Panorama general: la web semàntica

Abans d'entrar en l'anàlisi dels temes proposats per aquest segon curs de doctorat creiem imprescindible contextualitzar l'àmbit en el que es durà a terme aquesta recerca.

D'una banda, perquè l'àmbit on es desenvoluparà l'anàlisi, la web, esdevé un ens molts extens que compta amb múltiples facetes sempre canviants. Cal, per tant, acotar en quina d'aquestes possibles maneres d'entendre la xarxa ens situarem al llarg del present treball, ja que aquesta perspectiva suposa una manera de fer i pensar internet que, per a nosaltres, és la que, ara com ara, intenta aprofitar al màxim les potencialitats del mitjà com a tal. No obstant això, cal tenir en compte que ens situem en un àmbit molt concret, i que coexisteix amb altres maneres d'entendre la web igualment vàlides però que carents d'interès en aquest cas concret.

De l'altra banda, perquè aquest context mencionat és el que permet l'existència dels nostres objectes d'anàlisi, els quals constitueixen dos exemples d'aprofitament i d'implementació modèlics de les condicions i potencialitats que exposarem tot seguit. Creiem de menester, doncs, dibuixar aquest panorama on es situen per entendre tant els recursos tecnològics utilitzats com per constatar la importància que els hem atorgat al seleccionar-los, donat el complex context del que formen part, el qual constitueix un dels àmbits amb un creixement major dins d'internet avui en dia.

La web semàntica

Podem considerar el concepte de web semàntica com el punt de partida d'aquest context, i que té com a objectiu la recuperació de la màquina en qualitat d'agent amb capacitat d'actuar autònomament dins la xarxa.

Com afirma un dels creadors de la web, Tim Berners Lee [Berners Lee, 1998], la majoria de contingut allotjat avui en dia a internet ha estat creat pensant en exclusiva en els humans com a lectors, oblidant el potencial de les màquines per processar la informació significativament. És a dir, la web s'ha convertit en un conjunt inabastable d'informació creada per humans i destinada a humans, prescindint de les capacitats de càlcul i, per tant, de processament eficient d'aquesta informació per part dels ordinadors, que esdevenen simples mediadors entre persones sense opció a participar de manera activa en el procés.

Aquest desaprofitament de potencial es deu a l'escassa informació que les dades d'internet incorporen de sí mateixes, anomenades metadades, i a la manca d'uns criteris comuns i basats en la lògica per organitzar-la. Malgrat que hi ha molta informació, aquesta no és comprensible pels ordinadors, ja que no està codificada de manera que pugui ser interpretada i processada per màquines.

La web semàntica proposada per Berners Lee [Berners Lee, 1998] no difereix substancialment de la web actual, sinó que es planteja com una extensió d'aquesta, implementada principalment a partir de sistemes de marcat de la informació i d'una codificació estandarditzada, que permetin treballar en cooperació als ordinadors i a les persones.

The Web was designed as an information space, with the goal that it should be useful not only for human-human communication, but also that machines would be able to participate and help. One of the major obstacles to this has been the fact that most information on the Web is designed for human consumption, and even if it was derived from a database with well defined meanings (in at least some terms) for its columns, that the structure of the data is not evident to a robot browsing the web. Leaving aside the artificial intelligence problem of training machines to behave like people, the Semantic Web approach instead develops languages for expressing information in a machine processable form.
Tim Berners-Lee. Semantic Web Road map.

Gràcies a la reintroducció de la màquina com a part activa en el processament, aquesta podrà actuar no només indexant a cegues la informació, sinó també fent creuaments de dades, recombinacions i deduccions a partir de raonaments lògics (cal tenir en compte que aquest desenvolupament anirà íntimament lligat als progressos en el camp de la intel·ligència artificial) i, per tant, generant nou coneixement de manera automatitzada.

La web semàntica també rep el nom de web de segona generació, en contraposició a l'estadi anterior de la web o primera generació. Les diferències entre una i altra les podem observar al següent quadre:

Traducció obtinguda de Weblog Context [Weblog Context, 2002], del quadre original aparegut a Yee, Raymond. The sea change of the Web: What is the Second-Generation, Semantic Web? [Yee, 2001]

A banda de les característiques ja mencionades, cal destacar també el sentit dinàmic implícit en la web semàntica, que esdevé un organisme viu i sempre canviant, gràcies al constant flux de dades que es recombinen generant noves estructures, i que s'ha anomenat web bricolatge [Yee, 2001]. Aquest dinamisme, però, no és només proporcionat pels ordinadors en la seva tasca autònoma, sinó que la web de segona generació també afavoreix la participació humana, facilitant la possibilitat de fer aportacions per part de qualsevol usuari (cas exemplar el dels weblogs i que tractarem posteriorment), fomentant la bidireccionalitat i la descentralització.

Estàndards i accessibilitat

Els estàndards web són un conjunt de directives proposades pel WWW Consortium (W3C) per tal d'aconseguir l'òptim funcionament de la web així com garantir-ne el seu desenvolupament a llarg termini.

El conjunt d'estàndards busquen crear un marc d'actuació comú tant per als creadors de webs com per als desenvolupadors dels navegadors on s'hi visualitzaran aquestes planes. Així doncs, mitjançant els estàndards es persegueix la perfecta compatibilitat entre diferents navegadors, versions i plataformes, preveient la imminent entrada en joc de multiplicitat de dispositius per navegar, i amb la mirada també posada a evitar l'obsolescència dels documents que actualment formen la xarxa, garantint-ne la seva longevitat.

Els estàndards no només es centren en la compatibilitat purament tècnica, sinó que també pretenen garantir l'accés als continguts d'Internet independentment del tipus de connexió, la localització geogràfica, la llengua o les discapacitats dels usuaris de la xarxa.

En aquest últim sentit, el seguiment dels estàndards afavoreix l'accessibilitat, de manera que les persones amb discapacitats visuals o motrius puguin accedir als continguts de la xarxa eficientment, com és el cas dels lectors de pantalla que faciliten a les persones amb problemes visuals navegar la web a partir d'una aplicació sonora.

Un dels principis bàsics que regeixen els estàndards és la separació de contingut i presentació. El contingut, estructurat i ordenat de manera lògica, és separat del format, el qual és aplicat a les dades, principalment en base a la seva estructura. Per tant, d'una banda trobem documents HTML (o d'XHTML, la versió estricta) o XML (un llenguatge de marcat) on s'hi troba el contingut, i de l'altra banda, l'aparença que rebran les dades, en un full d'estils en cascada, CSS.

A banda d'aquestes, hi ha altres consideracions interessants referents als estàndards que, ara com ara, no tindrem en compte, ja que s'allunyen del nostre propòsit.

Llicències flexibles

Un dels aspectes claus per al bon funcionament de la web semàntica és l'ús de llicències flexibles, les quals permeten la col·laboració fluïda entre diferents agents de la xarxa i, per tant, una evolució molt més ràpida tant del seu contingut com dels programes que permeten generar-lo.

Aquestes llicències eliminen les fortes barreres que imposa el copyright clàssic que reserva tots els drets a l'autor i que impedeix treballar sobre productes ja creats, impossibilitant el diàleg entre diferents agents i, en conseqüència, la capacitat per millorar-los.

Les facilitats per reutilitzar els components que intervenen en la web semàntica els podem situar en dos fronts que són, d'una banda, el programari i, de l'altra, les obres de creació, ambdós regits per llicències amb propòsits similars però adaptades a les especificitats de cadascun.

Software lliure: GNU - GPL

L'àmbit del programari té una llarga tradició de creació comuna. Contra les grans empreses que tendeixen al monopoli del programari amb fortes mesures de protecció tant a nivell de codi font dels programes com en l'àmbit legal, els defensors del software lliure faciliten el codi amb el que funciona el programa promocionant la cooperació per dur-ne a terme millores i desenvolupaments més complexos.

L'origen d'aquest moviment es troba el 1984 quan Richard Stallman, programador del MIT (Massachusetts Institute of Technology), va crear la Free Software Foundation que va posar en marxa el projecte GNU (acrònim recursiu per a Gnu No és Unix), per a crear un sistema operatiu similar a Unix però amb codi obert.

Un dels principals objectius que es va proposar la Free Software Foundation va ser el de garantir que els programes creats i els seus derivats no poguéssin ser apropiats amb llicències de patents. Amb aquest propòsit es va crear GNU GPL (GNU General Public License) basada en el sistema de copyleft, i que permet l'accés i ús lliure del codi font dels programes per a copiar-los, distribuir-los i/o modificar-los, amb l'única condició que aquest no pot ser apropiat, sinó que ha de tornar a ser difós de la mateixa manera.

Manuel Castells exposa les motivacions que donen empenta als creadors de software lliure:

...la convicción de que el software tiene que ser libre porque es un derecho fundamental; la constatación de que la calidad técnica del software producido es muy superior al comercial; su mejora profesional mediante la participación en la comunidad en red, y el divertirse con esta actividad. Todo ello junto conduce a que estas redes tienen una potencia de creatividad infinitamente mayor, y por tanto un resultado de mayor calidad, a los de empresas parapetadas tras la propiedad intelectual.
Manuel Castells. Software libre. La Vanguardia, 29 gener 2005.

Creative Commons

Si pensem en una web on els continguts flueixin de manera automàtica, cal tenir en compte els conflictes sobre els drets d'autor que podrien derivar-se de la utilització i recombinació d'informació procedent de diverses fonts.

Per solventar aquest problema, bona part dels continguts que segueixen les directives de la web semàntica s'emparen sota llicències de Creative Commons. Creative Commons ofereix un sistema de llicències a mig camí entre el copyright estricte, que preserva tots els drets de l'autor, i el domini públic, que desprotegeix l'autor deixant la seva obra per a l'ús lliure i il·limitat. És a dir, un sistema que reserva certs drets per a l'autor però que n'allibera d'altres que faciliten la cooperació. És el some rights reserved, que esdevé l'slogan de Creative Commons.

Dins de Creative Commons, la protecció de drets d'autor és gradual: hi ha diferents aspectes referents a l'obra que l'usuari pot decidir protegir o deixar lliures de drets, els quals es poden combinar per oferir un ampli ventall d'opcions. Aquestes opcions bàsiques són les següents:

a) Reconeixement: l'autor cedeix els drets de la seva obra per ser copiada, distribuïda i comunicada públicament sempre i quan sigui citat el nom de l'autor. També s'aplica a obres que puguin derivar d'una altra obra original, en les quals caldrà citar l'autor d'aquesta obra primera.

b) No comercial: l'autor cedeix els drets de la seva obra per ser copiada, distribuïda i comunicada públicament sempre i quan no en tregui un benefici econòmic.

c) No treballs derivats: aquesta clàusula regula la possibilitat de reutilitzar i manipular l'obra original per generar noves obres.

d) Compartir amb la mateixa llicència: obliga que qualsevol treball derivat d'una obra tingui la mateixa llicència que l'original. Per tant, l'obra derivada heretarà les condicions sobre el seu ús de l'original.

A banda d'aquests quatre aspectes bàsics, cada tipus d'obra està acompanyat d'altres especificacions que responen a les particularitats de cada cas, però que mantenen l'objectiu de facilitar la creació comuna respectant certs drets que l'autor es vulgui reservar.