Alexandre Alexeieff fou un artista i animador rus nascut a Kazan (5 Agost 1901). Va traslladar-se a França l'any 1921 on va iniciar la seva carrera com a il·lustrador. La major part de la seva tasca com a dibuixant fou en la il·lustració de llibres, però no va ser fins als 30 anys que Alexandre Alexeieff començà a realitzar petits films d'animació.
Els seu interès per a l'animació va començar paral·lelament als inicis del cinema sonor ja que, la seva idea i voluntat inicial era il·lustrar la música a partir d'imatges, de la mateixa manera que anteriorment havia il·lustrat la literatura. Aquesta idea de "transvasament" conforma el nucli de la seva carrera, no només com a animador, sinó com a inventor prolífic de tècniques d'animació. Aquests avenços o noves tècniques que desenvoluparà per a l'animació es basen en el traspàs de la tècnica del gravat ( pròpia del món de la il·lustració) a la tècnica del gravat en el món de l'animació.

A partir de la experimentació en aquest camp va desenvolupar el "pinscreen" o l'animació en pantalla d'agulles, l'invent que el va fer destacar en el món de l'animació. Aquesta tècnica consisteix en una pissarra amb milions de foradets, en cada un dels quals hi ha una petita agulla metàl·lica. Aquestes agulles que sobresurten, al ser de llargades diferents produeixen en la pissarra diferents ombres que, fotografies des de la distància, produeixen la sensació de clarobscur. Si es va modificant subtilment la posició de les agulles en cada nova fotografia, es poden obtenir així diferents fotogrames que, muntats consecutivament, permeten crear films animats. Alguns autors, en varis assaigs sobre l'artista, han comparat aquesta tècnica del "pinscreen" amb la tècnica pictòrica del puntillisme de Seurat ja que, la suma de petits punts (en aquest cas, agulles) configuren en la seva pregnància una figura concreta.

El factor més important d'aquesta tècnica és la importància i sofisticació del treball sobre el clarobscur en un film animat, permetent així molta més profunditat i sensació de "tridimensionalitat" en la imatge en moviment. Aquesta tècnica esdevé la culminació o perfeccionament màxim d'Alexeieff com a gravador. En el film Le Nez (1963), un dels seus molts films realitzat íntegrament amb la tècnica del "pinscreen", es pot apreciar la dificultat i la minuciositat que requereix aquesta tècnica en la creació. Però alhora s'aprecien les seves possibilitats expressives.

Com a complement a aquesta tècnica també emprava la xilografia, el gravat sobre fusta i la "aiguatinta", una tècnica basada en el gravat calcogràfic en el qual es dibuixa amb una tinta especial a través de l'ús d'un sistema de planxes de sorra o resina i el seu escalfament.

D'altra banda Alexandre Alexeieff desenvolupà, junt amb la seva dona Claire Parker, la tècnica de la "totalizations". Aquesta consisteix en la creació d'objectes sòlids il·lusoris a partir d'exposicions molt llargues de llums en moviment, que pengen com pèndols.
Claire Parker, la esposa d'Alexeieff, va ser un element essencial en la seva carrera ja que ambdós organitzaven un equip de treball inseparable. Cap dels treballs i avenços en el camp de l'animació d'Alexeieff no es podrien entendre sense el treball conjunt amb la seva parella.

Les seves obres presenten una clara influència del primer cinema d'avantguarda. Des dels primers animador com Emile Cohl, amb el seu us de la primària tècnica del stop motion en films com Mobilier Fidèle (1910) i les seves típiques fantasmagories. Una de les obres més impressionats d'Alexeieff és Nuit sur Le Mont Chauve (1933) on la fantasmagoria pren un paper molt destacat. Es tracta d'un film que il·lustra la obra del compositor rus Moussorgski. Gràcies al pinscreen Alexeieff crea un univers d'ombres exquisit on hi aflora un món fantàstic i il·lusori, composat per unes figures que s'amaguen entre la nebulosa y que desperten la imaginació més lúgubre del espectador. Una peça molt complexa en la tècnica, i molt rica en expressivitat. De fet, es tracta d'una obra, en la qual s'inspirà clarament el film Fantasia (de Dinsey) per tancar els episodis d'animació que configuren la película, ja que utilitza la mateixa cançó i treballa sobre el mateix concepte: la fantasmagoria i el diabòlic.

També hi ha una clara influència del Ballet mecànic (1924) de Fernand Lègere, on la música es trasllada a la imatge a través de la experimentació amb figures mecàniques. Aquesta obsessió per la imatge com a mètode de representació del so és una idea que acompanya tots els films d'Alexeieff. D'altra banda una de les clares obres que han influenciat el cinema d'Alexeieff són els "videopoemes" de Man Ray, els quals anaven una mica més enllà i es revestien d'una aura més poètica, sensible i treballaven profundament la idea del clarobscur, la base del treball d'Alexeieff. Tots aquests referents es poden apreciar clarament en el film Trois Thèmes (1980) una de les últimes obres que realitzà Alexeieff.

Per tal de sustentar-se econòmicament Alexandre Alexeieff i Claire Parker van enfocar part del seu treball experimental en la publicitat i l'elaboració d'anuncis, en els quals aplicaven les seves tècniques de treball. D'aquesta manera es pot comprovar que la diferència entre el seu treball artístic i el comercial és pràcticament nul·la. Alexeieff deia: "El més important en la vida és crear. Això és l'únic que m'interessa. Si l'Oreal vol vendre un tipus de sabó, jo no penso en el producte sinó en la invenció que puc aconseguir.

La publicitat va servir durant aquestes dècades com a sustent d'altres animadors coetanis com Norman McLaren, Mary Ellen Bute o James Whitney. A més molts d'aquests animadors van rebre la influència del treball d'Alexeieff com per exemple el ja citat Norman McLaren, qui també realitzà diferents films amb tècniques similars a Alexeieff i també amb "pinscreen". Resulta que McLaren fou present en la presentació que el matrimoni Alexeieff-Parker van fer del "pinscreen" en el National FilmBoard de Canadà l'any 1972. De fet es pot veure la filmació de la presentació en un del capítols de la sèrie de dvd's "Norman McLaren: The Master's Edition".

La seva influència, a més, no recau únicament en artistes similars i coetanis sinó que altres animadors han continuat amb el seu llegat com Jacques Drouin, el qual va realitzar un film anomenat Le Paysagiste (1976) que guarda una estreta relació amb Chants Populairs (A. Alexeieff, 1944). També continuà la seva influència a través del seu fill Alexandre Rockwell (cineasta que ha format part de films com "Four Rooms"). El seu tipus d'animació així com el pinscreen també ha influenciat la creació cinematogràfica. Per exemple en el film El Procés (Orson Welles, 1962) la seqüència inicial i final estan elaborades íntegrament a partir d'aquesta tècnica (fou el mateix Alexeieff el que realitzà l'animació).

En alguns articles es comenta que l'ús dels materials químics que emprava per a totes aquestes tècniques van causar-li problemes de salut com a conseqüència de la toxicitat d'aquests. Tot i així, això no va ser la conseqüència de la seva mort, sinó que l'any 1981 va suïcidar-se, just un any després de la mort de la seva dona i companya inseparable Claire Parker.

Existeix un llibre sobre la figura d'aquest creador, que recull diferents testimonis d'animadors i estudiosos de la seva obra: Alexeieff: Itinerary of a Master. Bendazzi, Giannalberto. Paris, France: Dreamland (2001).

A continuació es detalla la filmografia d'Alexandre Alexeieff:

1933 Nuit sur Le Mont Chauve (Nigh on the Bald Mountain)
1935 Parade de chapeaux
La Belle au bois dormant
1938 Les Oranges de Jaffa
Huilor
Balatum
1943 En Passant
1944 Chants Populaires n¼5
1951 Fumées
1952 Masques
1954 Nocturne
1955 La Sève de la terre
1957 Cent pour Cent
1958 Anonyme Automation
1960 Divertissement
1963 Le Nez
1966 L'Eau
1972 Tableaux d'une exposition
1980 Trois Thèmes