"El señor Disney ha iniciado un arte que sin duda llegará muy lejos". Art News, 7 de gener de 1933.

Blancaneus i els set nans (Walt Disney, 1937) és el primer llargmetratge animat de la història del cinema. Destaca a més per la seva concepció d'obra tant per nens com per adults, per barrejar éssers reals amb imaginaris i per afegir una banda sonora molt atractiva i amb melodies cantades a l'estil del musical.

La tècnica d'animació emprada en aquest projecte era la mateixa que s'utilitzava en les produccions de pocs minuts: l'animació amb cel·luloide, la qual utilitzava fulls transparents de nitrat o acetat de cel·lulosa com a superfície de dibuix. Les làmines resultants se sobreposaven una a una sobre un fons pintat i es fotografiaven successivament. Després es passaven a una velocitat de vint-i-quatre imatges per segon, la velocitat estàndard als anys '30, perquè el personatge semblés actuar en el paisatge. Les pintures per pintar sobre cel·luloide havien de ser fàcilment fixables a la superfície afavorint una capa uniforme i impedint que el full es trenqués o es formessin ampolles d'aigua abans de fotografiar. A més, havien de ser aptes per pintar amb pinzell.

Per comprendre com va arribar-se a la decisió de realitzar un llargmetratge d'animació hem de conèixer el context històric. Des del 1933, la productora Disney ja estava en condicions per fer un llargmetratge: tenia els avenços tecnològics necessaris en matèria de so i color, i pel que fa al personal, contava amb dotze creadors d'històries i gags; quaranta animadors; quaranta cinc ajudants d'animació; trenta encarregats de la tinta i el color; una orquestra de vint-i-quatre músics; i vint-i-sis membres de personal tècnic i assistent.

Tot aquest equip s'havia creat inicialment per cobrir la demanda d'un curtmetratge d'animació per mes, una sobreproducció que només podia assolir la productora més poderosa del sector. A més, s'havia creat una escola on anaven a parar els llicenciats en Belles Arts que volien dedicar-se a l'animació, i on Disney i els seus professionals els educaven amb les tècniques d'entintat i colorejat. D'aquesta manera, el creixement substancial de l'equip era imminent.

Potser per això, Walt Disney va adonar-se que endinsar-se en el projecte més ambiciós que mai s'havia produït al cinema -un llargmetratge emprant la tècnica més complexa i costosa que existia en aquella època (els dibuixos animats)- no era del tot impossible.

Disney, amb clara òptica comercial, va decidir que el tema de la pel·lícula (fos quin fos) havia de ser "conegut i estimat a gairebé tots els països del món". Potser per això acabà decidint adaptar un dels contes populars dels Germans Grimm. A més, segons declaracions del propi autor després de l'estrena del film, tant ell com el seu equip sabien del cert que "els set nans eren un valor segur" ja que podien dotar-se d'un humor il·limitat, tant pel que fa a l'aparença física com pel que fa a peculiaritats, personalitats, veus i moviments. Un cop segurs de l'èxit de la pel·lícula, van posar-se a treballar la història i fer els primers esbossos.

Al 1935, l'estudi començà a composar la música, a fer castings per a les veus i a escriure el guió de la pel·lícula, requisits previs per crear la disposició dels plans (layout) i l'animació. També es realitzava paral·lelament l'story board, element fonamental sobre el que treballarien tots els departaments de producció (disseny, animació, tinta, color, fons i càmera).

El procés exacte era el següent: un cop aprovada una seqüència de l'story board, passava al departament de disseny, on es creaven les escenes de la pel·lícula. Dues de les figures més importants d'aquest procés són Albert Hurter i Gustaf Tenggren, que s'encarregaven de fer els esbossos principals. Paral·lelament, altres membres del personal dibuixaven a llapis centenars de decorats en miniatura en els que actuarien els personatges, enriquint els esbossos de la història. Tot seguit, afegien les indicacions per les càmeres (primers plans, preses llargues, panorames...), per acabar realitzant uns dibuixos amb tots els detalls possibles per servir de models als realitzadors de fons i de guia pels animadors a l'hora de dissenyar les escenes.

Per traçar els perfils en tinta calia una gran habilitat, pols i pulcritud, ja que en projectar la pel·lícula els contorns dels personatges s'ampliaven considerablement en la pantalla. D'entrada, va quedar demostrat que les dones eren més meticuloses i aplicades com entintadores que els homes, i per això se'ls hi deixava a elles la tasca.

L'estudi constava de 178 colorejadors que portaven guants blancs de cotó per no embrutar ni ratllar el cel·luloide. Disney diu que "si una sola mujer (les dones eren majoria entintant, però també n'hi havia moltes colorejant) hubiese pintado las transparencias de Blancanieves en gouache a la velocidad media aproximada del estudio de diecisiete al día, o bien 33,5cm de película, habría tardado 1.490 semanas, el equivalente a 29 años". És una simple dada per adonar-nos de la necessitat d'un fort treball en equip en una producció d'aquestes característiques.

Per a Blancaneus i els set nans van ser necessaris 729 fons diferents, de manera que calia treballar amb cura els colors (suavitzant-los una mica perquè no quedessin massa saturats i ficticis, sinó mirant de simular un cert efecte de realitat) durant la planificació per procurar crear una sensació d'uniformitat visual.

Sobre el disseny dels personatges, val a dir que sovint es basaren en actors de cinema populars. Per exemple, Blancaneus s'havia d'assemblar a Janet Gaynor; el Princep, a Douglas Fairbanks (però amb divuit anys); la reina, entre a Greta Garbo i Joan Crawford; el nan dormilega, a Sterling Holloway; el poruc, a Joe Twerp, etc.

Blancaneus és el personatge del qual es van fer més versions, ja que a l'inici es volia que fos una nena petita, però finalment es va optar per una adolescent de catorze anys -perquè Disney la volia prou gran com per enamorar-se-. Finalment, va acabar optant-se per la versió de Grim Natwick, creador del personatge de Betty Boop a Nova York. Un element identificador del personatge de Blancaneus resultant és la proporció final de cinc caps d'alçada, oposada a la humana, on són vuit caps. Aquesta decisió la justifica el director artístic Ken O'Connor quan opina que "Se debe ir más allá de la normalidad para que parezca normal. Hay que exagerar".

La rotoscopia (o calc a partir d'una pel·lícula d'acció real projectada frame a frame sobre una taula de dibuix) havia de servir inicialment per ajudar als animadors. Però tot i que en teoria semblava una tècnica raonable, la diferència en les proporcions dels personatges animats i dels calcs, així com la necessitat d'exagerar els moviments per obtenir resultats satisfactoris a nivell d'animació, van fer que els dibuixos resultants resultessin poc pràctics. Per això al final, la rotoscopia només va servir com a referència visual i prou.

Els problemes econòmics començaren a ser crítics a meitat de la producció. Disney va haver de mostrar part de les seqüències filmades a diferents banquers per aconseguir els últims diners (faltava un quart de milió de dòlars per acabar). Finalment, va trobar Joe Rosenberg, del Banc Amèrica, que tot i no reaccionar d'entrada al passi, va acabar dient: "Walt, con esta película se puede hacer un montón de dinero".

L'estrena estava prevista pel desembre de 1937, i al setembre encara faltava acabar molts dels dibuixos a animar. Durant els darrers mesos s'havia treballat quinze hores diàries, i a partir de l'octubre van proposar fer torns per poder treballar les vint-i-quatre hores del dia. El temps era un enemic important, però això no impedia que Disney canviés constantment escenes, creant i eliminant alguna si ho trobava oportú (tot i estar ja passades a cel·luloide). Finalment va poder-se estrenar la nit del 21 de desembre de 1937, al Carthay Circle Theatre, on es congregaren celebritats de Hollywood de l'alçada de Chaplin, Garland, Barrymore, Gable o Lombard. Entre el públic estava tot l'equip impacient per veure la reacció. L'animador Ward Kimball comenta que tenien molta por per veure si l'espectador sentiria pena quan enverinen la Blancaneus. Però que la por va desaparèixer en veure que el mateix Clark Gable, assegut al seu costat, es va posar a plorar com una magdalena en arribar aquell moment.

L'obsessió perfeccionista de Walt Disney també es va fer palesa la nit de l'estrena, ja que en projectar l'obra en pantalla gran li va semblar veure una tremolor gairebé imperceptible quan el príncep s'inclina per besar Blancaneus i va voler que li arreglaren com fos. Així, tal i com es va publicar a Liberty, "Disney siguió trabajando el personaje del Príncipe y mandó las modificaciones a las salas de cine para que rectificaran la película" (suposant, lògicament, una nova despesa important a l'hora de fer noves còpies).

En total, Disney va invertir 1.480.000 dòlars, una quantitat més de quatre cops superior al cost mitjà d'un llargmetratge en 1937. Però tal i com va predir el banquer, el film va recaudar molts diners. Sense anar més lluny, l'any 1938 els ingressos ja havien ascendit a 10 milions de dòlars. I és que Blancaneus va ser la pel·lícula més taquillera de l'època (només superada el 1945 per "Lo que el viento se llevó").

Com a dades d'interès finals, val a dir que des dels primers esbossos del guió fins el fons de producció i les transparències pintades, van ser necessàries més de 2,5 milions d'obres artístiques de distinta índole (totes elles realitzades a mà) per crear els vuitanta i tres minuts de Blancaneus i els set nans. En total, un 750 artistes treballaren al llargmetratge animat entre 1934 i 1937 (tot i que als crèdits finals només aparegueren 75 professionals), convertint-la en el major producte artístic comú mai realitzat als Estats Units. El film va arribar a ser conegut com "la bogeria de Disney" ja que, tot i anar escassos de diners i de temps, el projecte cada cop es tornava més i més ambiciós.