirem desgranant a continuació, moltes de les eines que utilitzen els weblogs afavoreixen la creació de xarxes, bàsicament a través del ric ús d'hipervincles, que a la vegada permeten una gran fluïdesa de comunicació. Riquesa en l'ús dels hipervinclesDes d'abans d'Internet. El 1960, Ted Nelson, va iniciar el que, el 1967, anomenaria Projecte Xanadu, subtitulat The Original Hypertext Project. La idea de fons es basa en els prinicipis de l'hipertext (terme creat pel propi Nelson el 1965), el qual permet la lectura no seqüencial de documents. Si bé l'hipertext es troba en la base del funcionament d'Internet, Nelson considera que, encara ara, l'ús que se'n fa és molt superficial, com exposa en la declaració de la missió a la web del projecte:
La profunda connexió hipertextual entre documents que proposa Ted Nelson es basa en un conjunt de principis, el model Xanadu, que resumeix en 7 punts:
Si bé Nelson encara ara continua treballant en el desenvolupament del projecte Xanadu com quelcom diferent a la resta de la web, si analitzem les caracterítiques i les eines hipertextuals que s'han creat arran de l'aparició dels weblogs, comprovarem com molts d'aquests punts, si bé no al nivell que Nelson planteja al Projecte Xanadu, s'estan començant a implementar. Recuperarem i identificarem les correspondències de cadascun d'aquests principis quan haguem analitzat les eines de l'hipertext en blogs. Més endavant, el 1987, quan Internet era tan sols una xarxa en proves, Jeff Conklin mencionava en el seu article Hypertext: An introduction and Survey [Conklin, 1987] les possibilitats de l'hipertext com a potent eina per establir no tan sols comunicacions, vincles entre planes (i les persones que les creen, per tant) sinó que també com a un instrument que permetia a l'ordinador convertir-se en una màquina pensant, participant de manera activa en el procés.
Gairebé vint anys després, els blogs confirmen en bona mesura aquestes intuicions primeres, optimitzant l'ús de l'hipervincle per crear xarxes complexes, però a la vegada sòlides, de coneixement i entre membres de la comunitat. Al nostre entendre, aquesta cohesió que proporciona l'ús intensiu de l'hipervincle és una de les característiques fonamentals que explica la seva expansió, la qual deriva en gran mesura de l'efecte en cadena dels enllaços. Des de l'origen dels weblogs De fet, i com hem vist anteriorment, l'origen del weblogs el trobem en les col·leccions d'enllaços, recopilacions de links comentats per l'autor, i que han derivat en el que avui en dia coneixem com a weblog. No és casual, doncs, que Olalla Cernuda titulés Enlazo, luego existo [Cernuda, 2000] un article fent referència a aquesta característica principal, l'any 2000. Rebecca Blood apunta en aquest sentit la funció dels weblogs de realitzar una primera criva dels continguts d'internet, el que ella anomena d'estil filtre (filter style): són una manera d'oferir una visió de la web pre-navegada, filtrant aquells continguts que poden ser d'interès pels lectors d'un determinat blog:
De fet, la majoria de definicions del mot weblog dels anys 1999 i 2000 fan referència a aquesta característica com a pràcticament l'única obligada. D'aquesta manera trobem com Olalla Cernuda [Cernuda, 2000], en la seva definició de weblog, menciona en primer lloc en els enllaços a altre planes:
Rebecca Blood, en el mateix article abans citat, també posa de manifest com els weblogs han passat de ser un simple recull de links amb comentaris opcionals dels seus recopiladors a un format de web molt més obert, que ella només tipifica com a web actualitzada freqüentment amb el contingut més recent situat a la part alta de la plana, deixant de banda qualsevol consideració sobre el tipus de contingut:
La legitimació dels weblogs: Enlaza y serás enlazado Ben coneguda és també la frase de José Luís Orihuela, Enlaza y serás enlazado (2), que sovint menciona com el primer manament per formar part de la comunitat de webloggers: enllaçar els blogs des del propi per rebre enllaços a canvi i, per tant, visibilitat dins la comunitat. El primer pas, doncs, per crear aquesta xarxa de vincles. Com destaca el mateix Orihuela [Orihuela, 2003a], el fet de crear un entorn basat en l'hipertext és una de les grans fites que estan assolint els weblogs:
De fet, el principal actiu que té un weblog són els enllaços que hi apunten. L'autoritat en aquest àmbit es medeix en gran part pel nombre de webs que enllacen a un determinat blog. No només el nombre de lectors és un factor legitimador d'un blog, sinó que també el nombre de blogs que hi enllacen, el qual es tradueix immediatament en nombre de lectors fidels que confien en la informació que s'hi publica. A més enllaços rebuts, més popularitat i major legitimació dels continguts. Malgrat que aquest sistema de valoració quantitativa a través del nombre de links en certa mesura pugui semblar arbitrari, cal no oblidar que és un mecanisme habitual a Internet. Fora de l'àmbit dels weblogs s'utilitza en el cercadors com Google per ordenar els resultats: les webs que tenen un major nombre de planes que hi enllacen en mostren en primer lloc, tenen un page rank més alt. De fet, en certa mesura, es podria considerar un sistema democràtic en que cada enllaç equivaldria a un vot per a una determinada plana. En l'àmbit de l'anàlisi acadèmica dels weblogs el valor dels enllaços també s'utilitza per entendre com es formen les comunitats de weblogs i les relacions que s'hi estableixen. És el cas de l'equip format per Fernando Tricas, Juan J. Merelo-Guervós, Beatriz Prieto i Fatima Rateb, entre d'altres, que des de la Universitat de Saragossa i Granada analitzen la formació i evolució de la blogosfera hispana [Merelo, 2004b] Eines que afavoreixen la creació de xarxes en weblogs L'ús dels hiperenllaços en l'àmbit dels weblogs no només es limita a la funció comuna de referenciar altres planes, sinó que l'usuari disposa d'un conjunt d'eines específiques per crear aquests vincles, cadascuna amb unes especificitats i usos concrets, si bé totes amb la finalitat última de crear aquesta xarxa complexa mencionada i que vincula tant a les planes com els seus autors i lectors. Es crea, doncs, en un primer nivell, una xarxa d'hipervincles que dóna lloc, en un segon nivell, a una xarxa social. Tot seguit descriurem les eines estàndar de que disposen la majoria d'eines de publicació de weblogs i les seves particularitats. Cal destacar l'ús habitual d'aquests recursos per part dels autors, ja que són eines plenament integrades dins el programari editor dels blogs, pràcticament opcions per defecte que enriqueixen de manera, en molts casos automàtica, les vinculacions. En distingirem de dos tipus: d'una banda les relacionades amb el contingut i, per tant, amb la informació concreta lligada a una entrada puntual i, de l'altra banda, les relacionades amb altres blogs i els seus autors, independents de circumstàncies concretes. 1. Relacionades amb el contingut 1.1 Links o enllaços Els enllaços en el sentit més bàsic del terme, és a dir, vincles a d'altres planes són utilitzats de manera intensiva en els weblogs. De fet, la web es presta a estar densament enllaçada, ja que la possibilitat de referenciar continguts que poden ser contrastats i ampliats en d'altres planes és molt freqüent. Malgrat la facilitat per vincular planes entre sí, moltes vegades aquesta potencialitat no és explotada plenament en la web convencional, més lligada a interessos comercials que busquen l'efecte contrari: que l'usuari mai surti de la plana que està navegant, tenint, com menciona Rebecca Blood [Blood, 2002a], un alt grau d'stickiness (webs enganxifoses). L'abundància d'enllaços en l'àmbit dels weblogs creiem que es deu a tres factors principals: en primer lloc, el coneixement i aprofitament de les potencialitats del mitjà per part dels autors de weblogs, que consideren natural l'opció d'enllaçar tot allò que pugui ser referenciat externament. En segon lloc, la independència dels seus autors respecte interessos comercials o corporativistes, els quals no es plantegen la idoneïtat de fer un enllaç o no en funció d'aquests criteris. I en tercer lloc, i relacionat amb els dos anteriors, la despreocupació per conservar la navegació dins de la pròpia plana, ja que en la majoria de sistemes els enllaços a planes externes s'obren en la pròpia finestra perdent la referència a la d'origen i, en conseqüència, afavorint la navegació cap a fora, impensable en webs de propòsit comercial en que l'objectiu és precisament l'oposat. 1.2 Permalinks o enllaços permanents L'Internet que estem analitzant és un àmbit plenament dinàmic, que s'actualitza constantment. Aquesta mobilitat en el contingut de les planes (i, conseqüentment, d'adreces -URL- lligades a aquest contingut) provoca problemes amb els enllaços, que molt sovint queden orfes, apuntant a planes que han estat mogudes de localització i, per tant, trecant-se la xarxa de la que en formaven part. Aquest problema habitual a l'àmbit genèric d'Internet seria particularment acusat en el dels weblogs, dinàmics per definció i on els enllaços són la base de la comunitat. La manca d'estabilitat en l'adreça de les planes d'un weblog podria ser un factor clau per a la fractura de la comunitat. Cal doncs, un mecanisme per enllaçar de manera precisa les entrades des d'altres planes, sense que l'usuari hagi de fer cap mena d'esforç per trobar la referència, navegant a través de la web, causada per una adreça ambigua. Per evitar aquest problema, l'any 2000, Blogger va introduir els permalinks, també anomenats enllaços permanents, que són noms per a les planes invariables i que asseguren l'estabilitat dels enllaços. D'aquesta manera, a excepció de canvis dràstics en el programari que els suporta o en el domini en que s'allotgen i que podriem considerar equivalents a començar de zero, les adreces per a un determinat post sempre són úniques i invariables, de manera que es garanteix a qui hi faci un enllaç l'estabilitat del contingut, evitant vincles trencats i planes no trobades. Aquesta proposta inicial de Blogger ha esdevingut un estàndard a qualsevol sistema de publicació de blogs, ja que com assegura Rebecca Blood [Blood, 2004], en un mitjà on la seva divisa són els links, els weblogs que no disposen d'enllaços permanents estan en clar desavantatge:
1.3 Trackbacks o retroenllaços Els trackbacks o retroenllaços tenen com a objectiu avisar a un blog de que en un altre blog s'ha escrit una entrada com a conseqüència de la primera. És a dir: una entrada, en comptes de ser comentada en el mateix blog en que ha estat escrita, genera una nova entrada en un altre. En aquest cas, l'autor del segon blog comunica al primer mitjançant un retroenllaç que en el seu blog hi ha informació relacionada. Així doncs, en el blog originari apareix un vincle que enllaça a aquest nou post, essent el segon el responsable de l'avís. El primer programari que va incorporar trackbacks va ser Movable Type l'any 2001 i, des d'aleshores, han estat incorporats a la majoria de sistemes de publicació de weblogs. Com afirma Rebecca Blood, és una manera de fer visibles les connexions entre weblogs que tracten d'un mateix tema i que fins aleshores romanien ocultes, afavorint l'estil conversacional que es dóna en moltes entrades dels weblogs, en bona part també propiciat per la immediatesa que els caracteritza, com veurem seguidament:
Aquesta és una bona manera de fer un seguiment de les conseqüències d'una determinada entrada. Les reaccions no només es poden trobar en la pròpia plana en que s'ha escrit l'entrada, a través dels comentaris, sinó que també hi apareixen d'altres planes que han escrit sobre el mateix tema i que ho han notificat a través del retroenllaç. Així doncs, la conversa no queda limitada a una sola plana sinó que pot tenir diferents focus a la vegada, amb l'avantatge de poder seguir-la a través dels vincles que enllacen l'una amb l'altra. 2. Relacionades amb altres blogs 2.1 Blogroll El blogroll és el llistat d'enllaços a d'altres blogs que usualment trobem com a informació addicional a la plana principal del blog. Basats en el principi fonamental abans mencionat de enllaça i seràs enllaçat, el blogroll és la principal eina per la qual l'autor es vincula de manera activa i voluntària a una comunitat. La seva existència no només és important per mantenir la xarxa de relacions sinó que sobretot ho és per proporcionar un context al weblog. A través dels enllaços a d'altres blogs, l'autor es posiciona dins d'un marc sovint ideològic, d'altres vegades també temàtic, que ens permet la formació d'una opinió més definida respecte la tendència del blog, l'equivalent en premsa a la línia editorial. Els blogrolls, a més, són una de les eines de vot abans esmentades: cada link que rep un blog és un vot a favor, que el legitima i li atorga una major visibilitat, el que significa un major nombre de visites. Dins del Blogroll, cal destacar el sistema FOAF (Friend of a Friend -Amic d'un amic-) que es pot considerar un sistema estandarditzat de Blogroll, amb l'objectiu d'optimitzar la xarxa de blogs enllaçats entre sí. 2.2 Pings o alertes Tot i no poder-se considerar pròpiament un tipus d'hipervincle, hem considerat oportú incloure els pings en aquest apartat pel seu objectiu final: afavorir els enllaços. Els pings són alertes, senyals d'avís, que els propis sistemes d'edició envien de manera automàtica cada vegada que s'actualitza un blog. Aquests avisos tenen com a destí principal webs que funcionen de directori amb serveis que incorporen els últims blogs actualitzats, que en rebre l'avís de l'actualització llisten el blog en el seu apartat d'actualitzats, que habitualment ocupa la part central de la plana principal. D'aquesta manera, només els blogs que han estat recentment actualitzats apareixen en el llistat, essent una bona manera d'adquirir visibilitat. Exemples d'aquest tipus de directoris ordenats cronològicament són Bitácoras.com pels de parla hispana, o Weblogs.com d'àmbit mundial. Els pings, a més, permeten crear sistemes eficaços per conèixer l'estat d'opinió en temps real sobre determinats temes. A diferència dels cercadors convencionals que utilitzen robots que rastregen la xarxa contínuament i n'indexen tots els continguts independentment de la seva data d'actualització, avui en dia la xarxa disposa de cercadors de la que podríem traduir com a web viva o web en directe (live web) que és com l'anomena Technorati, el més conegut d'aquests cercadors. Technorati fa el seguiment de més de 14.2 milions de weblogs (dada de finals de juliol de 2005) i altres planes de notícies que emeten alertes cada vegada que són actualitzades. Technorati, en comptes de disposar de robots que rastregen la web (per tant, amb la direcció cercador -> web), rep les alertes directament de les planes que són actualitzades (direcció web -> cercador), prioritzant les més recents en els resultats de les cerques. D'aquesta manera, una cerca a Technorati no mostra en primer lloc les planes més enllaçades com és el cas de Google que ho fa independement de la seva vigència (recordem que a Internet hi ha moltes planes obsoletes, abandonades, que continuen essent comptabilitzades pels robots dels cercadors), sinó que mostra les planes que han estat més recentment actualitzades. Aquest és, per tant, un bon sistema per captar estats d'opinió sobre productes o campanyes polítiques, només per citar dos exemples. En aquest sentit, doncs, cada vegada més les empreses i altres organismes que tenen un alt impacte en l'opinió pública desenvolupen mecanismes basats en weblogs per copsar precisament aquest estat d'opinió i actuar en conseqüència. 2.3 Sindicació de continguts Els blogs que incorporen la sindicació de continguts són aquells que disposen d'un tipus d'arxiu XML específic per a notícies (i blogs, per tant) que s'anomena RSS (Really Simple Syndication), el qual permet compartir la informació i fer-ne diferents usos. Cal puntualitzar que malgrat que l'estandard més estès actualment és l'RSS 2.0, n'hi ha d'altres com Atom que és l'utilitzat per Blogger, el Rich Site Summary (RSS 0.91) o el RDF Site Summary (RSS 0.9 i 1.0), però que en essència tenen les mateixes particularitats. Es genera, doncs, un document perfectament codificat amb una estructura predefinida segons els estàndards que marca, en aquest cas, el RSS. S'hi especifiquen de manera explícita, entre d'altres, la data de publicació, la categoria, el títol, el contingut... fent possible l'automatització de tasques i els creuaments d'informació. Una de les utilitats immediates que deriven d'aquesta estandardització són els lectors de notícies (també anomenats lectors de feeds o agregadors), que permeten l'accés a través d'una sola interfície a tots els weblogs als que l'usuari està subscrit. La subscripció es realitza simplement afegint l'adreça del blog on hi ha l'arxiu XML, de manera que el lector pugui descarregar-se les noves entrades cada vegada que el blog sigui actualitzat. Així doncs, i donat que l'estructura és exactament la mateixa per a totes les entrades, els lectors de feeds centralitzen les subscripcions evitant a l'usuari la visita a totes i cadascuna de les webs del seu interès buscant si hi ha novetats. El lector de notícies és el que s'encarrega de fer aquest rastreig i descarregar les entrades recents de manera automàtica, afavorint la immediatesa pròpia del mitjà. Al tractar-se d'un arxiu on només hi ha els continguts amb les corresponents etiquetes estructurals, la majoria de lectors de notícies no mostren el disseny de la plana originària, sinó que n'apliquen un de propi, de manera que tots els posts tenen un format unificat. A més, permet ordenar les entrades per categories, mostrar-ne només extractes o titulars... facilitant la lectura i la gestió de les entrades. Aquest és el cas de Bloglines o Feedness. També cal mencionar que programes de correu electrònic com Mozilla Thunderbird incorporen un apartat de subscripcions que són descarregades automàticament, de manera similar al correu electrònic. L'ús de RSS és cada vegada més freqüent no només en l'àmbit dels weblogs, en que les eines de publicació l'incorporen per defecte, sinó en tot tipus de planes amb continguts que s'actualitzen amb freqüència per tal de notificar les novetats de manera ràpida i automàtica als interessats. Tornant a Xanadu Si bé els blogs no implementen específicament, de manera activa i voluntària, les directrius marcades pel projecte Xanadu, sí que en volem destacar algunes coincidències amb les eines que hem exposat fins ara, per tal de confirmar que els enllaços entre blogs donen lloc a una xarxa molt més densa i interconnectada que la de la web tradicional. D'aquesta manera, els permalinks eviten en gran mesura el problema dels vincles trencats que Ted Nelson exposa en el primer punt. Només la desaparició del contingut (o el seu canvi d'adreça URL general) pot trencar els vincles entre planes. Els punts 3 i 4 es poden equiparar als trackbacks, que juguen un paper fonamental en deixar constància en un blog aliè sobre l'existència d'una entrada originada per aquella. Així doncs, es creen vincles bidireccionals, que relacionen entrades. El punt 3 també pot ser il·lustrat amb la norma implícita que segueixen la majoria de webloggers, enllaçant a través de vincles tot allò que és referenciable a la web, i el 4 a la possibilitat de deixar comentaris en els blogs. Els últims punts (5, 6 i 7) fan referència a la necessitat d'incrementar el volum d'informació publicada sense afectar a l'estructura d'enllaços, i que a la vegada que se'n pugui tenir un registre dels canvis. L'acció d'afegir informació és constant als blogs, i gràcies a que cada entrada esdevé una unitat de contingut discreta i amb un identificador (o adreça web) únic, els vincles existents es mantenen invariables a cada actualització. De la mateixa manera, una altra de les normes implícites dels blogs, i que recull Rebecca Blood [Blood, 2002a], és la de no modificar ni esborrar mai les entrades, essent només lícit corregir una entrada amb una actualització al peu o bé ratllant el text incorrecte i afegint la nova informació al costat, però sempre deixant visible el contingut original. Finalment, volem mencionar el punt 2, referit al copyright. Si bé Xanadu empra un model propi de copyright, anomenat transcopyright, el qual fa possible la recombinació de parts de diferents documents proposada pel projecte, cal mencionar en el cas dels blogs les llicències Creative Commons, que són utilitzades per un bon nombre d'autors i que regulen a la vegada que faciliten la republicació de continguts. Aquesta republicació, a més, és afavorida per la possibilitat de sindicar continguts (principalment en RSS) i crear nous blogs, anomenats reBlogs, on s'hi publica una selecció d'entrades provinents de diferents fonts i que, salvant totes les distàncies, es troba en l'essència del projecte Xanadu. |
Referents al tempsVinculació directa amb el temps present: la idea de presentAbundant en la idea de work in progress exposada en un treball anterior [Fuster, 2004] els weblogs són un bon exemple d'aquesta idea de present continu que es proposava com a autòctona de la web. Els weblogs són per naturalesa webs obertes, en continu creixement. A banda de certs weblogs que són tancats deliberadament pels seus autors, romanent a la xarxa com a arxiu d'uns determinats esdeveniments, l'actualització constant és imprescindible per a que un weblog existeixi. Del contrari, la seva cotització perdrà punts, és a dir, visites dels lectors habituals, enllaços des d'altres planes i visibilitat en els cercadors de notícies. Com hem esmentat en l'apartat anterior, molts serveis ofereixen llistats dels blogs recentment actualitzats. Precisament, aquesta necessitat d'actualització freqüent és el sisè manament del decàleg que proposa Rebecca Blood [Blood, 2003b], que convida a una actualització freqüent, de vàries vegades a la setmana:
De fet, la pròpia estructura essencial d'un weblog imposa la necessitat de ser actualitzat: les entrades, totes amb la data incorporada, estan ordenades cronològicament de manera que l'última sempre apareix en primer lloc, a la part superior de la plana principal del blog. A més, la navegació per defecte que ofereix un weblog és per dates de publicació, a la que se n'hi poden afegir d'altres, normalment basades en categories temàtiques. La facilitat i immediatesa de publicació fa que a nivell temàtic també s'imposi el present: la majoria de weblogs tracten d'allò immediat, d'allò que ha succeït recentment, ja sigui a nivell de diari personal o de comentari d'esdeveniments. En aquest sentit no només podem parlar de present en el sentit d'allò que ha succeït avui, sinó gairebé d'instantaneïtat: allò que està succeïnt ara. Un exemple prou eloqüent el trobem en la informació de primera mà apareguda en weblogs arran dels atemptats de Londres del 7 de juliol de 2005 (referències que podem trobar al weblog del metro de Londres o a través de Boing Boing), o l'actualització pràcticament instantània d'aquesta entrada a la Wikipedia, que en aquest sentit, es pot equiparar el seu temps de reacció al dels weblogs. En aquesta línia, José Luís Orihuela [Orihuela, 2003] destaca el canvi de paradigma temporal: remarca el pas de la periodicitat al temps real. S'ha passat, doncs, dels mitjans de comunicació de masses tradicionals lligats a una periodicitat estricta (els diaris, per exemple), a l'assumpció per part dels mitjans online de que han de ser actualitzats a temps real, posant com a mostra el que ell anomena mobileblogging. Aquesta idea de temps real també és aplicable als comentaris. No només els autors de weblogs publiquen en temps real, sinó que els comentaris, les reaccions del públic, sovint són immediates. Aquesta instantaneïtat afavoreix la rèplica, adoptant en molts casos un estil gairebé conversacional. [Orihuela, 2003 i Blood, 2004] Recapitulant, podem deduir les característiques temporals d'un weblog: a) Marcat ordre cronològic, imposat pel propi sistema de publicació, que afegeix la data a cada entrada, les mostra per ordre cronològic invers i classifica per mesos com a opció per defecte. b) Actualització constant, també relacionada amb el propi sistema de publicació basat en criteris temporals. Aquesta imposició no afecta exclusivament a l'autor que es veu obligat a refrescar el contingut sovint, sinó que també inclou els lectors, que han de revisitar la plana de manera habitual buscant noves entrades si no volen perdre el fil del blog. c) Immediatesa, entesa com a possibilitat de publicar els continguts de manera instantània un cop han estat escrits, i també entesa com la capacitat de reacció igualment instantània per part del públic lector, que pot respondre amb la mateixa rapidesa ja sigui deixant comentaris sobre l'entrada o publicant-ne una de nova al propi blog i relacionant-les a través de retroenllaços. Aquesta immediatesa afavoreix estils conversacionals, d'acció-reacció pràcticament en temps real. Relacionat amb l'àmbit del periodisme, la immediatesa dels weblogs també permet la publicació de notícies per part de persones que hi són properes molt abans que els mitjans de comunicació de masses, que tenen un temps de reacció molt més llarg. d) Brevetat, espontaneïtat. Degut la la rapidesa de publicació, s'afavoreixen estils d'escriptura ràpids, concisos i amb un llenguatge espontani, referenciant d'altres webs per ampliar la informació més que no pas processant-la per incorporar-la al propi blog. El format propi del blog afavoreix aquesta escriptura concisa, com apunta Rebecca Blood [Blood, 2000]:
No obstant això, volem destacar que malgrat que la majoria de blogs opten per les entrades breus i espontànies, també trobem molts blogs que presenten un estil elaborat, amb entrades llargues i raonades fruit de processos de recerca i contrast de la informació que contenen. Precisament aquests blogs acostumen a ser els de més prestigi i amb un nombre de lectors fidel més elevat. Un exemple és el blog de Diego Lafuente, Minid.net, en que sovint els posts es converteixen en rigorosos articles sobre determinats temes relacionats amb Internet, el disseny o la tecnologia, com l'article en que exposa la seva opinió crítica sobre Internet Explorer 7, o d'altres en que realitza petites lliçons sobre com maquetar correctament una web seguint estàndards. |
Referents a l'autoriaD'entrada, podem considerar que l'autoria d'un weblog pertany a una persona o a un grup de persones, depenent de si es tracta d'un weblog individual o col·lectiu. Malgrat que això és cert, podem posar en crisi aquesta afirmació si considerem els comentaris dels lectors, que s'integren plenament en el weblog, així com també les referències a entrades en altres weblogs. De fet, en alguns casos l'assemblatge d'entrades provinents de diferents fonts generen un nou blog, on l'autor es limita a reordenar la informació apareguda en d'altres blogs. La dissolució de la frontera autor/lector: el pas de l'audiència al públic Aquesta indefinició de l'autoria es deu en bona mesura a la confusió entre autor i lector. El sistema de broadcast tradicional en que un únic emissor es dirigeix a una audiència formada per un gran grup de persones es dilueix a Internet. Malgrat haver-hi emissors, aquests mateixos són a la vegada receptors, que en el nostre cas anomemarem lectors. I els lectors poden ser immediatament emissors, ja sigui a través dels comentaris o mitjançant la publicació d'entrades en el propi blog. Els lectors disposen dels mateixos mitjans que els emissors, i el pas d'un a altre estat és pràcticament immediat. La direccionalitat única dels mitjans tradicionals es trenca per passar a ser una bidireccionalitat real. José Luís Orihuela [Orihuela, 2003] esmenta que en el nou escenari que dibuixen els nous mitjans, hi ha un pas de les tradicionals audiències majoritàriament passives a un usuari actiu, que navega els espais informacionals a la recerca de la informació que l'interessa i que, a més a més, es pot convertir en productor d'informació en qualsevol moment que ho cregui necessari. Menciona els mots Self Media, Nanopublishing o Thin Media per designar aquests nous perfils d'audiències. D'altres denominacions són les de Richard Saul Wurman que empra el terme prosumidors (prosumers, en anglès) per referir-se a aquest nou perfil d'usuari que a la vegada és receptor i emissor, que a la vegada produeix i consumeix informació, o la de Meg Hourihan [Hourihan, 2002] que distingeix entre l'autor primari del blog (o el seu creador) i els autors secundaris (els lectors que envien correus electrònics i comentaris):
Parcialitat Des del seu origen, els blogs han afavorit l'exposició de l'opinió dels seus autors. Des del recull de links comentats dels inicis, els responsables dels blogs expressen de manera subjectiva, des del seu propi punt de vista, allò que volen explicar. La nul·la dependència que els autors de blogs tenen, per una banda, de les línies editorials que sí que existeixen als mitjans de comunicació de masses i, de l'altra banda, d'interessos econòmics fan que l'opinió expressada correspongui plenament a la de l'autor sense cap mena de censura més enllà de la que es pugui autoimposar l'autor. Aquesta subjectivitat es manifesta, d'entrada, amb el temes proposats i, posteriorment, amb l'enfocament que es dóna a cada tema. Com a lectors, cal tenir en compte, per tant, el posicionament subjectiu de l'autor davant dels esdeveniments i entendre que es tracta d'una visió particular sobre aquests. Proximitat i ús de la primera persona Precisament per aquest component subjectiu dels weblogs, l'autor utilitza principalment la primera persona. El punt de vista sempre és el de l'autor respecte una realitat, i s'expressa de manera directa a través dels verbs en primera persona del singular. Aquesta utilització de la primera persona otorga una gran sensació de proximitat: l'autor es dirigeix directament al lector, sense intemediaris, exposant les seves impressions, a la que se'ls suposa de manera immediata un alt grau de sinceritat. A la vegada, la proximitat s'incrementa pel fet el lector pot contestar també directament a través del blog, establint-se una relació de tu a tu. Aquesta proximitat està essent aprofitada per personatges mediàtics, que en les seves webs exposen en primera persona les seves idees, pressuposadament no manipulades per cap mitjà de comunicació. En l'àrea de la política estan essent molt aprofitats els blogs per exposar les idees dels polítics en tant que individus, menys lligats a la imatge del partit i a tota la maquinària propagandística que els rodeja. En el cas espanyol, podem destacar les webs de Juan José Ibarretxe o Miquel Iceta. En l'àmbit de l'espectacle, moltes estrelles també disposen de blog, una manera per mantenir un contacte directe amb els fans (i sens dubte una operació més de marketing), que se senten més pròxims als seus ídols. Exemples de blogs de celebritats són els de Moby, la Woody Allen Jazz Band o Barbra Streisand, entre molts d'altres. Transparència La transparència és una característica fonamental dels weblogs. Malgrat manifestar punts de vista molt particulars, el fet de fer-ho en primera persona posa en evidència que es tracten d'opinions personals. A banda d'això, la transparència també la trobem en el fet de que l'autor cita constantment les fonts, enllaçant directament l'origen de la informació que l'ha dut a escriure l'entrada, així com a referències que permeten ampliar la informació que està donant. Rebecca Blood [Blood, 2003a] destaca aquesta transparència com una de les normes bàsiques del bon blogger:
|
Disfuncions dels weblogsMalgrat totes les caracterírtiques exposades fins ara que afavoreixen l'expansió dels blogs, aquest àmbit no està exent de problemes producte dels seus propis avantatges. Cal, per tant, tenir en compte certs aspectes: Visibilitat i rànkings Una de les primeres conseqüències de l'abundància d'enllaços entre blogs és l'efecte en cadena que produeixen aquests enllaços. Els blogs més enllaçats són els que tenen una visibilitat més elevada i, en conseqüència, un major nombre de visites, el que es tradueix en posicions més elevades en els rànkings de popularitat. Aquest fet, a la vegada, els atorga més visibilitat, desencadenant el procés una i altra vegada. D'aquesta manera, els blogs que reben més enllaços tenen un creixement exponencial d'aquests, ja que cada enllaç li otorga un punt més de visibilitat i, per tant, més possibilitats de ser enllaçat. S'entra doncs, en una dinàmica en que la popularitat cada vegada és major i, si no hi ha cap canvi dràstic, es manté en increment. Per contra, els blogs escassament enllaçats tenen una visibilitat menor, fet que dificulta que siguin enllaçats des d'altres. Els mecanismes per adquirir visibilitat per a aquests blogs han de ser altres, principalment a través de l'actualització habitual i la seva conseqüent aparició a les llistes de blogs actualitzats. Fernando Tricas i Juan J. Merelo [Trias, 2004a] fan referència a aquestes diferències entre blogs intensament enllaçats i blogs que ho són poc en un dels seus estudis sobre la blogosfera:
Per la seva banda, Jeffrey Henning [Henning, 2003], de Perseus development, es refereix a aquest fenomen com a blog iceberg: són uns pocs els blogs visibles en comparació amb els molts que queden amagats, sense cap enllaç que els doni certa visibilitat i que molt sovint són abandonats. És, doncs, difícil el trencament d'aquesta dinàmica: els blogs més enllaçats són els més visitats i que apareixen en les primeres posicions en els rànkings de popularitat, adquirint encara més visibilitat. Malgrat aquesta disfunció del sistema que privilegia els més populars, considerem que els blogs més visitats en la majoria de casos ho són per mèrits propis, i que de fet ho són pels vots no condicionats que reben a través dels enllaços des d'altres blogs, pel sistema democràtic que hem esmentat anteriorment. L'avantatge respecte la resta cal buscar-la, doncs, en la major visiblitat que tenen d'entrada. A banda d'aquest fet, cal considerar altres mecanismes de regulació: la manca d'actualització o la pèrdua d'interès dels continguts podrien ser causes inevitables de la davallada de popularitat d'un blog situat a la part alta del rànking. Retroalimentacio excessiva La gran facilitat de circulació de la informació de la xarxa i la referencialitat dels blogs fa que moltes vegades els mateixos continguts siguin publicats en un gran nombre de blogs de manera pràcticament simultània, sense haver-hi grans diferències quant a l'enfocament. Aquest fenomen és especialment remarcable en la difusió de notícies i, sobretot, rumors que es propaguen a la xarxa. Donat que es tracten de notícies molt recents i sovint sorprenents, són publicades immediatament en la majoria de casos sense el valor afegit del comentari personal, només referenciant la font i exposant les dades. Aquestes fonts, a més, solen ser les mateixes per a la majoria dels blogs, donat-se també el cas de referenciar un altre blog que ha referenciat a la font. És comuna, doncs, la formula via x, via y, enllaçant cadascuna de les referències, fins arribar a la font original. Aquest és una altra disfunció que provoca un efecte cadena i que podríem equipar a l'espiral del silenci exposada per Elisabeth Noelle-Neumann [Noelle-Neumann, 1995] en referència als mitjans de comunicació de masses. En el terreny dels blogs, afortunadament, aquesta retroalimentació només es produeix en determinades ocasions i en àmbits molt concrets, essent un percentatge respecte el total molt baix. Cal esmentar també, que a diferència dels mitjans de comunicació de masses, el fet que totes les veus puguin ser consultades en l'àmbit d'Internet fa que aquest fenomen no es produeixi de manera tan acusada, si bé també cal tenir en compte els diferents graus de visibilitat de cadascuna. Autorreferencialitat excessiva Un dels fenòmens més sorprenents de l'àmbit dels blogs és l'autorreferencialitat: són molts els blogs que analitzen els propi món dels blogs, i que s'anomenen metablogs. Si fem cas a les xifres, veurem com el blog més visitat en llengua castellana (segons Bitácoras.com a juliol de 2005) és eCuaderno, de José Luís Orihuela, que precisament és un metablog. De la mateixa manera, tampoc sorprèn que una de les categories que es manté constant en els directoris de blogs sigui precisament aquesta: la de metablogs. D'aquest fet en podem deduir l'alt interès que tenen els autors pel propi àmbit de la blogosfera. I d'aquí en podem extreure la consciència de pertànyer a una col·lectivitat, a una comunitat. De la mateixa manera, podem entreveure com aquest és un àmbit relativament tancat, amb una vinculació activa per part dels membres que en formen part, i caldria analitzar fins a quin punt la resta d'usuaris d'internet s'hi mostren interessats. En aquest sentit, disposem d'uns primers indicis a través de les dades de les enquestes que es realitzen per separat a lectors i a autors de blogs de Tintachina i Blogpocket. Aquestes enquestes demostren que la participació d'autors és molt major que la de lectors (1125 autors i 537 lectors a la I Encuesta a webloggers y lectores de blogs, del que se'n desprèn que bona part dels lectors de blogs són els que també en són autors i que l'interès dels autors pel seu propi àmbit és, i sembla lògic, molt major. SPAM L'spam és un dels fenòmens present a qualsevol àmbit de la xarxa i que ha trobat la forma d'adaptar-se a la blogosfera. El fet que els blogs siguin planes densament enllaçades afavoreix l'interès per formar part de la blogosfera i, d'aquesta manera, aconseguir un bon nombre de visites. Dins la blogosfera trobem nombrosos blogs falsos que l'únic que busquen és presència a través de l'enviament de pings, procedents d'entrades amb continguts creats exclusivament per a ser llistats en els diferents directoris. Molts d'ells estan creats de manera automàtica a través de programes que generen entrades aparentment escrites per una persona. Un exemple d'aquest tipus d'eina és Autoblogger, que podríem considerar proper a experiments com Autoillustrator per amagar una certa intencionalitat artística. Aquesta intencionalitat la deduïm al visitar la plana de testimonis, on hi apareixen alguns dels bloggers més coneguts del planeta, com Mark Frauenfelder, Joi Ito o Dan Gillmor, i que afirmen amb gran ironia utilitzar aquest programa per crear les existoses entrades dels seus blogs. Segons publiciten a la seva web, Autoblogger, a partir de les entrades preexistents d'un blog, és capaç de crear-ne de noves automàticament, seguint el mateix estil de les anteriors. D'aquesta manera, el blogger massa ocupat per escriure posts al seu blog pot delegar la creació de textos, incloure imatges obtingudes a través de cerques a Google Images o contestar els comentaris del seu blog, sempre aconseguint una sensació de presència real. L'usuari d'Autoblogger, doncs, es pot proveir d'una vida feta a mida per ser mostrada al blog. Com resa el seu slogan: You have a life. AutoBlogger helps you live it. Fins i tot, podem trobar webs que ofereixen textos reals, és a dir, escrits especialment per a generar entrades en blogs, garantint temàtiques que proveeixin un alt nombre de visites. Un exemple d'aquest tipus de serveis és Word Content, els quals generen continguts a mida en funció dels interessos de cada client. Una altra manera habitual de propagar spam en blogs és a través de l'enviament de comentaris a entrades, fent constar com a autor l'enllaç la plana que es vol publicitar. Cal destacar que molts d'aquests comentaris, malgrat fer constar una adreça clarament dubtosa, es presenten com a serioses reflexions sobre diferents temes i en molts casos poden passar desapercebuts. A banda d'aquests mecanismes d'spam que podem considerar adaptacions dels tradicionals que s'envien per correu electrònic, també cal mencionar l'aparició en l'àmbit específic dels blogs dels trolls: persones que dinamiten les converses dutes a terme, a través de comentaris inapropiats que només busquen alimentar polèmiques, i amb la voluntat de dificultar la fluïdesa de la comunicació. Afortunadament, i de manera similar al correu electrònic, cada vegada hi ha més mesures per controlar aquest tipus d'incursions no desitjades, a través de filtres o de la moderació de comentaris abans de ser publicats, però cal tenir present que aquests mecanismes pel moment no garanteixen un control de l'spam prou fiable. Abandonament Com succeeix en qualsevol àmbit d'Internet, la no actualització de planes que esdevenen obsoletes però continuen actives és un dels principals problemes, ja que destriar les planes que ofereixen continguts vigents es converteix en una àrdua tasca. En l'àmbit dels blogs també succeeix aquesta manca d'actualització però, malgrat tot, com hem mencionat el 55% del total de blogs creats continuen actius. Cal tenir en compte, però, que la manca d'actualització en un blog té una penalització major que la resta de planes que podríem anomenar estàtiques. Donat la vital importància que té el factor temporal per a un blog, el fet de no actualitzar-lo implica la seva progressiva desaparició. D'una banda, per la seva desaparició de les llistes dels directoris que recullen pings, i que implica una menor visibilitat, factor que dificulta l'accés a nous lectors. D'altra banda, per la pèrdua de posicions en cercadors de notícies, com Technorati, que llista els resultats de les cerques en funció de la data d'actualització. I com a conseqüència final, la pèrdua de subscripcions a través de lectors de notícies dels usuaris habituals del blog i la desaparició dels llistats d'enllaços o blogrolls. No obstant això, i donat que els blogs continuen formant part de la xarxa, aquests continuaran essent visibles, existint, pràcticament amb la mateixa rellevància per als cercadors tradicionals, com és el cas de Google. Infoxicació La noció d'excés d'informació associada a Internet no és nova. Ja els anys 1999 i 2000, Alfons Cornella [Cornella, 2000] es referia a la gran quantitat d'informació a la que podem tenir accés a Internet, i al creixement exponencial d'aquesta. El problema no el podem centrar en aspectes purament quantitatius, sinó que cal tenir en compte les limitacions tant humanes com de la tecnologia, que ens impedeixen assimilar totes les dades que tenim a l'abast. Cornella exemplifica una cerca tradicional: el primer pas és separar la informació rellevant de la que no ho és. El procés fins arribar a trobar allò que pot ser d'utilitat pot ser molt llarg. En oposició als tradicionals cercadors que busquen en tota la web, Cornella proposa cercadors on ja hi hagi la informació estructurada i amb continguts especialitzats.
Malgrat les diferències, en l'àmbit dels weblogs podem considerar que es duu a terme de manera efectiva, si bé no perfecta, el que proposa Cornella. Trobem, doncs, informació perfectament estructurada (a través dels estàndards, metadades, tags...) i, en molts casos, altament especialitzada. La possibilitat de subscripció assegura una font constant d'informació, evitant les cerques continuades i la pèrdua de temps que impliquen. José Luís Orihuela [Orihuela, 2003] també fa referència a aquesta sobreabundància d'informació, i esmenta les eines que s'han desenvolupat a la blogosfera com un dels paradigmes quant a l'assoliment d'un cert ordre dins del caos informacional que trobem a Internet:
Malgrat aquestes eines d'un alt grau d'eficàcia, el problema de l'abundància d'informació continua. Si bé s'ha facilitat l'ordenació de la informació i l'accés més ràpid a aquesta, la quantitat d'informació potencialment rellevant cada vegada també és major i la seva assimilació per part de l'individu esdevé impossible. Cal doncs, desenvolupar eines per processar aquesta gran quantitat de dades de manera que pugui ser assequible per als humans. |
(2) Enlaza y
serás enlazado |
| Índex | Següent: Tipologia de weblogs segons el mitjà emprat |