"Popeye el marino soy, a todos voy a ganar, comiendo espinacas a mi no me aplacan, popeye el marino soy..." Segurament, només sentint part de la mítica cançó composada per Sammy Lerner no és estrany que a hom li vinguin a la ment les múltiples peripècies del famós mariner animat que tantes vegades hem vist per la televisió. I és que de tots és sabuda la immensa popularitat cobrada per Popeye el Mariner: no només degut a una idea brillant per part dels seus creadors, sinó també gràcies a la lògica industrial i comercial que sempre l'ha acompanyat, la qual ha catapultat al personatge com a fenomen de masses. De fet, encara que la imatge que té l'espectador del mariner sigui la dels curtmetratges i sèries que van ser emeses per televisió, en realitat, una de les majors virtuts de Popeye és, com veurem més endavant, que es va saber i s'ha sabut explotar el producte en pràcticament tots els mitjans de comunicació: des de la premsa, passant pel cinema, la ràdio o la televisió, fins a la totpoderosa indústria dels videojocs.

Popeye comparteix amb molts altres personatges d'animació com Mickey Mouse, el mèrit de ser un cartoon les característiques dels qual romanen a l'imaginari popular impertèrrits al pas del temps. Malgrat hagin passat gairebé vuitanta anys des de la seva aparició, tothom és capaç de recordar a aquell mariner borni completament enamorat d'Olivia, que sempre duia una pipa a la boca i que recorria a les seves llaunes d'espinacs per fer-se fort i derrotar a múltiples enemics, com el famós Bluto, que constantment intentava segrestar a la seva estimada dama. A més, el seu caràcter agri, l'humor sarcàstic que destil·lava i la seva peculiar forma de parlar li afegien singularitat al personatge i acabaven de conformar la seva curiosa personalitat. Ara bé, si ens atenem als orígens de la caricatura, trobarem diferències respecte alguns dels atributs amb què Popeye ha passat a la història de l'animació:

És curiós saber que Popeye el Mariner neix el 17 de Gener del 1929 com un personatge secundari de Thimble Theater, una tira còmica creada per Elzie Crisler Segar i publicada al diari New York Evening Standard. Ell figurava com un mariner que havia sigut contractat pel germà i el xicot d'Olivia, Castor i Ham respectivament, perquè pilotés un vaixell. Ara bé, la força del personatge comença a eclipsar a la resta, de manera que, a mesura que la tira còmica guanya en popularitat, el cartoon passa a ser la parella d'Olivia i a ell s'uneixen diversos personatges estables com Cocoliso -un nadó que adopta Popeye-. Durant aquesta època, convé remarcar diferències respecte a la seva posterior reconversió pels Fleischer Studios: d'entrada, les peripècies del protagonista a la tira còmica eren més complexes, el ritme de la narració era més dinàmic i, sobretot, Popeye no acostumava a menjar espinacs, només ho feia en contades ocasions.

Així doncs, és la factoria Fleischer la que introdueix les propietats sobrenaturals dels espinacs, i fa que Popeye depengui d'elles per derrotar als seus enemics. En aquest sentit, és freqüent que hom assigni l'autoria del mariner animat al popular animador Max Fleischer (que prèviament havia creat personatges tan famosos com Kokó o Betty Boop), ja que fou aquest, junt amb el seu germà Dave, qui realitza l'any 1933 uns curtmetratges produïts per Paramount Pictures i basats en els personatges de l'esmentada tira còmica. Conegut l'èxit del personatge animat, és evident que Fleischer acumulava arguments per a inscriure el seu nom a la història de l'animació: havia engendrat estrelles populars com Betty Boop i Popeye i, en el terreny tècnic, patentà la rotoscopia, tècnica fonamental en l'evolució del cartoon i que amb els anys seria utilitzada intensament pels professionals de l'animació.

Tornant al tema que ens ocupa, els curtmetratges s'englobaven en la sèrie Popeye the sailor, en la qual també va aparèixer, no casualment, una altra icona de l'animació com l'exhuberant Betty Boop, també marca de la casa Fleischer. Per tant, el debut del mariner a les pantalles cinematogràfiques acaba per consolidar la fama del personatge, ja que en aquella època la indústria cinematogràfica ja era una opció d'entreteniment massiva. D'altra banda, el dibuix animat es va erigir com un altre producte estrella dels Fleischer Studios, que van afegir a la sèrie animada trets que ja posseïen la resta dels seus personatges estrella: elements de serialitat a través d'una trama recurrent entre capítols, una ambientació urbana diferenciada del món de fantasia imaginat per Disney, i atributs típicament adults en els seus personatges (com ara el sarcasme de Popeye).

Per tant, en la biografia imaginària de Popeye el Mariner, el nom de Max Fleischer s'escriuria en majúscules i ocuparia una posició central en la història, ja que la factoria Fleischer Studios va aixoplugar el ràpid ascens en popularitat del dibuix animat. En altres paraules, els canvis impresos al personatge van possibilitar el ràpid pas de la modesta popularitat d'un mariner que havia sigut concebut com a figura secundària cap al cim de l'estrellat, espai fins ara reservat a les estrelles de Hollywood de carn i ossos. Ara bé, la força del personatge és tal que fins i tot sobreviu tan als canvis externs d'origen social com als canvis interns en el sí de l'empresa propietària dels seus drets: a la dècada dels quaranta, Paramount compra l'estudi dels germans Fleischer, mentre mig món vivia convuls pel tràgic devenir de la Segona Guerra Mundial.

Com sabem, les conseqüències del conflicte bèl·lic situaren als Estats Units com a potència mundial, portadora de valors com la llibertat i el capitalisme i com a l'autèntic vencedor. A instàncies de l'actuació dels militars nord-americans, la societat del país reafirma el seu patriotisme inherent, circumstància que abraça també la producció audiovisual del país. Des d'aquesta perspectiva, podríem considerar a Popeye el Mariner com un símbol del nacionalisme yankee, els atributs del qual comulguen amb la imatge que es volia donar del combatent americà: només cal mirar The Mighty Navy (YouTube), un curtmetratge del 1941 en què Popeye s'allista a l'armada nord-americana. Tampoc fou una casualitat que en nombroses peces sonessin cançons patriòtiques del país mentre el mariner derrotava al seu enemic. Si més no, aquestes són algunes de les proves que confirmen al personatge com a mirall de la societat dels Estats Units, tremendament afectada per la guerra i partidària de l'ús de la violència quan fos justificada. En el fons, tal i com havia succeït amb altres personatges animats com Betty Boop, la història ens demostra com en el disseny d'aquests dibuixos, d'entre altres coses, també s'hi amagaven raons polítiques de fons: contrarestar els efectes negatius de La Gran Depressió (anys trenta), publicitar els espinacs per enfortir al poble durant la guerra o fomentar el patriotisme del país durant la postguerra mundial.

D'altra banda, una dècada més tard apareix la televisió, mitjà de comunicació que ràpidament es converteix en hegemònic i que anys més tard s'erigeix com una altra plataforma que també albergarà les històries del mariner. Tanmateix, si bé la immensa majoria dels curts de Popeye havien sigut en blanc i negre, la lògica televisiva i l'expectativa d'ingressos dels propietaris dels drets del personatge comporten l'agregació de color d'aquestes peces: si bé es va complir l'objectiu de ser més atractiu pels espectadors, com a contrapartida es va tendir a simplificar aspectes dels originals, com l'efecte tridimensional que imprimien els fons. Fins i tot es va recórrer a algunes trames de les tires còmiques de Segar, tot i que, en general, l'estructura narrativa dels capítols continuava sent la mateixa: Gràcies al consum d'espinacs, Popeye aconseguia salvar a Olivia, després que aquesta hagués estat segrestada per l'enemic de torn, generalment Bluto.

Conquerits cinema i televisió amb idèntica eficàcia, l'idili de Popeye amb el públic s'estén a la resta de mitjans de difusió possibles: el món del còmic, mitjà que va veure néixer al mariner i que anys més tard recupera al personatge, que intervé en històries diferenciades de la resta. En concret, el còmic es pot diferenciar de les altres plataformes perquè és la única que conservà intacte una de les finalitats primordials de Segar: fer del mariner i les seves peripècies una sàtira de la societat nord-americana, i no convertir-lo en un model promocional (com sí ha fet la televisió o el cinema). També la radio, on es va utilitzar a Popeye com a ganxo publicitari per a anunciar productes alimentaris, amb la voluntat que, per associació, aquests aconseguissin l'acceptació popular que havien tingut els espinacs gràcies als dibuixos del mariner. A més, tal i com s'ha mencionat en línies anteriors, el pas dels anys no ha aconseguit esborrar al personatge del mapa, sinó que aquest s'ha seguit posicionant com a ídol de masses. En cas contrari, com s'explica que fins i tot s'hagin creat diversos videojocs basats en Popeye?

En resum, s'ha vist com la història de Popeye el Mariner reflexa part de l'evolució social dels EEUU, però també pot ésser vista com un exponent del progressiu desenvolupament de les tècniques d'animació: del blanc i negre es passaria al color, del traç pla i bidimensional de la primera fornada de dibuixos es passaria a intentar emular la tridimensionalitat, fins i tot la rotoscopia es va aplicar a algunes de les peces, fins que, posteriorment, s'aplicarien les tècniques 3-D per a Popeye i la troupe de personatges que l'acompanyaven.

Parlem, doncs, d'un mariner del qual s'han escrit rius de tinta, però, el que és més important, el seu nom ha quedat tatuat a la memòria dels espectadors per sempre més, constituint un dels personatges de major calat en l'imaginari occidental. Considerat com un precedent dels superherois de còmic per alguns, com un digne rival d'altres cartoons mítics com Mickey Mouse per altres, o, fins i tot, com un model nutricional pels pares i mares preocupats perquè el fill mengi verdura... Sigui com sigui, Popeye el Mariner ha sigut i és, tal i com resa la seva cançó "inconfundible, no hay nadie igual".