El Pantocràtor és una de les parts integrants del conjunt iconogràfic de Sant Climent de Taüll, i data de 1123. Emmarcat, doncs, dins el romànic, ens trobem davant d'una de les joies més representatives d'aquest art que podem trobar a la nostra terra: es tracta d'un des exponents més clars del punt àlgid a què va arribar el romànic català, i que el converteix en una peça de referència i que ocupa un lloc preferent en el romànic europeu, ja no només per la seva bellesa, sinó també per la tècnica utilitzada. Aquesta és una de les representacions més clares de la figura de Déu llunyà i superpoderós que imperava cap a la meitat de l'època medieval.

El dibuix és molt acurat, un punt que queda reforçat per l'existència d'un traç gruixut que ressegueix, emmarca i remarca els contorns de les figures.

Per la seva elaboració es va fer ús d'una gamma de colors inusuals en l'època per la seva brillantor i intensitat. Els colors apareixen saturats al màxim en algunes ocasions i, a més, l'artista, un mestre desconegut de gran talent, no va barrejar-los. La preferència pels colors primaris és més que patent; a vista de qualsevol observador, per inexpert que pugui ser en la matèria, és fàcil reconèixer-hi aquest predomini primari; blaus, groc i vermells impregnen les parets de l'absis central de l'església de Sant Climent de Taüll, però també és remarcable la presència dels verds, sobretot pel que fa a la gamma més clara.

És una pintura dominada per la simetria, tant i nivell vertical com a nivell horitzontal. Aquesta és una característica molt habitual en les obres d'art en el període romànic, una característica que duia els artistes a, en algunes ocasions, reformar les figures si així s'esqueia i acomplia millor la seva funció didàctica. Aquesta simetria es remarca, ja no només per les línies del dibuix, sinó també per la disposició de les figures, que s'organitzen sobre un sol pla, situades en franges paral·leles a partir d'una estructura juxtaposada.

La figura del Pantocràtor presideix clarament la composició; a més, en trobar-se a l'absis central d'una església de tres naus, adquireix una major importància ja que, des de damunt de l'altar, allarga el seu poder i domini, a través de la seva figura, però sobretot per la seva mirada fixa i penetrant, per sobre de tot el santuari i de totes les persones que hi puguin entrar.

Aquest Crist majestàtic és un epítet de Déu, representat frontalment mentre beneeix amb la mà dreta a tot els fidels (que es troben per sota seu) i sosté el llibre de les escriptures amb la mà esquerra. Aquest llibre està obert per una pàgina que conté la inscripció EGO SUM LUX MUNDI", és a dir, "jo sóc la llum del món". D'aquesta manera es reforça, una vegada més, el seu poder, però també la seva vessant més mística.

La figura està emmarcada dins la màndorla, o ametlla mística. Aquesta màndorla és l'aurèola divina, un símbol amb el qual es representava la naturalesa divina de la figura dibuixada, ja fos Crist, o la mare de Déu, com és el cas de la Teotocos de Santa Mare de Taüll.

La imatge ens presenta un Crist assegut sobre una sanefa que representa la volta celeste. D'aquesta manera, la figura assoleix, en aquesta composició, dimensions sobrehumanes, en comparació amb la resta d'elements. Això es deu a la funció clarament didàctica que tenia l'art en una època en la qual només els clergues tenien accés directe a la cultura, i el poble pla, que era totalment analfabet, només podia accedir a cert coneixement a través d'aquestes representacions.

D'aquesta manera quedava molt clar que Déu estava molt per sobre de qualsevol ésser humà i que tenia més poder i coneixement que ningú. Aquesta característica d'omnipotència es remarca per la mida desmesurada de Crist, en comparació amb la resta d'elements que l'envolten.

És durant aquesta època en què la ciència i tots els coneixements que aquesta pogués aportar queden totalment supeditats a la religió, i la bondat i voluntat divina eren filtre i base de tot coneixement. És, doncs, un tema exclusivament religiós.

La composició està dividida en dos nivells, però els experts asseguren que encara en mancaria un tercer: el primer està completament ocupat pel Pantocràtor i va, justament, fins a la sanefa que, tal i com està indicat més amunt, delimita la volta celeste, i amb ella, el regne del cel, al qual es dedica aquest nivell.

El segon nivell està dedicat a l'Esglesia, i el tercer serà símbol de la Terra, si bé no va arribar a ser pintat mai. Aquesta distribució és un clar reflex de la societat de l'època, i ens mostra una composició totalment antinaturalista: renuncia voluntàriament al naturalisme per organitzar els seus elements d'una manera jeràrquica, per tal que assoleixi millor la funció didàctica que es va atorgar a l'art, especialment al religiós, que és, també, el que realment estava a l'abast del poble.

Cal parar atenció, també, a la inscripció que es troba al costat del Pantocràtor: l'alfa i l'omega, la primera i l'última lletra de l'alfabet grec respectivament, que simbolitzen el principi i la fi de totes les coses. Això és, per tant, una mostra més de com tot avenç en el saber depenia exclusivament del fet que estigués d'acord amb les directrius i doctrines de la religió cristiana: si Déu és principi i fi de totes les coses, tot coneixement, a la força, ha de passar per ell i en depèn.

Al voltant de la figura del Crist, hi apareix el tetramorfos, les figures dels quatre evangelistes. Sota, en quatre cercles, apareixen dos àngels agafant les cues de dos dels animals dels quatre que integren el tetramorfos. Per una banda, un àngel agafa la cua d'un lleó, que és símbol de Sant Marc; i per l'altra, el segon àngel agafa la cua d'un brau, la representació de Sant Lluc; en els espais triangulars que es troben sobre la màndorla central, hi ha la resta de figures que integren aquesta composició: una àguila en representació de Sant Joan i un àngel per a Sant Mateu.

A banda i banda de la composició apareixen dos serafins. Els serafins són personatges que pertanyen a l'esglaó més alt de les jerarquies angèliques. Els dos d'aquesta imatge tenen les ales plenes d'ulls, que simbolitzen la revelació, una nova manera de reforçar la idea d'aquest Déu omnipotent, que és, a la vegada, omnipresent, fent notar, novament, aquesta funció didàctica, tan esmentada, de l'art religiós, en aquest cas quant a les normes de conducta: avisa els fidels que cal que es comportin correctament i dins els marges establerts per la religió, perquè Déu té molts ulls i en té a tot arreu i, per tant, podrà veure qualsevol conducta desviada i castigar-la.

En tota la composició apareixen inscripcions amb els noms dels personatges qui hi apareixen representats.

Actualment a l'església de Sant Climent de Taüll hi ha unes reproduccions de l'obra, ja que aquesta es troba en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i va ser declarat patrimoni de la humanitat l'any 2000.