Fascinat des de sempre per contemplar l'univers, l'interès de Nicolau Copèrnic per la geografia i l'astronomia es va veure intensificat quan va entrar en contacte amb Domenico Maria Novara, professor seu a la Universitat de Bolonya i que curiosament també seria dels primers científics que posarien en dubte el sistema geocèntric de Ptolomeu. Els dos homes compartirien la visió de nombroses ocultacions (tipologia dels eclipsis) per exemple algun eclipsi lunar, així com també l'ocultació de l'estrella més brillant de la constel·lació del Taure: l'estrella d'Aldebaran el 9 de març del 1497 des de la mateixa localitat de Bolonya.

Situant-nos al punt de partida, el recorregut vital de Copèrnic té el seu origen al 1473 a la població de Torun (Polònia). De pares mercaders i funcionaris polonesos, el va adoptar el seu oncle Lukas Watzelrode que també es va encarregar d'assegurar-li les millors escoles i universitats, així doncs al 1491 es matricula a la Universitat de Cracòvia per estudiar-hi arts. A continuació es va desplaçar cap a Itàlia on hi estudiaria primer dret canònic i medecina i després astronomia a la ja citada Universitat de Bolonya. Més tard Copèrnic esdevé professor de matemàtiques i realitza una conferència pionera sobre astronomia a Roma al 1500. Després d'un parèntesi que el porta a Frombork (nord de Polònia), retorna a Itàlia per acabar els seus estudis a la facultat de dret i medecina a la Universitat de Padova, en una coincidència premonitòria al ser la mateixa universitat on Galileu impartiria classes passat un segle. Al 1503 i acabats els seus estudis, es fa construir un observatori a Frombork on hi iniciaria intenses recerques en astronomia durant anys.

A Polònia i dins un context de gran pressió per part de la creença religiosa majoritària: la catòlica, Copèrnic prendria part en el conflicte contra els cavallers de l'Ordre teutònic, un ordre militar cristià. D'altra banda el seu bon coneixement del llatí, com tots els erudits del seu temps, li va permetre publicar el seu primer llibre, una traducció llatina de lletres gregues sobre la moral d'un autor bizantí del segle VII: Theophilacte Simocatta. A posteriori trigaria set anys en escriure De Hypothesibus Motuum Coelestium a se Contitutis Commentariolus, un curt tractat d'astronomia acabat al 1515. No obstant aquest tractat no es publicaria fins al segle XIX, i és que en ell s'hi troben anunciats per primera vegada els principis de l'astronomia heliocèntrica que causaria estralls en la comunitat científica del seu temps.

En aquella mateixa època, Copèrnic participa al cinquè concili de Latran sobre la reforma del calendari, hi escriu cap al 1517 un tractat sobre la moneda i llavors la seva obra principal: De Revolutionibus Orbium Coelestium, (De les revolucions de les esferes celestes), acabada al 1530. És la seva obra magistral i no es publicaria fins al 1543, poc abans que morís.

Però en quina mesura la revisió dels paràmetres de l'organització del cosmos per part seva va poder arribar a suposar una autèntica revolució en el seu temps? En primer lloc cal dir que fins llavors el dogma assentat era el de l'univers geocèntric, és a dir que la manera de veure'l es basava en la tesi aristotèlica de que la Terra es troba al centre de l'univers i que tot gira al seu voltant, i aquesta idea seria la doctrina establerta fins al Renaixement. En contraposició el sistema de Copèrnic es basa en el fet que la Terra gira al voltant d'ella mateixa i dona una volta sobre el seu eix en un dia, el que explica en un primer moment el seu moviment diürn en un dia. També pretenia que la Terra realitzava una revolució al voltant del sol en un any, i no el contrari. La teoria de Copèrnic contradiu la teoria de Ptolomeu però igualment conserva varis elements de l'antic sistema com la idea de les esferes sòlides, o l'esfera dels fixes físic, que conserva. També té l'avantatge d'explicar el moviment retrògrada dels planetes externs (Mars, Jupiter, Saturn). D'altra banda la seva teoria pren en consideració el planetes interns, Venus i Mercuri. Copèrnic avança també una teoria sobre l'ordre dels planetes, la seva distància i conseqüentment, la durada de les seves revolucions. En aquest sentit sí que contradiu clarament a Ptolomeu afirmant que com més gran sigui l'òrbita d'un planeta, més temps trigarà a realitzar una revolució completa al voltant del Sol. Aquesta teoria s'aprofundirà més tard amb els treballs de Johannes Kepler i Isaac Newton.