"Me gustaría saber cómo fue que nos trepamos a ese árbol. Vamos a ver: ¿los elefantes pueden trepar? No, no pueden, es absurdo. ¿Habrá saltado? No, tampoco. ¿Tal vez volamos? Sí, tal vez... ¡Eso es, Dumbo! ¡Tú volaste! Si seré tonto. ¿Por qué no se me ocurrió antes? Con tus orejas, míralas Dumbo, son unas alas perfectas. Las orejas que te rebajaron, ahora te van a elevar alto, muy alto, muy alto. Lo estoy viendo muy claro: ¡Dumbo! La nueva maravilla del mundo, el único elefante volador.".

Dumbo va néixer amb un propòsit molt clar per part de Walt Disney: demostrar que era capaç de realitzar un llargmetratge de dibuixos animats que costés menys d'un milió de dòlars. I és que l'any 1941 l'Estudi Disney necessitava beneficis per pal·liar els fracassos econòmics que havien suposat Pinotxo (1940) i Fantasia (d'aquest mateix 1940) i Disney va iniciar el projecte que donaria lloc a Dumbo, "la nova meravella del món", basant-se en la història "Dumbo, the Flying Elephant", de Helen Aberson i Harol Pearl, per construir una pel·lícula que apel·lés als sentiments dels espectadors, per definició, quan es tracta de Disney, la família sencera. L'èxit de Dumbo va ser un fet, malgrat va haver de veure interromputs els seus beneficis a taquilla, un mes després de l'estrena, per l'atac japonès a Pearl Harbor.

Així, doncs, Disney es va decidir per adaptar Dumbo, la qual cosa requerí 6 mesos de treball sobre el guió, portat a terme sota la direcció de Joe Grant (guionista destacat de la factoria Disney que ja havia encapçalat l'equip de Blancaneus i els set nans, primer llargmetratge de la història de l'animació, l'any 1937 i que continuaria a la casa fins l'any 1999 en el disseny de Fantasia 2000), i un any de feina en l'animació. En un principi Disney va pugnar per limitar la durada de la cinta a només 30 minuts recobrant l'estil líric - còmic - musical de les Silly Simphonies (simfonies tontes) que ja havia desenvolupat Disney al principi de la seva carrera per experimentar en el seu llenguatge i prenent com a punt de partida peces musicals clàssiques) per poder integrar el ritme perfecte d'un curt a les dimensions d'un llargmetratge, però la vaga de l'Estudi va interrompre la producció del film i, poc després, quan es va reemprendre la producció s'optà pel llargmetratge. És una història senzilla protagonitzada per un elefant d'orelles enormes i la mare, que no vol que ningú es posi amb el seu fill, malgrat la crueltat dels altres elefants que el rebutgen i es riuen d'ell per la seva deformitat. Així, aquesta pel·lícula de Disney es basa en la premissa d'ajudar al desvalgut. Finalment, doncs, d'aquesta nova versió se'n va realitzar un llargmetratge, tot i tractar-se, en realitat, del llarg més curt de la història de l'Estudi: ni tan sols 65 minuts. I també el més barat finalment: 812000 dòlars. I va resultar així perquè Dumbo és, en definitiva, una història simple, emotiva i molt ben explicada. I en aquest punt en rau l'èxit i la màgia que se'n desprenen. Malgrat no ser tant brillant com les anteriors, tal com apuntà la crítica, Dumbo ha resultat una de les més populars de l'Estudi. I és així perquè Disney va saber advertir a temps que és la simple narració el que ens distingeix i, poc a poc, a partir d'aquest coneixement va tirar endavant el seu gran imperi en aquest món.

El dibuix en Dumbo és també senzill, més asèptic a l'hora de recrear als animals. Mentre que a Pinotxo va adquirir importància el detallisme dels fons i Bambi tenia un traç realista, a Dumbo es van potenciar els trets còmics. En estar ambientada a un circ la història requeria que els colors fossin vius, però calia ser eficaç i econòmic i, per aquest motiu, es va jugar amb els contrastos en diversos moments de la pel·lícula. Així, per exemple, l'escena dels pallassos a la tenda del circ es va resoldre a partir de perfils i ombres. Els fons seguint la tònica de reduir al màxim són, lògicament, molt esquemàtics. A la vegada, per abaratir costos, en alguns casos es va recórrer a l'animació parcial dels personatges, treballant únicament la part del cos que es movia. Aquesta va ser una novetat i no es convertí en un recurs usat amb regularitat per l'Estudi ja que l'animació restava alhora tosca i deficient.

Dumbo va reunir tres dels millors artistes que ja havien treballat a Pinotxo i Fantasia: Ward Kimball, Bill Tytla i Art Babbit, que juntament amb Wolfgang Reitherman van donar vida gràfica i mòbil a l'elefantet. Per a les expressions de Dumbo, Tytla no va recórrer a un actor de teatre sinó que va utilitzar com a model ocasional al seu fill de 2 anys ja que era el què calia per a Dumbo: gests d'un bebè per a ressaltar el sentiment de protecció que desperta l'elefant, en paraules de Tytla. Per això també es va acompanyar el protagonista, amb un caràcter massa pla per anar sol, de Timothy, un ratolí xerraire que va resultar molt útil per a donar comicitat a les diferents situacions que vivien els dos amics. Aquest acompanyament del personatge principal per un altre que li aporta el què a aquest li falta ja s'havia practicat a Pinotxo, un dels encerts del qual va raure en acompanyar el protagonista del caràcter de Pepito Grillo. I seguint la línia de molts personatges de les Silly Simphonies també es va crear Casey Jr., una locomotora amb molta personalitat; es tracta d'un trenet que prossegueix la tendència de l'Estudi d'animar objectes inanimats, dotant-los d'un fort caràcter. D'altra banda, per primer cop en una pel·lícula els animals adopten costums socials dels humans, com el personatge de la cigonya, que porta uniforme de carter (blau amb el barret vermell). Té un caràcter despistat i diversos problemes per evitar que el paquet li caigui del núvol, però com a bon funcionari, compleix la seva feina amb rectitud. Tots aquests entre molts d'altres animals, com els cinc corbs que també adquireixen protagonisme en certs moments rellevants del film, amb les seves pròpies característiques, són creats pels guionistes per a complementar el repartiment i tirar endavant la trama.

La trama evoluciona immersa en aquest món, creat partint de la simplicitat, de forma lineal, però també introdueix moments de somni. Així, les al·lucinacions de Dumbo quan ha begut massa són dibuixos d'art abstracte heretats directament de l'estil de Fantasia. El número musical Pink Elephant va ser ideat per Oliver Wallace, però els vertaders creadors de la seqüència van ser John Hench, Martin Provensen, John Miller, Elmer Plummer i Joe Rinaldi. Es tracta d'un curt surrealista dins de la pel·lícula: Dumbo i Timothy juguen amb les copes de vi fins que Dumbo fa que una es converteixi en un elefant de color rosa. A partir de les bombolles, els animadors juguen animant formes anamòrfiques en una desfilada fantasmagòrica de múltiples elefants de tots colors i tamanys, acompanyats per una banda sonora on predominen les trompetes i altres instruments de vent (sempre pren molta importància la música en Disney de forma que aquesta sobrepassa la funció de simple acompanyament per passar a ser fins la protagonista). El curt s'inicia amb imatges terrorífiques i culmina en un ballet molt més distès.

També el jazz entra en el repertori musical de Disney amb la cançó When I See an Elephant Fly, de Ned Washington i Oliver Wallace, però no és aquesta la cançó de Dumbo que va ser nominada als Oscar sinó la nana Baby Mine, en boca de la mare de Dumbo i dedicada a aquest, quan està tancada a la presó per haver-lo defensat.

La principal directriu d'aquest llargmetratge de Disney va ser, d'aquesta manera, la simplicitat, de forma totalment efectiva pel què fa a l'èxit de recepció que va tenir la pel·lícula. La realització de Dumbo va coincidir amb la famosa vaga que la Disney va patir a mitjans de 1941, com ja s'ha dit, poc després de que es traslladés tot l'Estudi. Després del conflicte, un bon nombre de col·laboradors deixaren de treballar per l'empresa i indústria de Disney. La primera pèrdua important va ser la d'Art Babbit, i dos anys després es produí la de Bill Tytla. S'havia acabat l'Edat d'Or i començava l'etapa dominada pels "Nou Vells", per la qual cosa es pot entendre perfectament la pel·lícula, Dumbo, com un film de transició en la història de l'Estudi.