Aquest curiós personatge no és altre que en Mr. Quincy Magoo, un dels primers intents de l'animació de recrear un personatge humà. El seu creador original, John Hubley, animador i director, tenia una tendència notable envers l'experimentació formal i el realisme emocional. Com el gran gruix d'animadors americans, Hubley va començar treballant a Disney durant la creació de grans pel·lícules com Blancaneus i els set nans o Dumbo. Durant aquesta primera època de l'animació Disney era considerada com un dels pilars del nou art americà juntament amb el Jazz i el propi Walt Disney mantenia una relació paternalista amb els seus dibuixants.

Malauradament, el descontent no va demorar-se en arribar i Hubley, juntament amb altres dibuixants, va abandonar la gran companyia durant la vaga de empleats de Disney del 41, sota pretextos de disputes salarials, per fundar una nova empresa anomenada UPA (United Productions of America). Aquest nou estudi va sorprendre per la seva visió no ultra realista del món i en la utilització de l'animació com a vehicle per a l'art.

Va ser en aquest context on va néixer el film "The Ragtime Bear" l'any 1949, un film que Columbia (que per aquell llavors finançava la UPA) casi no va permetre que arribés al gran públic. Però, finalment, ho va permetre degut a que hi apareixia un ós. Tot i així, el públic no va trigar a descobrir que l'autentica estrella era el propi Mr. Magoo.

Però, qui era realment en Magoo? Distanciant-se totalment de les tendències del moment, es tracta d'un simpàtic home vell que es ficava en tota mena de situacions compromeses degut a la seva vista deficient i que tenia una gat que ell creia que era un gos.

Magoo va ser trencador respecte a tots els demés personatges animals. "The Ragtime Bear" va tenir un èxit notable i el seu creador original, John Hubley, va entregar el relleu del personatge al dibuixant Pete Burness.

Els èxits de la UPA seguien endavant i, sota la direcció de Burness, Magoo aconseguiria dos Oscars amb "When Magoo Flew (1955)" i "Magoo's Puddle Jumper" (1956). Durant aquesta època el prestigi i la popularitat d'en Magoo van romandre més elevats que mai, arribant a convertir-se en una de les principals icones de la UPA i apareixent a la primera pel·lícula de llarga durada de l'estudi "1001 Arabian Nights" a l'any 1959.

L'estil d'animació de la UPA, "L'Animació Limitada", es diferenciava de la de Disney degut a que utilitzaven menys fotogrames per segon per aconseguir un nou efecte que era mes proper a una nova forma d'art. Aquesta tècnica va ser imitada pels estudis que creaven animació per la televisió, especialment Hanna-Barbera Productions, abaratint així els costos de la mateixa. Més que crear art, la finalitat de l'ús d'aquesta tècnica era abaratir els costos.

Amb "Mr. Magoo's Christmas Carol" (1963) la UPA llençava la primera sèrie destinada a la petita pantalla protagonitzada pel propi Magoo, el qual revivia situacions nadalenques típiques, sent tot un èxit al combinar l'esperit nadalenc del conte de Charles Dickens i convertint-se en tot un clàssic dels 60. Desgraciadament, l'UPA va caure en temps difícils i, davant l'imminent ruïna, va haver de vendre tots els seus personatges tan sols mantenint els drets dels més populars, entre ells en Magoo.

Durant la dècada dels 70, la UPA va contractar un altre estudi per que realitzés una nova sèrie sobre Mr Magoo anomenada "What's New Mr. Magoo", ja que la pròpia UPA va decidir deixar de produïr per televisió.

Com a última aparició del carismàtic ancià, el 1997, seguint la moda de portar els personatges d'animació al cinema amb actors reals, la pel·lícula Mr. Magoo va ser estrenada, tot i que l'acceptació del públic va ser mínima degut a que diverses associacions van protestar per l'humor basat en la ceguesa del protagonista.

Mr. Quincy Magoo era pelat i curt de vista. La base de l'humor d'aquest homenet de nas prominent es l'ingeni del qual feia ús per a sortejar las dificultats varies que li sorgien al llarg dels anys. Confondre policies amb semàfors o gats amb gossos era típic d'aquest peculiar personatge. Tot i així, en Magoo se'n sortia prou be. Sobreviure als desastres sempre amb un somriure i bona cara era el seu lema, això si, sense treure's mai el barret. Era sapastre i sempre ho espatllava tot, però mai de la vida es rendia ni perdia el seu sentit del humor.

Sens dubte es tracta del personatge mes famós de tots els que va crear la UPA als anys cinquanta, i ha arribat a eclipsar a tots els demés d'avui dia. ¿Per què? Potser perquè aquest despistat insignificant i presumptuós posseeix un major encant, similar al dels altres personatges de la època de productores rivals, en un moment en que l'humor físic absurd i vertiginós que havia triomfat en la animació americana durant els anys trenta i quaranta començava a caure en desús i els diàlegs àgils i delirants començaven a tenir la seva importància; potser perquè les demés estrelles animades de la productora, com Gerard McBoing-Boing o Christopher Crumpert, es mouen per reflexions i reflexes psicoanalítics i filosòfics de la societat contemporània - no gaire diferent de la societat industrial, d'oci i de consum d'avui dia -, en la seva intenció d'apartar-se del cliché fabulista de Disney, mentre que Magoo opta per un toc més comercial, ell és un homenet corrent que afronta i derrota als monstres de la vida, els obstacles més gegants, en un viatge còmic sempre equilibrat no només per simple inconsciència, sinó també perquè els seus defectes físics -al·legoria summament clara- fan invulnerable la serenitat del seu propi ésser; o perquè es un personatge al qual les seves desafortunades aventures amb final feliç es van proveïr molt bé d'un missatge entre línies, amb el que el nord-americà mitjà es va saber identificar, gaudint així d'un èxit immediat.

En fi, qui sap els motius, però el cert es que Mr. Magoo continuaria donant guerra en els seixanta i setanta com estrella televisiva, faria publicitat, faria alguna pel·lícula d'animació i algun especial televisiu i fins i tot Leslie Nielsen l'interpretaria en el film d'imatge real "Mr. Magoo" (1997) de Stanley Tong. En qualsevol cas, mereix el seu lloc per dret propi en el Olimp dels cartoons nordamericans.