Es denomina fonògraf al primer aparell que permetia gravar i reproduir so, inventat per Thomas Alva Edison, l'any 1877, basant-se en el seu treball en dos altres invencions: el telèfon i el telègraf.

L'any 1877, Edison estava treballant en una màquina que pogués transcriure missatges telegràfics mitjançant osques en una cinta de paper, les quals podrien ser després enviades per telègraf diverses vegades. Aquesta màquina va fer pensar a Edison en poder gravar de la mateixa manera un missatge telefònic. Va experimentar amb un diafragma el qual tenia un punt sobresortit que anava dibuixant osques sobre un paper de parafina, les quals eren unes transcripcions de les vibracions del so. Posteriorment, Edison va canviar el paper per un cilindre de metall recobert per llautó. La màquina tenia 2 parells d'un conjunt de diafragma i agulla, un per enregistrar i l'altre per reproduir. Utilitzant un filtre bucal, les vibracions sonores de la veu quedaven enregistrades al cilindre en forma d'osques, és a dir, seguint un patró vertical. Edison va passar un esbós de l'aparell al seu mecànic, John Kreusi, que la va construir en unes suposades 30 hores. Edison de seguida la va provar amb la cançó de bressol " Mary tenia un petit anyell...". Per a la seva sorpresa, l'aparell va poder reproduir les mateixes paraules.

Encara que la data oficial d'aquest invent és el 12 d'agost de 1877, alguns historiadors creuen que va succeir probablement alguns mesos després, degut a que Edison no va patentar l'invent fins el 24 de desembre del mateix any. A més a més, el diari de Carles Batchelor, un dels ajudants d'Edison, sembla confirmar que el fonògraf no va ser construït fins el 4 de Desembre, i acabat 2 dies després. La patent del fonògraf va ser publicada el 19 de Febrer de 1878.

L'invent era altament original, tot i que hi havia constància d'un invent similar a càrrec del científic francès Charles Cros, datat el 18 d'Abril de 1877. Però hi havia certes diferències entre les dues idees, i el treball de Charles Cros no es va dur a terme mai, ja que ell no la va produir.

Edison va presentar la seva nova invenció a les oficines del Scientific American, a la ciutat de Nova York. El dia 22 de Desembre de 1877, l'edició divulgava "El senyor Thomas A. Edison acudí recentment a aquesta oficina, col·locà la petita màquina a la nostra taula, girà la maneta, i la màquina ens demanà pel nostre estat, ens va preguntar si ens agradava el fonògraf, ens comunicà que ella estava molt bé, i ens va oferir un cordial acomiadament de bona nit". L'interès va créixer extraordinàriament, i la invenció va ser divulgada a diversos diaris de Nova York, abans de passar a tota la premsa nacional.

La Edison Speaking Phonograph Company va ser establerta el 24 de Gener de 1878, amb l'objectiu de explotar la nova màquina exhibint-la. Edison va obtenir 10000 dòlars pels drets de producció i explotació i un 20 per cent dels beneficis. Com a novetat, la màquina va esdevenir un èxit instantani, però la seva complexitat d'ús i la poca durabilitat del cilindre de llautó van frenar la seva progressió.

Amb la pragmatisme i previsió que el caracteritzaven, Edison establia els possibles usos per al seu fonògraf a la publicació North American Review, el Juny de 1878:
1. Escriure cartes i tot tipus de dictats sense necessitat d'un taquígraf.
2. Llibres fonogràfics, amb especial utilitat per a persones cegues.
3. Ensenyament d'eloqüència.
4. Reproducció de música.
5. Gravacions familiars, records inesborrables, testaments.
6. Caixes de música i joguines.
7. Rellotges que poguessin articular l'hora.
8. Preservació de llenguatges, pronunciació exacta.
9. Usos educatius; explicacions del professor, lliçons, etc.
10. Enregistrament de conversacions telefòniques.

Eventualment, la invenció va caure en desús pel públic, Edison no hi va seguir treballant durant un temps i es va concentrar a la investigació de la làmpada incandescent.

El buit deixat per Edison va ser aprofitat per altres per tal de millorar el fonògraf. El 1880, Alexander Graham Bell va guanyar el premi francès Volta valorat en 10000 dòlars gràcies a la invenció del telèfon. Aquests guanys van ser utilitzats per Bell per construir un laboratori destinat a la investigació elèctrica i acústica, amb ajut del seu cosí i enginyer químic Chichester A. Bell i de Charles Sumner Tainter, científic i luthier. Varen millorar la invenció d'Edison utilitzant cera en comptes de llautó, i una agulla flotant en comptes de rígida, que milloraria la transcripció al cilindre. Van aconseguir una patent el 4 de Maig de 1886; era el naixement del grafòfon.

Bell i Tainter intentaren aproximar-se a Edison per a discutir una possible col·laboració, però Edison refusà. Ell volia millorar la màquina per sí mateix. Arribat aquest punt, havia tingut èxit amb la làmpada incandescent, podia tornar a treballar en el fonògraf. De totes maneres, els seus primers passos van seguir les millores fetes per Bell i Tainter, especialment va canviar el cilindre de llautó pels de cera; anomenà la seva màquina millorada com el Nou Fonògraf.

La Edison Phonograph Company fou formada el 8 d'Octubre de 1887, per comercialitzar l'esmentada màquina. El Maig de 1888 llençà al mercat el Fonògraf Millorat, i, més tard, el Fonògraf Perfeccionat. Els primers cilindres utilitzats per les màquines d'Edison eren blancs i fets de ceresina, cera d'abelles i cera esteàrica.

Jesse H Lippincott, un important home de negocis, assumí el control de les diferents companyies derivades del fonògraf, inclosa la d'Edison, per llicenciar l'American Graphohone Company, i crear la North American Phonograph Company el 14 de Juliol de 1888. Lippincott encara el negoci dels fonògrafs al dictat en oficines, arrendant màquines a diferents personalitats de diferents negocis, però no va resultar gaire profitós i va rebre la important oposició dels taquígrafs.

Mentrestant, la factoria d'Edison produïa nines parlants, que utilitzaven cilindres de cera, o màquines de música que funcionaven amb monedes. Era l'avançament dels posteriors "jukebox", i del fonògrafs utilitzats com a entreteniment.

A finals de 1890, Lippincott va caure malalt i va perdre el control de la North American Phonograph Co. que va ser comprada per Edison. Aquest canvià la política de renda de màquines a venda de drets, i comercialitzà cilindres de diferents colors, des de gris fins a marró fosc, i introduí una veu anunciant al principi dels cilindres el nom de l'autor, cançó i companyia.

El 1894, la North American Phonograph Company d'Edison es declarà en bancarrota, cosa que li va permetre recuperar els drets del seu invent. El 1895 apareixia el nou fonògraf d'Edison: era l'Edison Spring Motor Phonograph. El 1896 iniciava la National Phonograph Company, la qual fabricaria fonògrafs per al gran públic i, a més, en 3 anys va ser capaç d'establir divisions a Europa. Edison començava a vendre cilindres amb el segell de la nova companyia. Un any després, fabricà l'Edison Standard Phonograph, i l'exhibí a la premsa el 1898; era el primer fonògraf amb el disseny d'Edison. El seu preu era de com a màxim 20 dòlars, mentre que l'any 1891, els primers models valien 150 dòlars.

El cilindres, que eren de 4.25" de llargada i 2.1875" de diàmetre, valien 50 cèntims i es reproduïen a 120 r.p.m. La temàtica era ben variada: marxes, balades, himnes, humor, educatius,... però els seus principals problemes eren la duració, de només 2 minuts, i la impossibilitat de duplicar un cilindre, que obligava a repetir les actuacions per a poder obtenir una suficient quantitat de cilindres.

L'Edison Concert Phonograph, que tenia un volum superior i un cilindre més diàmetre (5"), va ser llençat el 1899 amb un preu de 125 dòlars, que va haver de ser reduït degut a les baixes vendes.

El 1901, es començà a emmotllar els cilindres utilitzant un motlle mestre, per a poder fabricar-los en massa, amb un ritme de fins 150 cilindres per dia. La nova cera era negra i els cilindres es van anomenar Gold Moulded. Aquesta millora en la producció va permetre rebaixar el preu dels cilindres fins els 35 cèntims.

Arribat aquest punt, l'Edison Business Phonograph es convertí en un sistema de dictat, i constava de 3 màquines: de dictat, transcripció i reciclat de cilindres. Es pot veure aquest sistema en l'anunci filmat The Stenographer's Friend, de l'any 1910.

Columbia, un dels competidors dels cilindres d'Edison, cessà la seva producció el 1912 ; posteriorment, el 1913 ho va fer la United States Phonograph Co. Però el disc havia crescut en popularitat i tot i que Edison intentà competir-hi amb el Blue Amberol Record, mai va poder competir amb el disc. L'any 1913 crea l'Edison Disc Phonograph que conviurà amb els cilindres fins el fi de l'imperi Edison, l'any 1929.