En l'època medieval, els monestirs sorgeixen com a conseqüència d'una necessitat religiosa. No obstant, el monestir no era solsament una institució religiosa: els importants drets que tenien sobre les persones i sobre les terres motivaven que a més tinguessin un pes molt notable en la societat d'una regió i, inclús, en l'organització administrativa d'un territori. Si s'analitzen els drets i les obligacions que tenien molts monestirs, es fa palès que ja abans de l'any 1000, arriben a constituir- se no només com a centres d'espiritualitat i com a font de cultura, sinó també com a organitzadors del país. L'estret vincle que hi havia entre les comunitats monàstiques- inclús les més reduïdes- i les autoritats carolíngies o les locals és un clar reflex d'aquest fet.

En alguns casos, com a conseqüència de la feudalització de la societat, situada cap a l'any 1000, segons els estudis de P. Bonnassie, les interferències de la societat laica en les activitats dels monestirs van fer casi impossible la seva continuïtat o el compliment de l'ideal de vida religiosa que en principi tenien. Els monestirs, com a grans senyorius, van patir la violència dels demés senyors i, sovint, es van convertir en un domini més a dintre d'un patrimoni important, per exemple d'un comte. Per evitar aquests fets, les comunitats monàstiques van buscar el recolzament de les autoritats del país, es van sotmetre directament al papat o van passar a dependre de congregacions més àmplies. En moltes ocasions, en un senyor feudal més, que actuava com a tal en relació amb la resta de senyors i amb els camperols que depenien d'ells.

A mesura que es va superar aquesta primera etapa de centralització del poder en mans de les autoritats carolíngies i a mesura que augmentava el poder dels comtes, molts d'aquests monestirs inicials varen ser absorbits per cases monàstiques majors o pel propi domini episcopal. Així, indirectament, van establir sovint algun tipus de vincle amb les noves autoritats que en aquell moment tenien quasi tot el poder en les seves mans.

Durant la segona meitat del s. IX i, sobretot, al llarg del s. X, van tenir lloc les fundacions dels monestirs comtals i d'algunes abadies senyorials. Els comtes s'havien convertit en els nous senyors del país. En algunes ocasions, aquests nous monestirs més vinculats als comtes eren antigues cases monàstiques apreciades de forma espontània en un moment anterior que van obtenir, en una data determinada, el suport d'una familia comtal, fet que assegurava la seva continuïtat. Aquestes noves abadies eren fundades en llocs estratègics, semblants als escollits pels monestirs creats a la primera meitat del s. IX. I també tenien com a base material una terra fiscal, probablement semblant a la que havia format el patrimoni de les primeres cases monàstiques creades poc després de l'any 800. Però la gran diferència residia en el fet que en, el s. X, a causa dels vincles familiars o de les donacions rebudes, els abats o abadesses (per exemple, dels monestirs de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, etc) estaven molt més vinculats a les cases comtals d'Urgell- Barcelona, Cerdanya- Besalú o Rosselló- Empúries que als reis francs. Aquest fet no va impedir, però, que alguns d'aquests monestirs creats pels comtes rebessin preceptes dels monarques francs; com, per exemple, els de Ripoll, Camprodon o Sant Pere de Rodes. En el s. X, els privilegis rebuts per aquests monestirs no suposaven cap vincle, sinó la consolidació del seu prestigi.

Santa Maria de Ripoll és segurament el millor exemple de monestir comtal, creat per Guifré el Pilós. Guifré I, cap al 880, va ajudar a consolidar aquesta abadia benedictina, que hauria de tenir un gran futur com a centre d'espiritualitat i de cultura. La seva missió era la de repoblar les valls del riu Ter i ampliar les seves possessions cap a la Cerdanya i Ponts. La primera consagració de l'església va tenir lloc el 20 d'abril de 888 i es va decidir dedicar l'església a l'advocació de Santa Maria.

Va ser construït en una cruïlla de camins, al mig d'una vall, en un territori probablement fiscal que depenia dels comtes. En el moment d'escollir la seva ubicació, es va escollir un lloc central, tan cèntric o més que el que tenien alguns monestirs que havien rebut un precepte d'immunitat en la primera meitat del s. IX. Molt probablement, la vall de Ripoll ja constituïa una demarcació en una època anterior. Però la constitució del monestir va suposar la pèrdua d'importància del castell de l'alta edat mitjana que s'aixecava en el centre d'aquell territori, fortificació que, en tota documentació conservada, només es menciona en algun dels documents més antics.

Santa Maria de Ripoll va ser un important centre cultural, en part gràcies a la seva col·lecció d'escrits. A mitjans del segle X, el monestir comptava amb 66 manuscrits. El 1008 ja eren 121, que es van convertir en 246 a la mort de l'abat Oliba el 1046. La majoria d'aquests manuscrits es copiaven i reproduïen en el monestir dins del scriptorium. L'exemplar més valuós de la col·lecció és el conegut com La Bíblia de Ripoll amb nombroses il·lustracions i una sèrie de textos introductoris que la converteixen en una espècie d'enciclopèdia del text sagrat. Aquí es va escriure també a finals del segle XIII la Gesta Comitum Barcinonemsusm, que està considerada com la primera història de Catalunya. Oliba va ser també l'encarregat d'expandir els dominis de Santa Maria gràcies a la creació de nous monestirs com el de Montserrat o el de Sant Martí del Canigó.

A partir de l'any 1070, el monestir va passar a dependre de l'abadia de Sant Víctor de Marsella, dependència que va durar fins l'any 1169. Santa Maria de Ripoll va continuar sent el principal centre religiós de Catalunya fins al segle XV, en el qual s'inicia un lent declivi que comença amb la pèrdua del control sobre el monestir de Montserrat l'any 1402.

El 2 de febrer de 1428, un fort terratrèmol va assolar la comarca del Ripollès. El sisme, d'intensitat IX a l'escala de Mercalli va ser un dels més intensos soferts a la història de Catalunya. Va destruir completament un dels campanars del monestir i va deixar la resta de l'edifici molt afectat. Les parts deteriorades es van reconstruir seguint un estil gòtic.

El final de la vida monacal a Santa Maria de Ripoll va arribar amb la exclaustració de 1835. Els monjos van abandonar el monestir que va ser arrasat i incendiat. L'edifici es va anar esfondrant a poc a poc: 1847 va desaparèixer una part del claustre; i el 1856 la torre del palau abacial. A més, el palau abacial i d'altres edificis monacals van ser considerats com pedrera i les seves pedres van ser venudes a particulars.

El 1886, el bisbe Morgades, en aquells dies bisbe de Vic, va ordenar la reconstrucció del cenobi, tasca que va encarregar a l'arquitecte Elies Rogent. La restauració, finançada en gran part per les aportacions particulars, va finalitzar el 10 de juliol 1893 amb una nova consagració de la basílica. La restauració, no obstant això, va canviar notablement l'aspecte original de l'edifici ja que l'arquitecte va afegir alguns elements inexistents en l'original com un cimbori o una sèrie de columnes que serveixen de separació de les naus laterals. El 1931 el monestir de Santa Maria de Ripoll va ser declarat Monument Històric- Artístic.

Reprenent la història dels monestirs catalans i com a conclusió sobre la seva situació abans de l'any 1000, es pot senyalar la importància que van tenir les abadies benedictines en el govern i en el control del territori, tant quan estaven directament vinculades als reis francs com quan ja depenien en primer lloc dels comtes del país. En una societat en la que els missi dominici- els enviats del rei- eren un senyor laic i un eclesiàstic, que es complementaven en el control de l'imperi carolingi, resulta fàcil entendre la divisió del poder sobre el territori, en el moment d'administrar- lo, entre els laics (els comtes, els seus veguers i els fidels reals) i els eclesiàstics (els bisbes i abats). I aquesta va ser una de les causes principals que van portar a moltes abadies a submergir- se de ple en els enfrontaments que es van produir, després de l'any 1000, quan finalment es va haver de decidir qui tenia realment el poder en el país.

Les fortes tensions socials que es van produir cap a l'any 1000 i, sobretot, al llarg dels següents decennis van tenir una forta repercussió a la vida de les comunitats monàstiques. La subordinació de molts monestirs als comtes o a altres senyors importants va augmentar significativament. Alguns senyors es varen apropiar d'alguns dominis monàstics i altres dominis varen ser seriosament saquejats, sobretot, per cavallers. Però, al mateix temps, es van produir també noves donacions a cases monàstiques- i inclús es van crear noves cases- i va començar a estendre's, molt lentament, un moviment de reforma que pretenia trencar els vincles entre les abadies i els homes poderosos dels llocs. Al mateix temps, les abadies poderoses actuaven, cada vegada més, com a grans senyors feudals en relació amb els demés senyors i amb els camperols que treballaven les terres.

Els senyors- de fet, els comtes també eren en part grans senyors- consideraven que els dominis dels monestirs fundats pels seus avantpassats eren una prolongació del seu patrimoni. Els vincles eren estrets. Hem de tenir en compte que, sovint, els dominis monàstics procedien del patrimoni familiar d'aquests grans senyors i que, en moltes ocasions, algun membre de la família exercia la funció d'abat o algun ofici important en el si de la comunitat. De fet, les famílies comtals que amb pocs anys havien creat o ajudat a consolidar un monestir van ser les primeres en considerar aquelles abadies com una part del patrimoni familiar.

En els segles XI i XII, un percentatge notable de la documentació que es troba en els fons monàstics reflexa la lluita de la comunitat de monjos contra les apropiacions de drets i de terres dutes a terme pels senyors laics dels voltants. En algunes ocasions- així ho reflecteixen els documents-, els senyors, després d'un plet o de ser amenaçats amb importants penes espirituals, havien de tornar els béns dels que s'havien apropiat indegudament. De fet, com ja he comentat, en alguns casos, els béns dels que el senyor s' "apropiava" eren béns que havien pertangut a la família d'aquell "saquejador". Com senyala I. Puig i Ferreté, al parlar del monestir de Gerri, "aquesta feudalització progressiva de la institució monàstica, així com la procedència senyorial d'alguns dels abats, expliquen que, a mitjans del s. XI hi hagués una decadència general de la vida monàstica".

Tot i que, com acabem de veure, en un moment d'enfrontaments pel poder i d'augment de la força dels grans senyors laics, els monestirs van ser sovint només un domini senyorial més i un element més en el joc de forces dels poderosos, l'important paper que tenien les abadies com a centres d'espiritualitat i la seva valoració social van motivar que es fessin esforços notables per assegurar la pervivència o la recuperació d'alguns monestirs com a vertaders centres de religiositat i cultura.

El fet de disposar de moltes terres i el fet de que, sovint, aquestes propietats estiguessin disperses en territoris llunyans va requerir una bona organització per part dels grans dominis monàstics. Quan eren el suficientment important i estaven agrupats, alguns conjunts de dominis que depenien dels monestirs es convertien en batllies, que generalment, al menys al principi, era un camperol ric. Una de les principals funcions del batlle era recaptar els censos dels tenidor de les terres.

Dintre de cada comunitat de monjos, sovint es creaven una sèrie de càrrecs, d'oficis eclesiàstics. Cada monjo que tenia un d'aquets oficis havia d'assumir certes obligacions i, al mateix temps, posseir el seu propi patrimoni. Així, es veu que en molts monestirs, a partir del s. XI, hi havia un sagristà, un cambrer, un cellerer, etc., encarregats de funcions diverses i als que, normalment, se'ls assignava l'administració i les rentes d'una part del patrimoni de l'abadia.

Evidentment, els camperols que treballaven les terres del monestir havien de pagar determinades quantitats al senyor. En algunes ocasions, l'abadia es quedava part de les collites i, en altres, s'apropiava de quantitats fixes en cereals, animals, monedes o objectes diversos. Si el monestir tenia la jurisdicció, hi havia que sumar a aquestes entrades tot tipus de drets jurisdiccionals, com els cobrats pels demés senyors laics. Evidentment, entre aquests drets molt aviat es van incloure tots els mals usos i les males costums que es van estendre sota pressió senyorial a principis del segon mil·lenni.

En conclusió, els monestirs neixen amb una clara voluntat religiosa, però veiem com al llarg dels anys també passen a ser importants institucions administratives del territori que els envolta. En la majoria dels casos, els monestirs tenen igualment una importància cabdal en el desenvolupament de la cultura i història de la regió que ocupen. És el cas, com hem vist, del monestir de Ripoll, que en el transcurs del s. X, apareix en diverses ocasions com el centre de gravetat de Catalunya i regula les diferències entre els comtats i les diòcesis, transformant- se en un símbol polític anticipador.

Segons Michel Zimmermann, historiador, la fortuna "mediàtica" de Ripoll apareix com a fruit d'un trobament dialèctic entre dos fenòmens en els que la història i la llegenda convergeixen: la celebració dinàstica i l'elaboració historiogràfica. Com qualsevol abadia familiar, Ripoll commemora la memòria del seu fundador, el comte Guifré, i la dels seus descendents que han escollit ser sepultats allà. Però a Ripoll es constitueix també una memòria col·lectiva i s'inventa una història que converteix el propi Guifré en heroi d'una emancipació nacional, en padrí d'una soberania catalana. En efecte, a Catalunya, fins a l'aparició d'una historiografia científica, en el s. XX, el discurs dels orígens es construïa a partir de l'única història escrita a Ripoll.