El 28 de desembre de 1895 és la data simbòlica que marca el naixement del cinema, data en la que es va projectar la primera representació pública del setè art al Saló êndia del Gran Café del Boulevard des Capucines de París. En aquest primer període del cinema, hi trobem autors com els Lumière o Méliès, considerats com a màxims exponents del Mètode de Representació Primitiu (M.R.P.).

De totes maneres, si volguéssim remuntar-nos al primer intent de captar la realitat en moviment, hauríem de viatjar fins a Itàlia i entrar a la Capella Sixtina. Allà, en una pintura rupestre de l'art quatenari d'Altamira, s'hi pot apreciar un porc senglar de vuit potes. Es tracta doncs del primer intent de captar una imatge en moviment.

Els antecedents més antics de la càmera són les ombres xineses, nascudes a l'illa de Java, i la llanterna màgica creada per Kirchner el 1640. L'evolució dels coneixements científics i de la tecnologia van tenir molt a veure en la progressió dels primers artefactes fins a la càmera cinematogràfica. Són doncs, la fotografia descoberta per Daguerre i l'existència de la persistència retiniana atribuïda a Peter Mark Roger el 1824, són les bases sobre les que es va assentar el descobriment del cinema.

Partint, doncs, d'aquests dos elements, es van anar succeint un seguit d'experiències i descobriments, entre els quals, va destacar el Kinetoscopi de Thomas Alva Edison. Els germans Lumière en coneixien bé les limitacions i van estudiar la possibilitat d'enregistrar i projectar les seves pròpies imatges en moviment. Entre finals de 1984 i inicis de l'any següent, Louis Lumière va fer realitat aquests canvis que havien de perfeccionar el Kinetoscopi en crear un invent al qual atorgà el nom de Cinematògraf.

Les característiques bàsiques dels primers films dels Lumière són les següents: la càmera resta estàtica en un sol pla fix, absència d'una estructura narrativa clara, planificació sense centre d'interès establert i una temàtica basada principalment en tres gèneres. Aquests eren escenes de la vida quotidiana (com a Desdejuni del nadó), el documental (com a Arribada d'un tren a l'estació de Lyon) i la ficció inaugurada amb El ruixador ruixat.

Sortie d'usine (Louis i Auguste Lumière, 1895)
La gran sensació a París en aquells moments era el cinema com a mitjà, d'aquesta manera no calia realitzar grans escenes amb trames espectaculars. El cinema d'aquells moments s'adapta a les seves possibilitats i als desitjos del públic mostrant simples escenes quotidianes. La pel·lícula (ara en diríem curtmetratge) es resol en un sol pla general, amb la càmera estàtica i amb una il·luminació natural. Podem veure els obrers que treballaven per els Lumière com surten de la seva fàbrica, fet quotidià i simbòlic que reflexa l'èxit dels germans com a empresaris.

Arrivée d'un train à La Ciotat (Louis i Auguste Lumière, 1895)
El film també relata un fet quotidià, la simple arribada d'un tren a l'estació. En aquest cas però, es dóna especial rellevància a la il·luminació de la mà de Louis Lumière. Hi ha un aprofitament del recurs de la profunditat de camp que permet als germans fer més evident la tridimensionalitat del nou mitjà. S'explica que molts dels espectadors es van aixecar espantats i van fugir corrents en veure el tren que s'aproximava cap a ells a gran velocitat. La càmera segueix estàtica però trobem gran diversitat de plans en el moment que els passatgers baixen del tren. Ens trobem aquí davant d'un primer treball de planificació.

Le Jardinier et le petit espliègle (Louis i Auguste Lumière, 1895)
Es considera la primera pel·lícula amb un fil argumental. El guió és de Louis Lumière i es basa en una història infantil molt de moda a l'època. Es pot dir doncs que estem davant de la primera adaptació de la història del cinema. La narració és lineal, no hi ha el·lipsis d'espai ni de temps. La posada en escena de la pel·lícula resulta bastant mediocre perquè el moviment dels personatges queda molt limitat per la falta de mobilitat de la càmera (segueix en un pla fix).Tota l'acció passa dins de l'enquadrament de càmera, no hi pot haver fora de camp encara. De totes maneres, el ritme de l'acció i la claredat dels esdeveniments atorga al "gag" la força necessària per atraure el públic i provocar la seva rialla. Tenim aquí la primera comèdia cinematogràfica de la història.

Amb aquest film s'estrena el gènere de ficció, juntament amb el film Desdejuni d'un nadó. S'inicia el que anomenarem més endavant cinema subjectiu, caracteritzat per la ficció dels esdeveniments. Ja no és tant sols una representació de la pura realitat sinó que aquí ja hi intervé la dramatúrgia en la història. Les característiques d'aquest nou gènere de ficció són: descomposició de la realitat i ordenació en esdeveniments que guardin relació causa-efecte, la voluntat de causar alguna reacció en l'espectador i la dotació d'un fil argumental clar al film.

Veient l'èxit de les primeres projeccions, els Lumière envien alguns dels seus treballadors a diverses ciutats a projectar els seus films i a enregistrar nous materials. Avui en dia, gravacions com Descàrrega d'una nau a Barcelona (Déchargement d'un navire à Barcelone, Louis i Auguste Lumière , 1896 ) o Panorama del port de Barcelona (Panorame du port de Bareclone, Louis i Auguste Lumière , 1896) han adquirit un gran valor documental ja que són testimonis directes de com va ser la ciutat de Barcelona a finals del segle XIX.

Méliès és considerat com l'altre màxim representant del M.R.P. i es va iniciar en el món del cinema realitzant una mena de continuació dels treballs dels Lumière. L'any 1986 va descobrir per atzar que amb la càmera cinematogràfica es podia fer "màgia" i es va consolidar així com el rei dels trucatges. En el treball de Méliès hi trobem trets diferencials com la creació de predecessors dels efectes especials: maquetes, desaparicions, aparicions, objectes que es mouen sols, homes que volen, sobreimpressions, encadenats... la consolidació del cinema purament subjectiu o la creació d'històries que succeeixen en diferents espais.

Le voyage dans la Lune (Georges Meliès, 1902)
El que predomina a principi de segle són les vistes a l'aire lliure i les actualitats reconstruïdes. Méliès se surt d'aquesta dinàmica i s'atreveix a experimentar amb un tema novedós, s'anima a fer Viatge a la lluna. El cineasta s'inspira en dues obres de Julio Verne (De la tierra a la luna i Autour de la lune), donant a la pel·lícula un toc peculiar d'humor i ironia. Tot i que estem davant d'un film mut, Méliès no necessita intertítols. Es val d'una i brillant composició que fa que la narració sigui fàcil de seguir i fluïda. Meliès també presumeix d'un domini d'efectes escènics brillant. En aquest film apareixen els primers embrions dels futurs efectes especials. Meliès juga amb diferents trucs de càmera i aconsegueix efectes realment espectaculars per l'època.

L'invent dels francesos es fa famós arreu, permetent així que pioners de cada país treballessin amb l'aparell. A Barcelona, Fructuós Gelabert va construir la seva pròpia càmera i va rodar títols com Riña en un café (Fructuós Gelabert, 1987), Amor que mata (Fructuós Gelabert, 1908), Salida de los trabajadores de la España Industrial o Salida de la Iglesia de Santa María de Sants. El barcelonès, dins d'un fenomen anomenat mimetisme, adopta la temàtica dels films dels Lumière tal i com ho faran més endavant Segundo de Chomón amb Superstición andaluza (1906), Francisco Elías amb Grandeza y decadencia o la vocación de Rafael Arcos (1916) o Ricard de Baños amb Don Juan Tenorio (1908).