"Les ciències tenen les arrels amargues, però molt dolços els seus fruits."
Aristòtil, 384 AC-322 AC. Filòsof grec.

La inquietud per saber on ens trobem i la necessitat de representar la superfície terrestre va portar al naixement de la Geografia, molt abans de que l'escriptura deixés les primeres impremtes. El mot Geografia prové del grec, Geos, que vol dir terra, i Grafia, que vol dir dibuix, i d'aquesta ciència en se'n va derivar una branca molt important, la cartografia, que té com a finalitat representar la distància i la direcció entre tots els punts que formen la superfície del planeta. La representació de mapes pot convertir-se no només en un element de recerca, sinó en un document històric, un document científic i una obra d'art.

Des dels Babilonis, fins les tribus beduïnes del desert del Sàhara, passant per Egipte i altres cultures antigues, s'ha pogut observar que les necessitats socials han portat sempre a una capacitat quasi instintiva de representar les posicions relatives entre diverses localitzacions conegudes. El primer mapa data del 6200 aC i es tracta d'una representació d'un poble de Catal Hyuk, a Turquia. Situada quatre segles més endavant, va ser trobada una segona representació vista des de dalt de la ciutat de Lagash, a Mesopotàmia (actual Irak). Pel que fa a Egipte, el primer mapa trobat va ser el Papir Turin, que data del 1300aC. En la regió del Nil es coneixen els primers mapes fets amb mètodes geomètrics, una tècnica que segurament va estar estimulada per la necessitat de restablir els límits de les collites cada cop que es produïen les inundacions del Nil. Aquestes primeres representacions, tot i que sempre cobreixen un territori molt petit, ja anuncien un pas endavant en l'evolució del pensament abstracte dels humans, lligat amb la necessitat de orientar-se a mida que el món conegut es va eixamplant.

Anaximandre, al segle VI aC, va crear el primer mapa on es representava tot el planeta, en forma circular. Pitàgores, deixeble d'Anaximandre, va deduir que la Terra havia de ser esfèrica, ja que aquesta forma era la més harmònica que existia. En la Grècia antiga, les cartògrafs van ser constituïts per savis que a la vegada també exercien de cosmògrafs, astrònoms i matemàtics. Aquests van ser els encarregats d'establir les primeres directrius per a la representació científica de la superfície terrestre.

Més tard, al 228 aC, el filòsof grec Eratòstenes, director de la biblioteca d'Alexandria, va fer una medició de la Terra que demostrava la seva forma esfèrica, i en va calcular el seu perímetre amb només un error del 1%. La tècnica que va fer servir va ser tan senzilla com revolucionària; va mesurar l'ombra al migdia a la ciutat d'Alexandria, i a l'any següent, a la mateixa hora, va mesurar la mateixa ombra a Siena (Assuan, Egipte) situat a 787Km. (5000 estadis) més al sud. Comparant les dues ombres va observar una petita diferència de 7¼, que va demostrar la seva teoria i va donar peu a la mesura del seu perímetre. Al mapa que va elaborar, també hi va afegir nou meridians i vuit paral·lels i va crear la primera xarxa de coordenades geogràfiques del món conegut.

Un successor de Eratòstenes va ser Hiparc de Nicea, un dels astrònoms més grans de l'antiguitat. Hiparc va descriure la manera correcta de fer un mapa, convertint-se així en el fundador de la cartografia científica. La seva tècnica consistia en traçar primer els paral·lels, que tenien referències astronòmiques, i després els meridians, la posició dels quals es coneixia a partir de la més occidental de totes, situada a les illes Canàries. Els nivells de perfecció als quals van arribar a la Grècia antiga no van ser igualats fins passats més de deu segles.

Els romans van seguir amb el llegat cartogràfic dels grecs tot i que van retornar a la idea de la terra com una plataforma circular. En aquest període es pot destacar Herodot i Estrabó, tot i que aquests cartògrafs es van interessar més per qüestions pràctiques, així com mapes amb finalitats militars o bé per construir noves vies d'accés als territoris conquerits. Conseqüentment, els seus avenços van ser pocs.

Entre el 130 i el 165 dC, Claudi Ptolomeu va donar una base científica a la concepció geostàtica i geocèntrica de la terra en la seva obra magna, que posteriorment els àrabs anomenarien l'Almagest. Ptolomeu també va intentar mesurar el planeta, donant coordenades de longitud i latitud, i ajudat també pels estudis que ja havien fet Estrabó i Posidoni. El resultat que va donar, però, era molt menor al de la realitat.

La visió de Ptolomeu, no obstant, és la que es va imposar durant més de mil anys, fins que el descobriment d'Amèrica, al segle XV, ampliés la visió del món més enllà del oceà Atlàntic. Aquest científic romà també va construir més de 26 mapes de diferents terres del món llavors conegut, i va fer un recull de més de set mil indrets indicant el valor de la seva latitud i longitud. Una de les seves grans aportacions van ser la projecció cònica, on els meridians i els paral·lels estan dibuixats com línies corbes. No obstant, va eliminar l'oceà que ho envoltava tot, i per ell l'oceà índic era un llac immens. En aquest sentit, va fer un pas enrere davant els avenços que ja havien fet Hiparc i Eratòstenes.

Amb la caiguda de l'Imperi Romà es va iniciar una època on l'avenç cartogràfic, junt amb la ciència en general, va ser pràcticament nul. Durant aquests segles va desaparèixer el sistema de coordenades i la geografia matemàtica va ser substituïda per la visió que donava la Bíblia, que va induir a pensar que la terra era plana. Conseqüentment, al món occidental la cartografia va quedar reduïda als monestirs, després de la disgregació que es va produir de tota la cultura antiga als primers segles de l'edat Mitjana. Els mapes realitzats en aquesta època són d'una gran bellesa i reflectien una concepció teològica del món. Tenien una finalitat més aviat estètica que no pràctica, ja que no servien per a navegar.

Durant l'alta edat mitjana els mapes que es farien són coneguts pel nom de la T i la O. La O és perquè durant aquesta època tots els mapes tenien en comú que l'oceà sempre circumdava l'ecumene (les terres habitades). La T és perquè sempre es representaven els tres rius que sortien del paradís terrenal. El primer d'aquests mapes s'atribueix a Sant Isidor, bisbe de Sevilla, al segle VII.

Paral·lelament a l'estancament medieval europeu, els navegants àrabs realitzaren i utilitzaren cartes geogràfiques de gran exactitud. Els àrabs van recuperar els clàssics grecs, i a partir del segle IX, van començar a desenvolupar noves tècniques cartogràfiques. La figura principal d'aquest període va ser Al-Isidri, que va utilitzar com a font principal el treball de Ptolomeu i va construir un mapa del món a l'any 1154. Aquest cartògraf, junt també amb Al-Karismi, van aportar nous coneixements sobre la circumnavegació d'Àfrica.

Els Europeus no van començar a buscar nous avanços en la cartografia fins que no es van obrir noves rutes cap a l'orient, encapçalades per viatges com Ibn-Batuta i Marco Polo, que a finals del segle XIII farien obrir un cop més la tancada concepció geogràfica del món. Aquests nous descobriments van propiciar que les vies comercials marítimes es fessin més importants, i per tant, la cartografia va cobrar un nou impuls i es va anar allunyant poc a poc del punt de vista teològic que havia predominat fins ara. Altres invents com la brúixola, al segle XIII, i el desenvolupament de l'astrolabi, van permetre que els vaixells deixessin la navegació de cabotatge, és a dir, seguint la costa, i s'endinsessin a navegar a mar obert. La importància de la navegació i l'orientació van permetre que els cartògrafs poguessin començar a desenvolupar, per primer cop en la història, una activitat professional. Durant els segles XIII fins al XV van sorgir Les Cartes Portolanes, que eren cartes nàutiques on les navegants anotaven rumbs, distàncies entre ports d'acord amb la direcció dels 8 vents més importants, i altres descripcions útils per a navegar. Va ser en aquest període que la cartografia mallorquina és la que més va destacar, amb L'Atlas Català fet per Abraham i Jafuda Cresques, al 1375 (veure mapa de la fotografia). També cal destacar la Carta Pisana, del portolà Angelino Dulcert, on es van representar les illes Canàries per primer cop.

Al segle XV un nou fet va marcar un avenç important als regnes Europeus, i va ser el redescobriment de Ptolomeu, a partir del qual la cartografia va començar a adoptar tècniques més innovadores que van permetre construir nous mapes. Això coincidí amb l'època dels grans viatges d'exploració; Al 1492, Colom va descobrir Amèrica, i, posteriorment, Americo Vespuccio, Cabot, Vasco de Gama i Magallanes, entre d'altres, van anar aportant noves informacions de territoris recentment explorats. Finalment, els avenços de Gerardus Mercator, a finals del segle XVI, posarien fi a l'imperi cartogràfic proposat per Ptolomeu. Aquest matemàtic i cartògraf flamenc, va crear el mapa de Mercator amb un sistema de projeccions que van suposar un gran progrés, i que, amb retocs, ens ha arribat fins avui. En aquesta època els europeus cultes van començar a pensar novament en una Terra esfèrica, i tot barrejant el llegat ptolemaic amb les aportacions dels portolans, es va anar creant la base del que seria el desenvolupament cartogràfic renaixentista.

Bibliografia utilitzada:

http://www.gesource.ac.uk/timeline_Maps.htm
www.feature.geography.wisc.edu/histcart/
www.mgar.net/var/cartogra.htm
www.ucm.es/info/antigua/cartografia.htm
www.geocities.com/urunuela33/atlas1375/catalan.htm
Apunts de l'assignatura