Usos creatius dels weblogs |
Blog.art?Per sobre de tot, un format Com hem vist anteriorment, un weblog es defineix principalment pel format, amb un grau de flexibilitat força baix, sobretot donades per les seves característiques relacionades amb la publicació automàtica i el garantiment d'estàndards. Aquest fet, sumat a la relativa novetat del fenomen, condiciona que els usos creatius (s'entén que allunyats dels estrictament literaris) que se'n derivin siguin, almenys de moment, poc rellevants. El format, doncs, imposa unes maneres de fer que han estat subvertides en algunes ocasions com veurem tot seguit, però amb resultats que en la majoria de casos no deixen de ser una pura investigació per trencar la rigidesa dels sistemes de publicació de weblogs. En canvi, d'altres aprofiten les eines pròpies del weblog, essent coherents amb el format i obtenint uns resultats d'un major interès, si bé cenyits per les pautes que imposa el propi sistema de publicació. El concepte de blog.art Malgrat hem avançat que els usos artístics del weblog són escassos, la denominació blog.art per designar l'art propi dels weblogs ja fa temps que circula. El primer intent de recollir les obres de blog.art (i segurament el primer intent per fer cristal·litzar el concepte) del que en tenim constància va ser dut a terme per Christina Ray, artista resident a Brooklyn i creadora de Glowlab.com, una comunitat atística que explora la psicogeografia en relació a l'art contemporani. Ray va crear Blog.art, net.art with blogs l'agost de 2003, weblog que pretenia dur a terme una recopilació d'obres de blog.art les quals són obres de net.art basades en blogs considerat en tant que mitjà d'experimetació artística, i que creiem és la definició més apropiada:
La web recull alguns projectes duts a terme amb eines publicació de weblogs que subverteixen la noció tradicional de blog i que podríem considerar pertanyents a aquesta nova categoria dins del terreny del net.art. Així doncs, cal que ens fixem en el punt entre les paraules que utilitza Ray, que al nostre entendre suposa una vinculació directa amb el net.art, i que no és respectat per d'altres persones al referir-se al mateix fenomen, com comprovarem més endavant, dificultant una denominació única del concepte. En el nostre cas, hem preferit la versió amb punt per considerar encertada la seva inclusió dins la categoria de net.art. Però malgrat que aquest primer intent de recollir les obres de blog.art podia suposar l'inici de tota una nova categoria, el web va ser clausurat el setembre de 2004 per, segons anuncia el propi blog, manca de temps de la seva autora. Si bé el terme blog art va ser utilitzat en diferents weblogs posteriorment, l'ús anava més lligat a iniciatives que relacionaven art i blogs (com poden ser blogs especialitzats en il·lustració, media art, disseny...), com Blog-art.com però no tenim constància de cap altre intent de situar el blog.art com a una categoria genuïna de net.art. Per què no hi ha grans artistes webloggers? Marie Omann, estudiant de la Universitat de Copenhagen que en el seu projecte final analitzava l'escàs ús dels weblogs per part de la comunitat artística, va enviar un qüestionari a diferents persones vinculades al món de l'art i els blogs, que s'iniciava amb la següent pregunta:
Abans de veure algunes reaccions de l'enquesta, volem aclarir que en el cas d'Omann el blog art, a diferència de Christina Ray, fa referència tant als blogs que recullen manifestacions artístiques de qualsevol tipus, o a mena de dietari o llibre d'artista, com els blogs utilitzats en tant que mitjà d'experimentació artística en ells mateixos, frontera en ocasions poc clara però que, al nostre entendre, cal mantenir. L'integrant de l'MTAA de Brooklyn, T.Whid, a instàncies de les qüestions plantejades, exposa algunes de les causes que ell considera rellevats. La primera que addueix és la tecnofòbia que demostren bona part dels artistes cap al plantejament de traslladar la seva creació al format digital, opció que considera que no és temuda per fotògrafs o dissenyadors, molt més acostumats a la utilització d'eines tecnològiques:
Aquesta raó, però, creiem que la podem considerar prèvia, ja que no fa referència específicament a la relació artista-weblog sinó a la d'artista-tecnologia. Així, doncs, el que caldria plantejar és la raó per la qual els artistes que ja han superat la barrera tecnològica i han fet el salt a internet no manifesten cap interès per explorar el potencial artítístic dels weblogs, ja sigui com a simple vehicle de documentació de les seves obres o bé com a pràctica artística en ella mateixa. En un sentit similar, Tom Moody, artista visual de Nova York i reBlogger el 2004, respon al mateix qüestionari a instàncies d'algú que s'identifica amb les inicials M.O. (deduïm Marisa S. Olson) sobre la relació pràcticament inexistent entre art i blogs. Tom Moody també ho atribueix a raons que poden ser considerades les mateixes que anys enrere ja plantejava el net.art: exposa els problemes de l'endarreriment de les galeries respecte aquest tipus d'art no material, idees sobre art popular en oposició a una concepció més clàssica de les Belles Arts, o la manca de competència tecnològica tant dels artistes com dels potencials compradors. D'entre els motius que exposa, i que podem considerar que afecten específicament els blogs, trobem la prevalència de Flash com a tecnologia de moda, i la incapacitat de les galeries per reaccionar a temps als nous i ràpids canvis tecnològics. La discussió generada en els diferents blogs pot ser seguida en el treball resultant de la investigació duta a terme per Marie Omann titulat Art Blogs: Why Such a Timid Emergence? [Omann, 2004], on recull i analitza les respostes obtingudes de les diferents parts. A partir dels resultats, n'extreu conclusions que en la seva majoria no podem considerar lligades a la relació específica entre artista i blogs, com la divisió entre artistes que s'oposen la tecnologia i artistes favorables a la seva utilització, o els escassos beneficis econòmics obtinguts i que obliguen els artistes a treballar en feines convencionals davant ordinadors, que els fan rebutjar la tecnologia com a eina de creació. D'altra banda, Omann considera que no tots els artistes estan capacitats per mantenir actius diaris online, que en la majoria de casos són abandonats. Aquest fet és degut en part a la poca difusió que tenen, rebent poques visites i pràcticament cap comentari, afavorida aquesta poca visibilitat pel costum dels artistes de no comentar les obres dels altres artistes, anant amb aquesta actitud en contra dels principis bàsics que regeixen la creació i dinamització de comunitats de weblogs, basades en els comentaris i enllaços, com hem vist anteriorment. Malgrat aquesta mentalitat que podem qualificar d'arcaica en àmbits com el d'Internet, cal destacar que cada vegada són més els artistes, principalment lligats a l'art dels mèdia, que demostren un alt grau de comprensió i adequació a les característiques del mitjà. Finalment, Omann deixa oberta la possibilitat a l'expansió de l'ús del weblog entre els artistes considerant-la una qüestió de temps, sobretot lligada al desconeixement actual del mitjà com a tal per part de la comunitat artística i a la mentalitat tradicional que ha de ser superada per aproximar-s'hi. La recuperació actual del terme Blog art No ha estat fins l'agost de 2005 que el concepte blog art ha estat recuperat per Marisa S. Olson, editora i curator de Rhizome, i Abe W. Linkoln en un blog anomenat d'aquesta mateixa manera, Blog art, i que pretén convertir-se en un recull de les obres de blog art (en aquest cas sense el punt entre paraules hereu del net.art) més interessants. Cal fer esment, però, que ara com ara es limita a un llistat de vincles als blogs considerats artístics sense cap mena de justificació (només s'hi inclouen breus comentaris informals) ni classificació que permetin intuir quins criteris d'inclusió han estat emprats ni assentar les bases per a una possible ordenació del territori del blog.art. També l'agost de 2005 s'ha posat en marxa una iniciativa a No org.net anomenada ¿Blog? que pretén recollir tant obres d'art que utilitzen els blogs com a eina com articles relacionats amb el fenomen del blog art:
Ens trobem, doncs, en una fase encara molt incipient per parlar amb propietat de l'existència de quelcom que podríem anomenar blog art, si bé és cert que cada vegada són més les manifestacions amb intencionalitat artística dutes a terme amb el format del weblog i l'atenció que reben per part d'institucions relacionades amb l'art digital. No obstant això, en el nostre cas preferim referir-nos a usos creatius per mostrar les experimentacions en un sentit ampli que s'estan duent a terme amb aquestes eines. Així doncs, descriurem alguns dels usos dels weblogs que hem considerat que s'allunyen, en major o menor mesura, dels habituals i que poden obrir escletxes per, en un futur, entrar a formar part del blog.art. Abans, però, volem deixar constància que alguns d'ells no són pròpiament blogs, ja que no compleixen tots els requisits que hem descrit en l'apartat de característiques. No obstant, hem cregut convenient rebaixar el grau de rigorositat en aquest sentit (i admetre webs no gestionades amb sistemes de publicació, manca de seguiment d'estàndards o de sindicació...) per poder incloure totes aquelles webs que hem considerat interessants i que, això sí, podrien ser fàcilment adaptades al format més estricte del blog, beneficiant-se a la vegada de les eines que proporciona. També hem optat per identificar una sèrie d'usos que ens han permès ordenar aquests blogs i, d'aquesta manera, fer una primera classificació que persegueix objectius principalment funcionals, més que no pas un intent d'assentar categories dins d'un territori que, repetim, encara està per explorar. |
Usos literaris/narratiusEl diari personala) De ficció El primer ús que deriva directament del format blog és el literari. Fer-lo servir tant per narrar les pròpies experiències com per ficcionar vides d'altres com si fossin la pròpia o esdeveniments que mai han succeït. Aquesta nova manera de fer literatura ha generat un nou concepte: el de la blogonovel·la, específica de l'àmbit dels weblogs. Així doncs, una blogonovel·la reuneix totes les característiques del weblog: breus entrades periòdiques que narren en primera persona esdeveniments que tenen lloc en el temps present, i servint-se de les possibilitats de contingut multimèdia que ofereix internet. Així doncs, tot allò que succeeix al món presencial pot modificar el desenvolupament de la trama, que esdevé molt més creïble, permeten establir ponts entre la realitat i la ficció. Hernán Casciari, escriptor argentí, és considerat el creador d'aquest nou gènere amb el Weblog de una mujer gorda, que narra les aventures en primera persona de Mirta Bertotti i la seva família, i que no desvetlla en cap moment la identitat real de l'autor. Aquesta primera blogonovel·la serà recentment publicada amb el títol Más respeto que soy tu madre, ha estat duta al cinema en un migmetratge d'Hernán Botta, i actualment se'n pot seguir una nova temporada a la web original. Del mateix Casciari són un altre diari ficcionat, en aquest cas d'un personatge que sí que existeix en la realitat, Letizia Ortiz, on hi exposa els seus pensaments més íntims sobre tot allò que li succeeix, i el del vident Juan Dámaso Miranda que realitza profecies responent a les preguntes dels lectors sobre el futur que els espera. En una altra línia, buscant l'efecte de realitat, una mare i la seva filla de 4 anys van emprendre un viatge imaginari que les va dur a visitar Europa en tren des de Gotëborg. L'Imaginary journey, les va dur a ciutats com Tallin, Riga, Vilnius, Berlín, París, Londres... totes sense moure's de Helsinki, des d'on trobaven la informació necessària per documentar el blog del viatge. A més, van sol·licitar la col·laboració de tothom qui pogués estar interessat en enviar-los impressions i vivències que poguéssin incorporar a la ruta, les quals queden documentades a la secció exchanges. Similar a l'obra de Sophie Calle de 1983, El llibre d'adreces, trobem el blog desparegut (però recuperat a través de archive.org) I found some of your live. Sophie Calle va trobar una agenda, a partir de la qual va començar una sèrie d'articles al diari francès Libération on intentava desxifrar la personalitat del seu propietari, a través del testimoni de les persones que tenia apuntades a l'agenda i amb les que Sophie Calle va contactar. De manera similar, l'autor de I found some of your live va trobar una tarja de memòria d'una càmera digital en un taxi, que el va dur a començar un blog narrant les experiències a les quals imaginava que responien les imatges:
En un altre nivell, de ficcionalitat molt més evident, però seguint amb el gènere biogràfic, trobem altres blogs com el de Julius Caesar, l'emperador romà, que escriu en primera persona sobre les seves vivències com a emperador o el Diario de un canario que també explica en primera persona la vida d'un canari anomenat Valfri. b) Real: Reality blogs Tot i que d'entrada compartexin les mateixes característiques amb els relats de ficció, hi ha casos en què la narració que s'exposa al blog es correspon amb la vida real del seu autor, que en certa mesura esdevé un personatge del seu propi blog. La seva vida es converteix en una performance contínua que és exhibida i deixa constància a través del weblog. Una mena de reality show en format weblog. Aquest és el cas de Marisa S. Olson, que durant tres mesos va convertir-se en aspirant a formar part dels concursants del programa American Idol (deduïm que es tracta d'un equivalent a l'Operación Triunfo espanyol), de la cadena Fox d'Estats Units. Al Marisa's American Idol Audition Training Blog, Marisa s. Olson explica tot el procés d'entrenament al que es va sotmetre per poder aspirar a ser una de les escollides. Com ella mateixa explica, el blog va adquirir popularitat gràcies a les cerques de navegants interessats en el programa, que arribaven per primera vegada al blog per accident però que ben aviat se'n feien lectors habituals. Aquesta fama li va permetre de vehicular altra mena d'idees, relacionades amb qüestions de gènere o polítiques:
El blog va ser complementat per un moblog que afegia un cert caràcter documental al que Marisa explicava en primera persona al blog. Un cop acabat el procés de selecció i no ser escollida per participar al concurs, va donar per tancat el projecte. Un altre exemple que parodia el gènere dels reality shows a internet i en format blog és el Big Blogger, un fotoblog col·lectiu on 20 persones competeixen entre elles a través de la publicació d'entrades de text i imatge sobre la seva vida quotidiana, els quals reben una puntuació en base a unes normes definides per l'organització i que afavoreixen una sèrie de comportaments dels participants si volen obtenir més punts. Els bloggers que acosegueixen una puntuació major poden participar a la següent temporada del concurs, mentre que els restants són eliminats. Molt menys efectista que Big Blogger, Raphael Grignani va proposar el gener de 2003 a 12 persones de diferents llocs del món que retratéssin amb un mòbil 24 hores de la seva vida, en un projecte que va titular 24. El resultat és una única plana amb 12 columnes, cadascuna amb les imatges de cada participant. Es forma, doncs, un collage que intenta representar i afavorir la comparació entre 12 diferents maneres de viure, quedant reflectides diferències de paisatges, aliments i persones, però també elements comuns a bona part de les imatges. Amb una voluntat més activista, el 2004 Antoni Abad va repartir a taxistes de la Ciutat de Mèxic telèfons mòbils equipats amb càmeres amb els quals els taxistes podien publicar diractament en una web imatges, textos, sons i vídeos. Així doncs, en el projecte Taxi, es donava veu a un col·lectiu, el dels taxistes, que retrasmetien en primera persona tot allò que creien d'interès. Gràcies al testimoni d'un bon nombre de taxistes se'ns permet generar una imatge prou rica d'aquest col·lectiu a Mèxic, que com un d'ells explica:
Sobre la mateixa base de donar veu a certs col·lectius que habitualment tenen poca visibilitat a través de la publicació de continguts via mòbil, Abad ha dut a terme altres projectes: el Proyecto Gitano, a Lleida i León, on persones pertanyents a l'ètnia gitana narren la seva manera de viure i de pensar i actualment duu a terme la mateixa experiència amb el Canal Invisible, on es dóna la veu a les prostitutes de Madrid. D'aquesta manera, segons ell mateix exposa, aconsegueix trencar amb la imatge habitualment negativa d'aquests col·lectius que ofereixen els mitjans de comunicació de masses, i els estereotips que se'ls apliquen. Finalment, certament allunyat dels casos anteriors, volem mencionar el blog A day in the life of Miss mcDonald's, obra d'una dona filipina que narra la seva vida com a esposa del famós Ronald McDonald. Ho fa a través de fotografies que publica setmanalment al seu blog, evidentment, vestida de la mateixa manera que el seu marit. Altres usos literaris A banda de l'estricta biografia, els weblogs també són emprats com a eina d'expressió personal amb voluntat artística. Aquest és el cas de l'artista russa Olia Lialina, que ha adaptat la seva obra de 1996 My boyfriend came back from the war al format blog. Si bé amb aquest trasllat manté l'estil directe, creiem molt més interessant la primera versió, on la tria d'opcions comporta una major implicació de l'usuari, establint-se una relació pràcticament de diàleg, que es perd amb la seqüencialitat i perfecta ordenació del format weblog, la qual impedeix la descoberta d'opcions de manera no lineal i, per tant, mancada de sorpresa. Un altre ús a mencionar és l'utilització de textos no originals de l'autor del weblog com a matèria primera de les entrades, sinó que són obtinguts d'altres autors. Aquest és el cas de El hombre que comía diccionarios, una recopilació de fragments literaris de procedència diversa, organitzats en forma de collage i sense la data de publicació, de manera que s'afavoreix la lectura en un ordre aleatori, no tan condicionat pel cronològic lineal que sol ser habitual als weblogs. També amb textos d'un autor aliè al weblog podem destacar el cas del blog que conté els diaris de Franz Kafka, format ideal per albergar-los i també per dur a terme discussions entre els seus lectors. Un altre famós diari volcat a weblog és el de Samuel Pepys, escriptor londinenc del segle XVII, i que és publicat diàriament, els mateixos dies que l'autor original l'escrivia però 343 anys més tard. La possibilitat de crear weblogs col·lectius ha facilitat també la proliferació de cadàvers exquisits, en que dos o més autors treballen sobre un mateix material comú, afegint de manera successiva nous elements, noves entrades en el cas dels blogs. Un cas és el blog de Sarah i Ahmad, que escriuen una narració a quatre mans, alternativament, amb el condicionant a priori de que cada post ha de constar de cinc frases. Finalment, com a mostra de weblog col·lectiu que utilitza les paraules de manera creativa podem mencionar els blogs que busquen la creació d'acrònims, una mena de joc col·lectiu on cada entrada és construïda amb l'objectiu que cada frase comenci per cadascuna de les lletres de l'última paraula de l'entrada anterior. La versió anglesa va ser tancada amb 3000 entrades i actualment encara hi ha activa l'espanyola. |
Experimentació amb el propi mitjàUn dels primers usos artístics de qualsevol tecnologia és el que intenta buscar els límits del propi mitjà, pervertir la seva lògica de funcionament i crear una estètica a partir de forçar la pròpia eina. Si en el terreny del net.art trobem casos com els de Jodi, en l'àmbit dels weblogs també han aparegut conductes que imiten la seva transgressió del mitjà. Així doncs, aquest és el cas de Jimpunk i Abe Linkoln, creadors de Screenfull.net, els quals inunden la pantalla d'imatges i animacions gegantines de diverses procedències i textos il·legibles sobre fons igualment d'imatges, però tot plegat gestionat a través de blogger, amb la conseqüent sindicació de continguts i manteniment d'estàndards, però sense altre objectiu que l'experimetació amb el mitjà. Dels mateixos autors podem esmentar la versió del weblog de Eyebeam sobre art i tecnologia, reBlog, també amb una estètica que l'inutilitza per l'objectiu informatiu per al que ha estat dut a terme. I de Jimpunk, en una línia similar, (Web TV), un blog col·lectiu que utilitza el llenguatge de la televisió per plantejar com els nous mitjans digitals afecten la televisió tradicional. Finalment el blog de Jimpunk és una darrera mostra de la utilització del blog amb finalitats purament experimentals, si bé amb un grau de transgressió menys acusat que en els dos exemples anteriors, però amb la mateixa voluntat de dificultar la lectura, com ho demostren les imatges excepcionalment grans que són impossibles de visualitzar en un monitor en la seva totalitat i de les quals només en podem percebre fragments. Si Jimpunk utilitza imatges sobredimensionades que dificulten la lectura, el cas oposat és el de Alan Outten, que assegura tenir el blog més petit del món, que consisteix en una web navegable i amb totes les funcionalitats operatives en un espai de 18 x 18 pixels. Malgrat que la lectura esdevé impossible en un espai tan petit, sí que permet una navegació prou eficient entre planes, que en el moment de ser mostrades són obertes en una finestra de navegador nova en mida convencional. En una línia més poètica, trobem Muteblog de Christina Ray, un blog en què els links no són referenciats a través de text sinó que només es mostra una petita franja d'imatge pertanyent a la web a la que apunten per a cada post, equivalent en mida a una línia de text. Les entrades, doncs, s'uniformitzen i només es diferencien per les variants de colors i formes, que només obren una escletxa abstracta a la web a la que apunten. Així doncs, la navegació esdevé pràcticament cega, amb l'única guia que proporcionen els fragments d'imatge, i absolutament carent de text. De la mateixa autora, trobem Metabetablog, un weblog les entrades dels quals són imatges generades a partir de la recombinació d'elements dels posts creats amb Movable Type quan aquest estava en fase de proves. En cada imatge s'hi superposen diferents capes de contingut, a la vegada provinent de diferents fonts: d'una banda el text, mancat de tota coherència per la mescla arbitrària de frases, i de l'altra imatges barrejades amb diferents graus de transparència que es combinen amb el fons, també provinent del color de fons d'un dels blogs que han originat la imatge. Malgrat que el resultat visualment no creiem que sigui brillant, cal destacar l'ús de dades externes com a matèria primera per a la generació d'imatges, absolutament arbitràries a priori, i que generen imatges d'entrada imprevisibles. |
Col·leccionsUn dels usos immediats que deriven de les característiques dels weblogs és el de col·leccionar tota mena d'elements, ja siguin de text, imatge o vídeo. Si bé tots els weblogs els podem entendre com una col·lecció d'entrades, n'hi ha que amaguen una intencionalitat clara de crear un conjunt que adquireix valor i significat com a tal, per la suma de totes les aportacions individuals, que per si soles no el tindrien. Així doncs, la periodicitat dels blogs i la possibilitat de col·laboració que faciliten són aprofitades per dur a terme iniciatives que resulten en projectes artístics. Un dels més coneguts és el de PostSecret, en que l'autor, Frank Warren, facilita una adreça de correu postal perquè tothom qui ho vulgui pugui fer arribar les seves postals fetes per ells mateixos, les quals en una de les cares hauran de dur escrit un secret íntim del remitent, que es manté anònim. Només posa dos condicionants: el secret ha de ser vertader i mai ha d'haver estat explicat a ningú. L'autor digitalitza i publica en el blog els secrets de les postals que rep d'arreu, unes 40 o 50 per setmana entre les quals selecciona les que seran publicades. Com ell mateix reconeix, moltes busquen l'absolució, explicant els seus secrets més íntims per alliberar-se de la càrrega que suposen. La mateixa idea, però realitzada de manera exclusivament textual, és la de Group Hug, un projecte iniciat per Gabriel Jeffrey el 2003, al que s'hi ha afegit Adam Bregenzer, i que proposa als lectors enviar les seves confessions a través d'un formulari. De la mateixa manera que Frank Warren, els secrets són publicats en el weblog de manera absolutament anònima, només acompanyats d'un número identificador. Creant una entrada diària, a mena de conte abans d'anar a dormir, trobem el projecte 1001 nights cast, en que Barbara Campbell narra una breu història cada nit. Una mena de performance a internet que té previst dur a terme durant 1001 nits. Les històries sorgeixen de la interacció entre els lectors i l'autora: Barbara Campbell proposa una paraula o frase de punt de partida que extreu de les notícies del dia i, a través d'un formulari, els lectors poden fer arribar les seves propostes, que són adaptades per l'autora per a la publicació diària. Un altre tipus de col·leccions habituals són les fotogràfiques: els fotoblogs afavoreixen la publicació diària d'imatges sobre un mateix tema, convertint-se en una rutina més pels seus autors, i que permeten mostrar visualment certes evolucions. Una de les de més llarga durada, és la que duu a terme Jonathan Keller des de 1998 (i encara ara) sota el títol The Adaption to my Generation, i que consisteix en un autorretrat diari (a l'estil de les fotografies de carnet) a partir del qual poder veure la seva evolució del llarg del temps. Cadascun dels anys completats del projecte és recollit en una plana, on hi ha les 365 fotografies, una al costat de l'altra, sense cap mena de comentari. La intenció del projecte és la de percebre els canvis que sofreix el seu autor al llarg del temps, tant en períodes llargs com en d'altres més curts. A banda de les respostes a preguntes dels visitants que trobem en un FAQ de la mateixa web, l'única referència sobre el projecte que ens dóna pistes sobre el seu objectiu és l'enllaç a l'entrada de la wikipedia d'Ernst Haeckel, un biòleg i filòsof alemany que va popularitzar les teories de Darwin a Alemanya. Podem concloure, doncs, que aquest projecte tracta sobre l'evolució, no tan sols d'ell com a individu, sinó, i a mida que avança el projecte (que pretén continuar-lo fins el dia de la mort) en un sentit més ampli:
Hi ha d'altres casos d'autors individuals que publiquen cada dia una imatge sobre un tema concret. A Obsessive Consumption, Kate Bingaman, ha publicat tot allò que ha comprat al llarg de 2 anys. A banda de les compres, també hi inclou un llistat amb totes les possessions dels lectors que li ho han fet saber via correu electrònic i els extractes bancaris que va redibuixar a mode càstig fins haver acabat de pagar les factures. Tot plegat, una evident crítica al consumisme de la societat actual. Exclusivament centrats en el format blog, trobem els casos de Nico Van Hoorn, amb Trashlog, que cada dia recull una peça de les escombraries i en publica la seva imatge i, en una línia molt similar, Gustavo Romano deixa constància del que ha deixat cada dia a la seva butxaca a Pocketlog. En l'àmbit dels videoblogs també trobem propostes que creen col·leccions significatives. Johanna Marxer cada matí grava un minut de video, que és transmès a les 10 del matí a la seva web, Minute Library. A més de l'apartat del present, on s'hi mostra el video del dia, es pot accedir a la secció past, on hi ha l'arxiu de tots els videos publicats i a la de futur, on hi ha mencionats els temes que formaran part dels videos futurs. Uns altres videoblogs a destacar, més propers al terreny de la publicitat i rere un format equivalent al dels reality shows televisius, són els d'una dona de 26 anys que es fa anomenar Mary i un home de 35 que es fa anomenar Bob, si bé no són noms reals, i que formen part d'una àmplia campanya antitabac nord-americana promoguda per l'American Legacy Foundation. En els blogs, s'il·lustra amb video el procés en que Mary i Bob deixen de fumar, amb una entrada de video diària que és complementada amb un blog escrit que testimonia les sensacions del dia a dia. A banda del blog també hi ha un apartat de testimonis dels visitants de la plana en que exposen les seves experiències al deixar de fumar. |
Usos creatius respecte a la idea de comunitatSi bé ja hem vist alguns casos en què la creativitat es beneficia de la possibilitat de col·laboració entre diferents persones, tots ells corresponien a weblogs únics als que hi feien aportacions diferents autors. Ara ens ocuparem del cas contrari: usos creatius en que hi participen diferents persones de diferents weblogs, de manera que s'enforteix la idea de comunitat al quedar vinculats entre ells generant xarxes socials, característiques de la blogosfera. Memes La primera manera de vincular blogs i, per tant, persones són els memes que es propaguen per la xarxa a mena de joc. El terme meme és un neologisme que va ser creat per Richard Dawkins, i que guarda similitud amb altres paraules com gen, memòria i mímesi. De la mateixa manera que la transmissió biològica es duu a terme a través dels gens, la transmissió cultural es transmet a través d'idees, que formen part de la memòria i s'adquireixen per mímesi, aprenentatge o assimilació i que s'articulen a través de memes. Malgrat que la teoria dels memes és complexa, a la xarxa s'ha adoptat el terme per designar certs temes que es propaguen en cadena a través blogs. El maig de 2005 es iniciar un concurs promogut per Eyebeam, el Contagious Media Contest, que explorava la capacitat d'expansió de certs continguts a la xarxa. Durant dos mesos va fer el seguiment de la difusió dels rumors participants, els quals havien estat creats específicament amb l'objectiu de ser altament atractius perquè es propaguéssin per la xarxa de manera viral. El que major trànsit generés, seria el guanyador. Com afirma el creador del terme contagious media, Jonah Peretti (conegut per la polèmica que va generar seva discussió amb Nike sobre l'inclusió del mot sweatshop a unes sabatilles que la marca personalitzava segons els desitjos dels compradors), aquestes tècniques virals són una bona via a explorar per aconseguir grans audiències a Internet i fer arribar els missatges als seus usuaris:
Molts d'ells són proposats per una persona que, a través d'un breu qüestionari en molts casos, insta a un altre grup de persones a respondre'l i convidar un altre grup de contactes a fer el mateix. D'aquesta manera, el meme s'estén per la xarxa i es creen vincles entre blogs que, d'entrada, no haurien tingut mai cap relació. Com a exemples podem mencionar el meme musical que va contestar bona part de la blogosfera hispana o el 23/5 que consistia en que cada participant havia d'agafar un llibre, obrir-lo per la plana 23 i copiar la cinquena frase, o el de 100 things about me, que recull els usuaris que van seguir el meme de posar a la plana de contacte del seu blog un llistat amb 100 elements que els caracteritzaven. Malgrat no tractar-se explícitament d'un meme, volem citar la inciativa del BlogDay, en que el 31 d'agost de 2005 es convida a tots els autors de blogs a publicar 5 enllaços a blogs que no formin part de les seves lectures habituals, sinó que pertanyin a d'altres cultures, punt de vista i posició. Una iniciativa per afavorir el diàleg entre cultures i crear nous vincles dins la comunitat. A banda dels memes basats en qüestionaris, n'hi ha de fotogràfics, sobretot els proposats en base a tags de Flickr, en que cada participant penja una fotografia en el seu compte a la qual li otorga un tag (o paraula clau) determinat. Al fer la cerca del tag a Flickr, el resultat seran totes les imatges dels participants al meme. Els exemples de memes en Flickr són molt abundants, però en destacarem dos: What is in your bag, on els participants mostraven que el contingut de la seva la bossa un dia determinat o el de Transparent Screens, on els usuaris pengen imatges dels seus ordinadors com si tinguéssin la pantalla transparent i es pogués veure el fons de la sala on estan. Finalment volen destacar un projecte que en essència intenta difondre el que podríem considerar un meme però que, creiem que de manera desafortunada, no aprofita les potencialitats dels weblogs per fer-ho. El projecte es titula El proyecto del buen rumor, està produït i presentat per InSite 05 i actualment es troba en marxa. La intenció del projecte és propagar, per contra del que sol ser habitual, un rumor positiu, a la regió de San Diego-Tijuana, per millorar la impressió que els habitants d'aquesta zona fronterera de Mèxic i Estats Units tenen respectivament. Seguint mètodes de l'àmbit de la sociologia, aquests rumors estan essent estesos de manera similar a un meme a la blogosfera, amb la diferència que, d'entrada, es basen en el boca a boca real. Així doncs, les persones escollides de cada banda difonen la idea positiva sobre la població de l'altra banda de la frontera a un altre grup de persones, els quals a la vegada la difonen dins la seva xarxa social. Si bé aquest sistema pot tenir certs avantatges (major control de les persones que accedeixen al rumor, per grups socials, sexe, raça...) no es beneficia del potencial disseminador dels blogs, així com tampoc de l'automatització en el tractament de les dades, que ara com ara són introduïdes manualment pels participants en el projecte. Altres iniciatives A banda dels memes volem destacar altres iniciatives, potser més anecdòtiques en relació al nostre objectiu, però que considerem interessants com a enfortidores de les relacions socials en xarxa. La primera que volem destacar és l'amic invisible que, proposat per Awacate i Blogpocket, es va començar a dur a terme el desembre del 2002 entre els membres de la blogosfera hispana i que seguia el funcionament dels amics invisibles tradicionals: d'entre tots els participants es sortejaven els corresponets amics que es matenien en secret, acabant amb un regal que, en aquest cas, havia de ser virtual (una imatge, un poema...). Una iniciativa que encara es duu a terme i que sens dubte esdevé un element de cohesió de la xarxa. Finalment, destacar les habituals trobades de webloggers a diferents ciutats i que són anunciades amb antel·lació a través dels weblogs convocants on, a través dels comentaris, es crea la llista d'assitents i es concreten els llocs de trobada. Una de les trobades amb més poder de convocatòria és el Beers&Blogs, que José Luís Orihuela proposa des de eCuaderno a les diverses ciutats que visita. |
Usos irònicsDe la mateixa manera que hem apuntat algunes disfuncionalitats dels weblogs, aquestes són en molts casos posades de manifest a través de l'humor, en blogs que duen al límit els defectes del sistema. Un dels més coneguts és The dullest blog in the world (el blog més avorrit del món), que ironitza sobre els continguts en molts casos absolutament banals que inunden la blogosfera. L'autor, que es fa anomenar The Dullest Blogger, narra accions quotidianes en principi carents de qualsevol mena d'interès com poden ser moure un objecte d'un lloc a un altre, tancar un llum o dur un plat a la cuina:
Malgrat que pugui semblar d'una banalitat extrema, aquest blog duu a l'extrem conductes molt habituals a la blogosfera, en que bona part de les entrades fan referència a la vida quotidiana dels seus autors, i que en la majoria de casos no haurien de tenir interès per a ningú. Aquesta hiperbolització assegura un alt grau de reconeixement per part de la resta d'autors, que hi veuen la seva conducta reflectida. A la vegada, un alt nombre de lectors segueixen el fil al Dullest Blogger i comenten les seves accions com si realment fossin execepcionals. L'entrada anteriorment recollida, el dur un plat a la cuina, ha rebut més de 900 comentaris. Tractant aspectes similars (l'habitual banalitat dels continguts) però d'una manera diferent, trobem Autoblogger, mencionat anteriorment, que posteja els continguts de manera automàtica, sense necessitat de la intervenció de l'autor. Amb aquest programa, de funcionar tal com publiciten, s'evidencia la facilitat de crear blogs de gran popularitat i amb un alt nombre de visites. No cal, doncs, que un humà faci l'esforç de pensar i escriure continguts interessants, sinó que aquesta tasca la poden realitzar màquines. És evident, doncs, la critica a tots aquells que ingènuament creuen en l'èxit de blogs sense cap mena d'esforç, respaldada per alguns dels webloggers més importants de la blogosfera. Un altre aspecte de la blogosfera que es presta a caricaturitzar és el dels premis i els rànkings. I és que, cada vegada més, hi ha una proliferació major concursos de weblogs i llistats dels més populars, de manera que resulta pràcticament impossible arribar a un consens. La majoria de directoris tenen els seus propis tops, basats en els enllaços entre els blogs registrats (com és el cas del Top 500 de Bitácoras.com, que en molts casos és pres com la referència de l'àmbit dels blogs en llengua espanyola, si bé deixa de banda els que no estan registrats). De premis als millors blogs també n'hi ha cada vegada més, si bé n'hi ha que tenen una més llarga tradició i prestigi, com és el cas dels Bloggies, The BOBs, de l'emissora Deutschen Welle, els Weblog Awards o, en el cas espanyol, els que otorga el diari 20minutos, tots ells escollits per votació popular. Donada tanta abundància de premis, no és d'estranyar que cadascú que en vulgui un el pugui aconseguir. Per fer-ho, Frida Beka ha creat el Weblog wannabe award o matic, una eina per generar premis que proporciona el codi HTML perquè l'usuari l'incorpori a la seva pròpia plana. |
AltresTot seguit exposarem dos projectes que no hem volgut incloure en la resta de categories i que, potser per la seva dificultat de classificació, hem cregut especialment originals pel que respecta a l'ús dels blogs com a eina de creació. Jocs Richard Rinehart proposa Reading Class, un joc basat en el format weblog, al que hi ha afegit en un la lateral de la pantalla un tauler sobre el qual s'avança en el joc a partir de respodre a preguntes que, en funció de l'opció escollida, mostren una o altra entrada del weblog. El blog es planteja com una narració sense un argument clar on s'hi mesclen textos aliens amb reflexions pròpies de l'autor en primera persona, tots ells tractant qüestions de classe, i que evoluciona d'una manera o altra en funció de les respostes que escull l'usuari. Les preguntes sempre impliquen un posicionament de l'usuari enfront conductes i preferències que posen de manifest diferències de classe. Com exposa el mateix autor a la plana principal del blog, l'objectiu final del joc és la creació d'un fòrum de discussió sobre el concepte de classe social:
Volem destacar que, potser per primera vegada, aquest projecte utilitza el programari dels blogs amb una perfecta coherència amb la intencionalitat del projecte: es tracta d'una reflexió sobre la societat a través d'un programari social.
Finalment, cal mencionar la bona integració del format weblog (amb totes les seves característiques intactes i, per tant, amb tot el potencial que se'n deriva) amb, en aquest cas, un joc, al qual li otorga una altra dimensió, molt més lliure i no lligada a les restriccions del format, fórmula híbrida que creiem pot ser aplicada a molts d'altres projectes artístics que vulguin utilitzar el format blog de base. Interactius Playing Grounds es beneficia del feedback que permeten els blogs per dur a terme la creació d'una coreografia, la qual evoluciona a través dels comentaris dels lectors. A partir dels videos dels assajos que es penjaven al blog durant les onze setmanes del procés de creació i les entrades textuals que l'explicaven, els lectors podien enviar les seves suggerències que modificaven la coreografia dia a dia. Així, doncs, el projecte es beneficia de l'estil dialògic dels blogs, afavorint la col·laboració entre autors i lectors per crear una obra en comú, en aquest cas una coreografia. |
Weblogs d'artista i weblogs d'artSi bé queden fora del terreny que hem proposat com a blog.art, volem fer una breu menció a weblogs mantinguts per artistes i que ens permeten identificar els usos que en fan, en alguns casos com a aparador o document de les seves obres i en d'altres com a diaris on exposen els seus pensaments al voltant de temàtiques diverses, principalment relacionades amb les seves experiències personals i artístiques. Malgrat que en el treball de Omann [Omann, 2004] es posa de manifest la preocupació per l'escassetat de weblogs mantinguts per artistes, volem fer esment que, per a nosaltres, aquest fet no és ben bé així. Des de la nostra experiència hem pogut comprovar com són molts els artistes que es valen dels weblogs com a eina de difusió de les seves obres: mancats d'accés als circuits de l'art habituals, molts artistes opten per penjar reproduccions de les seves peces a Internet com a única manera de donar-les a conèixer arreu. I com hem pogut constatar, cada vegada és més habitual que aquesta publicació es dugui a terme en format blog, donada la seva facilitat d'ús, que la converteix en una bona eina per mostrar les imatges acompanyades del comentari del seu autor. En el nostre cas, però, ens referirem a artistes que han rebut un alt grau de reconeixement en el seu camp, principalment els artistes que habitualment treballen en l'àmbit de la xarxa. El primer cas que volem mencionar, per trobar-se a mig camí entre el blog d'artista i el blog amb voluntat artística, és el de l'artista russa Olina Lialina. El seu blog, 1000 $ page, en certa mesura recull l'esperit original d'aquest tipus de publicacions: el ser una col·lecció d'enllaços a planes que l'autor considerava interessants. En el seu cas es manté aquesta idea però amb una diferència substancial: tot plegat respon a un concurs convocat per l'artista per trobar la plana personal més interessant, que serà premiada amb els 1000 dòlars que donen nom al blog. A través d'un formulari es poden registrar les planes, que l'artista recull periòdicament en les entrades del blog, a mode de llistat de links amb els comentaris dels membres del jurat . També a mig camí entre el blog estrictament personal i el blog com a obra artística trobem Ozblog, de Mark America, del qual només en resten fragments (d'altres fragments es troben recollits a la web del MIT), principalment basats en reflexions de l'artista sobre la pròpia idea de blog i de l'escriptura per pantalla, en alguns casos aproximant-se a la idea de blog art que hem estat perseguint al llarg d'aquest apartat, tot i que sense mencionar aquest concepte de manera explícita:
Per la seva banda, John Maeda, director del Media Laboratory del MIT, manté un blog anomenat Simplicity, en que hi exposa les seves reflexions al voltant de la seva nova línia de recerca, amb el mateix nom del blog, i que busca els principis de la simplicitat en relació al disseny i a la tecnologia. Així doncs, Maeda se serveix del format blog tant per fer el seguiment de la seva recerca sobre les lleis de la simplicitat, que ha preestimat en setze i que un cop descobertes marcaran el final del projecte, com també de les seves vivències personals que tenen punts de contacte amb aquest tema. En una línia més convencional trobem el blog d'altres artistes, en que combinen referències als seus treballs amb vincles a d'altres planes que consideren interessants. Un d'ells és Mark Napier, que publica un blog com una part més de Potatoland, on deixa constància tant de les seves obres i events en els que participa com de troballes relacionades amb l'art i la tecnologia. Zefrank, artista multimèdia, també manté un blog on hi combina els seus projectes amb d'altres que li són propers. Com a últim exemple dels molts artistes que mantenen blogs en aquesta línia, podem mencionar el de Conor Mc Garrigle, netartista i creador Stunned.org. En una línia lleugerament diferent, també són molts els blogs que serveixen per a documentar el treball d'artistes. En alguns casos funcionen com a arxiu de les obres, de caràcter efímer, de les quals només en resten imatges o vídeos, que són penjats al blog. Aquesta creiem que és una de les funcions a les que el format blog s'hi pot adaptar amb més facilitat, especialment si les accions dutes a terme tenen una continuïtat al llarg del temps. Aquest és el cas de Freewayblogger, on s'hi documenten a través de fotografies les accions del grup, obert a qualsevol persona que hi vulgui participar. Aquestes accions consisteixen en penjar a llocs ben visibles de les autopistes americanes pancartes amb missatges crítics, majoritàriament en contra de les polítiques que duu a terme el govern de Bush. Malgrat que les pancartes tenen un temps de vida limitat, al blog s'hi recullen les aportacions dels usuaris que col·laboren en el projecte, podent-s'hi consultar tots els missatges que, segons anuncien a la pròpia web, ja són més de 1800, en 350 ciutats i 50 estats. Finalment, volem mencionar alguns blogs sobre art, alguns dels quals s'han convertit en referències dins la xarxa. Així doncs, trobem exemples com el de We make money not art, que tracta temes relacionats amb art i tecnologia, el de Wooster Collective, que agrupa un grup de persones lligades a l'àmbit de l'street art, Networked Performance de Turbulence.org sobre temes relacionats amb la xarxa i les accions, els blogs del Walker art center en que els responsables de les diferents seccions mantenen actius blogs a través dels quals s'informa de les novetats del centre o, com a últim exemple, el reBlog d'Eyebeam on s'hi republiquen, en una mena de comissariat, les entrades d'altres blogs que han despertat interès en el reBlogger (l'encarregat de seleccionar els posts més interessants i que es renova periòdicament). En el cas espanyol podem mencionar blogs en una línia similar com Ad*e*e Sinapsis que recull notícies sobre art digital, els blogs de José Luís Brea Agencia Crítica i Futurotopías, o el reBlog de w3art que, de la mateixa manera que el d'Eyebeam, recopila entrades seleccionades d'altres blogs. |
| Índex | Següent: Conclusions |