Molt abans que Walt Disney establís el seu imperi, Max Fleischer fonamentà els ciments de l'art dels cartoons. Aquest artista d'origen austríac, emigrat als 4 anys als Estats Units, va ser un innovador en la creació de dibuixos animats.

Max Fleischer (19 de juliol de 1883, Viena, Austria- 11de setembre de 1972, Woodland Hills, California) és el creador de Koko el Pallasso, Betty Boop i Popeye, entre d'altres personatges emblemàtics, i qui plasmà a cartoon a Superman en un llargmetratge.

Tanmateix, també va ser un pioner en realitzar innovacions tecnològiques i tècniques quan va tenir la idea d'emprar fotogrames de cinema capturats de la realitat per usar-los com a referència per dibuixar animació. Aquesta tècnica s'anomena rotoscòpia i consisteix en calcar un fotograma tenint-ne un altre com a referent, això és, dibuixar sobre una pel·lícula, fotograma a fotograma, amb la finalitat de crear una seqüència animada. En aquest sentit, Max Fleischer pot ser considerat un precursor de la tècnica de captura de moviment digital.

Per a realitzar aquesta tècnica va inventar el Rotoscòpi al 1912 i el va patentar al 1917. No obstant, Dave Fleischer, germà de Max, va contribuir notablement a crear l'invent. Concretament, el Rotoscòpi és un dispositiu que permet substituir la imatge real (una referència filmada en viu) per dibuixos, aconseguint així, animacions amb moviment copiades de la realitat. Una vegada filmat l'actor, s'usava el Rotoscòpi, que projectava la imatge sobre un escriptori transparent i sobre aquest es dibuixava, frame a frame, el personatge.

D'aquesta manera, els germans Fleischer amb el Rotoscòpi van poder millorar els moviments dels cartoons, dotant-los de més naturalitat i expressivitat, tot possibilitant agregar dibuixos animats a pel·lícules reals.

En el seu primer treball "Experiment N¡ 1" (1915), els germans Fleischer ja van utilitzar la rotoscòpia. En aquest, Dave Fleischer es va disfressar de pallasso per a tenir la referència, creant el personatge que posteriorment es transformaria en Koko el pallasso. Aquest personatge, no tan sols fou el primer dibuix animat rotoscopiat, sinó que també va ser el primer en inserir-se en el món real, al sortir, al començament de cadascun dels curts, d'un tinter. També, per a la sèrie posterior Out of the Inkwell (1919-1929) protagonitzada per Koko el pallasso van emprar un gat real.

Utilitzant el Rotoscòpi els germans Fleischer van obtenir un contracte amb "Bray Studio" al 1919 per produir la sèrie citada en línies anteriors. L'èxit d'aquesta va representar l'última empenta perque els germans Fleischer fundessin al 1921 el seu propi estudi, "Out of the Inkwell Films Inc."

La dècada dels anys vint va ser fructífera per a "Out of the Inkwell Films Inc." ja que era uns dels principals focus de producció i d'innovació de cartoons, tot creant les primeres peces sonores utilitzant el procés de sincronització amb l'aparell De Forest Phonofilm. Malgrat la "Walt Disney Productions" s'ho adjudica al seu curt Steamboat Willie, realitzat anys més tard (1928).

Ingenioses i amb humor, van crear els dibuixos animats musicals Ko-Ko Song Car-tunes (1924-1927) que contenien el que s'anomena "The Bouncing Ball", un invent de Max Fleischer, precedent del karaoke i precursor dels vídeos musicals, que es basava en posar a la part inferior de la pantalla una sobreimpressió de la lletra de les cançons que es cantaven perque els espectadors poguessin seguir la cançó i cantar al ritme d'una boleta saltironant que seguia els rètols.

Com hem comentat, per a sonoritzar els cartoons els germans Fleischer van emprar els mètodes de Lee De Forest amb banda sonora sincronitzada en un gran nombre de peces animades, entre altres destaquen: Come Take a Trip in My Airship, Darling Nelly Gray, My Old Kentucky Home, y In the Good Old Summer Time.

Definitivament, amb la implantació de Max i Dave Fleischer com animadors de repercussió plenament establerts van fundar a l'any 1929 "Fleischer Studios, Inc." (amb Max com a productor i Dave com a director) per a produir curts animats per a la "Paramount Pictures", la distribuïdora de l'estudi. En aquesta nova etapa, els Fleischer creen els personatges més destacats de la seva extensa obra.

Amb la completa adopció del sonor en el cinema durant els anys vint, la companyia va ser de les poques que va realitzar una exitosa transició amb Screen Songs, una continuació de Ko-Ko Song Car-tunes. El primer èxit va ser The sidewalks of New York , estrenada el 5 febrer de 1929. A l'octubre del mateix any, els Fleischer van crear una sèrie anomenada Talkartoons. En aquesta, els episodis no estaven interrelacionats, però tenien un nexe comú: el personatge Bimbo the Dog. No obstant, en el sisè capítol de Talkartoons, anomenat Dizzy Dishes (1930), apareix un personatge femení, sense nom ja que era simplement la novia de Bimbo, amb orelles i morros de gos, però amb cames de dona, basada en l'actriu Helen Kane, cantant en un cabaret i immortalitzant la famosa frase: "Boop-opp-a-doop". A l'any següent, aquest anònim personatge femení abandonarà les orelles de gos per transformar-se en la sensual Betty Boop (1931-1939), creació de Myron "Grim" Natwick, en el curt Mask-A-Raid. El sex-appeal va transformar a Betty Boop en un personatge altament popular i Bimbo the Dog en la seva mascota.

Betty Boop va ser el primer personatge femení de la història dels cartoons nord-americans, i denotava la orientació dels productes Fleischer: els episodis estaven destinats prioritàriament a un públic adult, plasmaven la vida urbana neoyorquina i utilitzaven molt la caricatura per a realitzar crítica social. Un bon exemple és el curt Betty Boop for President (1931) on Betty Boop presenta la seva candidatura a la presidència dels Estats Units i la seva proposta es molt progressista ja que incloïa moltes millores socials, tocant inclús, el tema de l'abolició de la pena de mort. També, a Boop-oop-a-doop (1932), els germans Fleischer a través del seu personatge fan denúncia del assetjament sexual. En aquest curt Betty Boop és assetjada pel director del circ on treballa. Com veiem doncs, es tractaven temes de la vida real. Aquesta concepció del cartoon està molt lluny de la ideologia de la factoria Disney, basada sobretot en la fantasia i en el puritanisme més conservador.

L'arribada de la censura a Hollywood de la mà del Codi Hays (1934) va causar que Betty Boop patís series transformacions: els seus vestits es van tornar més llargs i les seves corbes ja no eren tan pronunciades. Va passar a ser una bona noia i fins i tot, en algunes ocasions, una obedient mestressa de casa. Aquest canvi va originar que Max Fleischer realitzés l' últim treball de Betty Boop l'any 1939 amb Rhythm on the Reservation.

A meitat dels anys trenta l'orientació de les sèries animades van canviar, forçades pel Codi Hays, el qual va imposar una forta censura. Afegint-hi la pressió exercida de la distribuïdora dels Fleischer, la Paramount Pictures, per imitar l'estil i contingut purità de la Walt Disney, ofegant així la concepció originària dels Fleischer. El resultat va ser la creació de Color Classics (1934-1941) una imitació de Silly Simphonies (1929-1939) de "Walt Disney Productions". Des d'aquell moment, la rivalitat entre la "Pramount Pictures", representada en els germans Fleischer, i la Disney es farà patent.

No obstant, l'èxit rotund dels germans Fleischer va venir amb l'autorització del creador E.C. Segar de la tira còmica Popeye per a fer una sèrie animada. Aquesta va ser, en aquells anys, competidora directa de la Walt Disney i la seva creació, Mickey Mouse.

Popeye va debutar a la gran pantalla de la mà de "Fleischer Studios, Inc." amb Popeye el marine (1933), un curtmetratge on Betty Boop on ella feia una petita aparició.

Els estudis Fleischer van realitzar un total de 108 curtmetratges de Popeye, dels quals, 105 eren en blanc i negre, i els tres restants, que adaptaven les mil i una nits, van ser produïts en Technicolor: Popeye the sailor meets Sindbad the sailor (1936), Popeye the sailor meets Ali baba's Forty Thieves (1936) i Aladdin and His Wonderful Lamp (1939).

Va ser amb la peça Popeye the sailor meets Sindbad the sailor (1936) que per primera vegada en l'animació es va realitzar una pel·lícula que duplicava en duració a qualsevol altre cartoon arribant als disset minuts. Però, aquesta peça no només va ser un èxit per la duració i l'ús del color, sinó perque és el primer curtmetratge dels "Fleischer Studios, Inc." que utilitza el procediment perfeccionat dels decorats de tres dimensions. La tècnica implicava la construcció de decorats en miniatura posats sobre una taula rodona de tres metres i mig de diàmetre, que s'instal·lava davant de la càmera i anava enregistrant fotograma a fotograma. Estem parlant de l'invent de Max Fleischer al 1933, el Rotograph, que es basa en aquest principi, tot substituint els fons pintats sobre acetats per maquetes mòbils. Max Fleischer va dissenyar un tauló circular rotatòria sobre el que se muntaven uns retallables amb elements de fons (cases, arbres etc.). Els acetats amb l'animació es col·locaven en un marc de vidre davant de l'escenari de manera que la càmera al filmar-los incloïa el marc. Quan el tauló rotatori girava una fracció de centímetre amb cada fotograma filmat, els retallables del fons, situats a diferents distancies de la càmera, es movien en una perspectiva molt realista. El pas definitiu va ser substituir els retallables plans per autèntiques maquetes tridimensionals. Totes aquestes invencions i millores van ser dissenyades pel propi Max Fleischer juntament amb l'assistència del tècnic del estudi John E. Burks. El perfeccionament de la tècnica permetia la integració excel·lent dels decorats en tres dimensions amb l'animació en dos dimensions i dotar les seqüències de profunditat de camp. Aquest desenvolupament de la tècnica de filmació va ser coneguda con Thet Three-Dimensional Setback, que va servir de base per a la Càmera multiplà de la Disney.

Els esforços de "Fleischer Studios, Inc." per seguir l'estela de Disney es van plasmar en la creació de la segon llargmetratge de la historia de l'animació, Els viatges de Gulliver (1939); el primer va ser Blancaneus i els set nans (1937) de Disney. Paral·lelament, "Paramount Pictures" va prestar un important capital als Fleischer perque renovessin l'estudi: van canviar de localització, a Miami, Florida. El nou estudi va obrir les seves portes al 1938 i s'estrenà amb Els viatges de Gulliver, estrenada, com hem vist, al Nadal de 1939. Entre l'estrena de Gulliver i la següent pel·lícula, Mister Bug Goes to Town (1941), els Fleischer van realitzar el millor treball d'aquest període: la sèrie de gran qualitat de Superman. El primer curtmetratge va ser titulat amb el nom del superheroi: Superman (1941), tenia un pressupost de 100.000 dollars, un dels més alts per a un curt en aquells moments, i va estar nominat als Premis ñscar.

Tanmateix, l'èxit de Superman no va ajudar a realçar l'estudi, immers en greus problemes financers a causa de la nombrosa plantilla de treballadors que generava elevades despeses, no contrarestades per una producció estable.

La crisi financera de l'estudi anava en augment, i els germans Fleischer van tenir que demanar préstecs a la seva distribuïdora, la "Paramount Pictures", fet que es va convertir en habitual fins que van posar la majoria de les accions de l'estudi com a garantía. El punt culminant va ser l'absorció de "Fleischer Studios, Inc." per part de la Paramount el 24 de maig de 1941, adherint-hi una nova companyia: "Famous Studios", (1942-1967), com el successor de "Fleischer Studios, Inc." i traslladant l'estudi a Nova York (on es crearan personatges com Casper the Friendly Ghost, Baby Huey, Little Audrey i Herman & Katnip, ja no tan originals ni audaços com els dels germans Fleischer però si rentables comercialment). Tanmateix, els germans Fleischer van tornar a estar càrrec de la producció a finals de 1941. Fruit d'això, al desembre de 1941 s'estrena Mister Bug Goes to Town (1941), posteriorment reestrenada com Hoppity Goes to Town, que no va tenir cap mena de repercussió. Aquest fracàs comercial va ser el detonant perque la Paramount es quedés amb l'estudi. Aquest factor, unit al elevat cost de producció del color va obligar a tancar l'empresa, no sense haver realitzat per a la Paramount disset excel·lents capítols de Superman (1941-1943). Dave Fleischer es separa del seu germà Max al 1942 per anar a l'estudi d'animació "Screen Gems" de Columbia, Califòrnia. Amb el cofundador dels "Fleischer Stuidos, Inc." treballant per la competència, la Paramount exigí el cobrament dels préstecs, deixant l'estudi en bancarrota, i desplaçant oficialment a Max Fleischer de director de l'estudi a empleat, acomiadant-lo finalment. Max Fleischer es traslladà a Detroit, realitzant films industrials com la primera versió de Rudolph, the Red-Nosed Reindeer al 1948. El seu últim projecte el va realitzar a "Bray Studios" (amb qui havia començat la seva carrera).

Alguns dels treballs de "Fleischer Stuidos, Inc." van ser nominats als Premis ñscar com Simbad el Marino (1936), Educated Fish (1937), Hunky & Spunky (1938), Riding the Rails (1938) y Superman (1941), en una època on només els treballs de la Walt Disney rebien aquesta distinció. Però, més enllà de les nominacions y els premis, el treball de Max Fleischer es troba entre els més revolucionaris i creatius de la història de l'animació.

El rotoscòpi com a eina de referència garantía millorar els primers cartoons i dotar-los d'una mobilitat més natural i real. Però, des dels seus inicis, des del gremi dels animadors més puristes va tenir molts detractors, acusant la rotoscòpia com una tècnica per a no dibuixants que produïa imatges massa "literals". Tanmateix, el cert és que la tècnica de la rotoscòpia poc a poc es va anar implantant i difonent, així, durant la dècada dels trenta va ser adoptada per Walt Disney a Blancaneus i els set nans (1937) i la seguiria emprant de manera intermitent. Posteriorment, el director Ralph Bakshi ha utilitzat la rotoscopía per a la versió de El senyor dels anells de 1978 i pel llargmetratge Tigra, Hielo y Fuego (1983). No obstant, actualment, hi ha directors com Richard Linklater que han portat a les últimes conseqüències la rotoscòpia a les pel·lícules Walking Life (2001) i Scanner Darkly (2006). Amb aquest dos films, i en concret amb Scanner Darkly, Linklater consegueix una sorprenent estètica de còmic i imatge real mesclades, mai vista abans en l'animació. La seva base és la rotoscòpia pura, ajudada de las tècniques actuals (tabletes, wacom, mac G5 etc.).

Una vegada madurada la tècnica, la rotoscòpia també s'empra per als efectes especials en el cinema. On es va adoptar coma recurs per a crear mascares i composar vàries capes d'imatges. D'aquesta manera, la rotoscòpia s'usava (i s'usa) per salvar i retocar parts d'un fotograma que desprès es superposen amb altres preses. Així, s'obria un ventall de possibilitats per als efectes especials: substituir fons, retallar imatges, retocar personatges i canviar-los de lloc, eliminar objectes sobrants d'una escena etc. Com a exemple, la rotoscòpia ha estat emprada per als efectes especials, com a exemple, a la primera trilogia de la Guerra de les Galàxies, on les espases làser eren dibuixades sobre l'escena filmada anteriorment.

En síntesi, en la era digital, la Rotoscòpia es utilitzada de forma generalitzada per als processos digitals. Tanmateix, encara està dotada d'una part artesanal ja que, encara comptant actualment amb el software Rotoshop, que interpola traços, el procés segueix implicant un gran factor artístic on la mà de l'animador ha de repassar frame a frame el dibuix.