Des dels inicis de la història del cine, el públic ha mostrat sempre un interès per la animació i per aquells films que fugien del realisme i evocaven móns fantàstics i il·lusoris. Va ser el cas de Méliès que ja, en els primers anys d'existència del cinema, mostrava al públic parisenc un gran repertori de films, elaborats amb tota una sèrie de trucatges que ajudaven a crear móns de pura fantasia i imatges impossibles en el món real. Els films de Méliès van tenir molt èxit al igual que les tires de còmic, que paral·lelament al cinema es feien cada vegada més populars.

Aquests fenòmens de principis de segle XX són els que portaran posteriorment al cinema i a les sèries d'animació. I si en el món del cinema d'animació la figura que ajudarà a impulsar definitivament aquest gènere i que esdevindrà una de les grans productores de cinema d'animació fins a gairebé l'actualitat és indubtablement Walt Disney, en el món de les sèries d'animació per televisió, o altrament dit, cartoons, el nom que passarà a la història, entre d'altres, és Hanna-Barbera.

Als anys 30, degut a l'èxit d'alguns personatges, les grans productores de Hollywood decideixen crear els seus propis departaments d'animació en el que, de forma especialitzada, diferents dibuixants i autors, treballin per la creació de dibuixos animats.

És el cas de la Metro Golden Meyer que crea el seu departament d'animació al 1937. I és allà on es coneixeran Bill Hanna i Joe Barbera i del seu treball conjunt en sortirà la pel·lícula Puss gets the boot, al 1940. El film és important perquè presenta les primeres aventures dels populars Tom y Jerry.

Bill Hanna (1910-2001) havia estudiat periodisme i enginyeria. Joe Barbera, nascut al 1911, era empleat de banca però cansat de la seva feina, comença a dibuixar tires de còmic. Els dos, procedents de la costa est, es traslladen a Califòrnia i comencen a treballar per la MGM.

L'estrena de Puss gets the boot els va suposar un gran èxit que, a la vegada, va fer que continuessin el treball amb el gat i el ratolí durant més d'una dècada. Els dos creadors es distribuïen el treball i, mentre Barbera escrivia els guions, es responsabilitzava dels dibuixos i ideava la majoria de les situacions còmiques, Hanna s'encarregava principalment de la direcció.

Tot i l'obtenció d'un total de set Oscars com a reconeixement del seu treball amb Tom i Jerry, les animacions dels mítics gat i ratolí, no es van enriquir amb els anys. De fet, quinze anys més tard de la seva creació no hi havia hagut grans canvis substancials. Es tractava d'una narrativa molt simple, en la que el gat Tom era sempre ridiculitzat per l'astúcia del ratolí Jerry que aconseguia escapar-se de les persecucions d'en Tom. L'espai era igualment molt senzill doncs les aventures no solien traspassar el menjador i la sala d'estar. Per tant, es tractava d'una simplicitat narrativa, que afectava també als espais i als personatges que eren únicament al gat i el ratolí. Només alguna vegada es va introduir un tercer personatge que solia ser un gos.

La competència, dins la pròpia MGM, amb Tex Avery, va fer que Hanna i Barbera es veiessin obligats a enriquir les seves animacions. Així, al 1946 presenten The Cat Concerto, un film protagonitzat per Tom i Jerry però que, d'alguna manera, introdueix canvis i ofereix una narrativa més rica, amb una modificació de l'espai, i una bona sincronia entre imatge i so. En la pel·lícula Tom es converteix en pianista i mentre toca i mou les tecles, molesta a Jerry que dorm a l'interior del piano.

The Cat Concerto es va considerar el millor film de Hanna i Barbera que, inclús, van guanyar un Oscar per a la seva realització.

El gran canvi però en l'obra de Hanna i Barbera i el seu gran èxit posterior es dóna l'any 1957, quan els autors decideixen crear el seu propi estudi d'animació. És en aquest moment, per tant, que apareix Hanna Barbera Productions que centra la seva activitat a la creació de personatges per a sèries d'animació per televisió i, per tant, als cartoons.

S'ha de dir que dos anys abans d'aquesta decisió, Hanna Barbera van ser durant dos anys caps del departament d'animació de la MGM (degut a la decisió de l'antic cap, Fred Quimby, de deixar el càrrec). Tot i així el seu treball a la gran productora de Hollywood es va acabar al 1957 quan aquesta va decidir tancar el seu departament d'animació.

Influïts per aquest tancament, però també per l'enorme potencial que oferia la TV, que s'estava convertint en una real competidora del cinema, la companyia Hanna Barbera comença a produir sèries de baix cost pel nou mitjà televisiu. I, en pocs anys, esdevé la líder indiscutible en aquest sector, aconseguint que alguns dels seus nous cartoons es posicionessin en horaris de màxima audiència, acaparant la franja del matí i convertint molts dels seus personatges en icones de la cultura popular dels Estats Units.

La primera sèrie feta en el marc dels nous estudis és The Ruff and Ready show que s'estrenarà a la NBC al 1957. Però, serà a la dècada dels 60, que Hanna Barbera viurà el seu màxim esplendor com a companyia amb la creació dels seus cartoons més populars. És el cas del Oso Yogui, al 1960 (que representava un os amb barret i corbata que vivia al Parc Nacional de Jellystone i que feia la vida impossible al guàrdia del parc) o Scooby Doo, al 1969 (que presentava les aventures d'un gos gran danès, acompanyat de quatre nois, que sempre tenia por).

La creació de The Flintstones (Els Picapedra) va ser el seu gran èxit. Amb ells van arribar a l'horari de màxima audiència, convertint-se, d'aquesta manera, en els primers cartoons que ho aconseguien. La comicitat de la sèrie residia en la presentació d'uns personatges de l'edat prehistòrica, que, per tant, vestien amb pells i vivien en coves, però que a la vegada, feien accions i utilitzaven instruments totalment propis de la vida moderna, com anar amb cotxe, parlar per telèfon, etc...

A mitjans de la dècada dels 80, la Hanna Barbera Productions comptava amb més de 800 treballadors i més de 250 sèries produïdes.

A partir de finals dels 80 però, la seva producció decau i la companyia Turner Broadcasting, propietària del canal de TV per cable Cartoon Network, compra l'estudi i les sèries. Hanna i Barbera en supervisaran durant uns anys la producció però als anys 90 s'acaben retirant.

Algunes de les crítiques que es fan sovint als cartoons de Hanna i Barbera és la falta de qualitat en la narració, la senzillesa o el fet de no cuidar els detalls. I de fet, és cert que, amb els anys, Hanna Barbera Productions es converteix pràcticament en una indústria i això provoca, inevitablement, que cada vegada es cuidi menys la producció. Però el que no se'ls hi pot negar als dos autors, és en primer lloc, d'haver estat pioners en la creació de sèries d'animació per TV (doncs abans de Hanna i Barbera pràcticament només es retransmetien curts de cinema d'animació), i, en segon lloc, d'haver sabut popularitzar el gènere del cartoon creant autèntiques icones que formaran sempre part de la cultura popular nord-americana.

Bibliografia

BENDAZZI, Giannalberto: Cartoons, 110 años de animación. Ed. Ocho y Medio, libros de cine, 2003, Madrid.