La raó fonamental per la qual els germans Lumière se situen com originals artífexs del mitjà cinematogràfic, radica en haver estat els primers en portar a terme una exhibició cinematogràfica pública, concretament el 28 de desembre de 1895al Grand Cafè de Paris. Els altres artefactes precursors del cinema, com el kinetoscopi o el mutoscopi, permetien només una visió única que l'individu experimentava a través d'una espiera. Per la seva banda, la historieta troba la seva primera publicació comercial el 5 de maig de 1895 en el diari nord-americà World, de Joseph Pulitzer. Amb el títol At the Circus in Hogan's Alley el seu autor, Richard Felton Outcault, instaurava al primer protagonista fix d'una sèrie de comics que, el 5 de gener de 1896, vestirà una camisa groga per a adoptar el nom de Yellow Kid.

Sorgits d'una mateixa situació històrica, ambdós mitjans han portat a terme un esdevenir que troba múltiples semblances. Tal vegada la germanor que d'ells sorgeix es trobi en els seus mateixos inicis. A saber: la primera exhibició dels germans Lumière es va portar a terme en el soterrani d'un cafè, activitat subterrània que després s'imposarà com atracció popular dintre dels espectacles de fira de l'època. El públic concorrent compartia les mateixes característiques que definien a qui experimentaven la lectura del periòdic a través de la secció dedicada a l'humor i les historietes. Sabem que els films dels Lumière, registres cinematogràfics d'activitats domèstiques i quotidianes, -que Jean-Luc Godard va definir com "impressionistes"- tenien com a protagonistes a la mateixa gent que s'endinsava en aquest misteriós "regne de les ombres". En el cas del Hogan's Alley d'Outcault, aquest exposava, satíricament, diferents desventures sobre un suburbi de Nova York, on els personatges -i Yellow Kid, sobretot- s'identificaven clarament amb les classes socials i econòmiques baixes. Amb la incorporació del text que comentava l'acció, situat en la llarga camisa que Yellow Kid duia posada, Outcault incorporava un dels elements indispensables per al posterior desenvolupament del mitjà: el balloon o globus.

L'impacte de Hogan's Alley va ser causa i conseqüència de la lluita que en aquells dies es va entaular entre els magnats de la premsa: l'esmentat Pulitzer, William R. Hearst i la seva Morning Journal, i James G. Bennett amb el Herald. La multitud d'immigrants que dominava poc l'anglès, així com també els possibles compradors que no prestaven massa atenció a la lectura, van propiciar el desenvolupament de la historieta i del seu suport: el diari, mitjà fins llavors exclusiu de determinades minories. Existeix, a més, una coincidència fonamental: "El regador regat" (L'arroseur arrosé, 1895), primer gag de la història del cinema i realitzat pels Lumière, basa la seva acció en l'adaptació del relat gràfic L'arroseur (1887) de Hermann Vogel, nou vinyetes que conten com un nen trepitja la mànega d'un regador que, a l'apropar aquesta a la seva cara per a examinar-la, quedava xopat per obra i gràcia del nen. De fet, les tires còmiques són una de les influències decisives per al primer cinema còmic; i no només des del punt de vista narratiu, sinó també des del temàtic. La tira Dreams of a Rarebit Fiend (1904-07), del genial Winsor McCay, va tenir una adaptació cinematogràfica en 1906, obra d'Edwin Porter. Així com també personatges tan cèlebres com Happy Hooligan, Burglar Bill o Mutt i Jeff van gaudir de respectives interpretacions en pantalla, amb o sense autorització dels autors.

Cal destacar en aquests aspecte la gran obra del ja esmentat Winstor McCay, un personatge que podríem descriure com a creador d'imatges; un home que va magnificar l'art del còmic i va potenciar la relació d'aquest amb el cinema. I d'entre totes les seves obres, cal destacar de manera especial la sèrie de còmic Little Nemo in Slumberland.

Little Nemo in Slumberland és un còmic que va publicar-se de l'any 1905 fins al 1914 al New York Herald, al suplement dominical de premsa a color. Després McCay es va dedicar al cine d'animació i als cartoons (és l'autor de la primera pel·lícula d'animació: Gertie el dinosauri); per tornar amb Nemo al Herald Tribune , de 1924 a 1927.

L'avantatge d'aquesta publicació probablement fou l'època en que va aparèixer. A començament del segle XX tot estava per experimentar i descobrir en el món del còmic. I Winsor McCay va aprofitar-ho per fer art sobre pàgines de paper en blanc, entenent que el suport on cobren vida els somnis va més enllà de la suposada noblesa de les eines que s'usen.

Les histories de little Nemo tractaven sobre un nen que tot somniant viatjava a un món remot on una princesa li havia demanat ajuda. No obstant, tardaria molt temps el petit Nemo en arribar a Slumberland, i fins i tot quan acabà descobrint el camí d'anada, inevitablement cada pàgina acabaria sempre amb una inesperada tornada a casa, al reduït requadre del món real on el despertar-se implicava cada setmana un fort cop contra el terra, o la reprimenda dels pares que no entenien les ànsies de llibertat del petit. Però malgrat el brusc final de cada història, la trama es mantenia setmana a setmana. Molt slapstick, situacions irreals i acció trepidant en un món similar al "d'Alícia al país de les meravelles". Suposava, a més, el viatge iniciàtic de Nemo, des de la seva infància a l'adolescència, amb tots els seus descobriments, al llarg de les diferents tires.

Slumberland és una delícia per a la vista, amb un món oníric que avui encara segueix resultant impressionant. McCay jugà amb els colors, el muntatge de pàgines, el ritme i la sensació de moviment com ningú ho havia fet fins llavors en un mitjà en procés de gestació. En algunes pàgines, l'autor inclou numeració, potser pel temor de que els lectors no poguessin seguir les innovacions narratives que introduïa.

Les experimentacions de l'artista no es limitaven solament al terreny gràfic, sinó que destacaven pel seu valor narratiu. Els moments en que les vinyetes es "movien" i aportaven sensacions que només podia provocar el cine indicaven que McCay sempre va voler anar un pas més enllà. Una estètica aclaparadora, producte de l'art decó i que preludia i el que després seria la línia clara en el seu gust pels edificis de proporcions arquitectòniques perfectes.

És el final repetitiu de totes les pàgines el que avui resulta més antiquat i forçat, un recurs narratiu que ja no funciona com a gag, i que el propi McCay va obviar de seguida: encara que les pàgines semblen autoconclusives amb el despertar d'en Nemo, la trama del viatge i del que troba Nemo a Slumberland continuarien cada setmana, amb la qual cosa pot considerar-se que aquestes vinyetes finals són un deix imposat, una forma de controlar la desbordant imaginació visual i escènica de McCay.

La ingenuïtat dels seus arguments (però no de la seva posada en escena) fa que un segle més tard les histories de little Nemo es llegeixin amb el mateix astorament i la mateixa màgia que llavors, i a més amb certa curiositat per conèixer d'on venen després molts moments crucials de la història del còmic. En aquests sentit, i arrel de little Nemo i de McCay, a la pàgina web http://www.spacerockheaters.com s'afirma: "Hay ecos de Lewis Carrol y del cine mudo, del mundo del circo y la magia y las ilustraciones del cuento infantil clásico, pero por entre los edificios se oye claramente algún eco de saxofón, del jazz improvisado que son estas aventuras trepidantes, tan sin pies ni cabeza como todos los sueños, tan apasionantes como para haber creado un hito y un mito dentro del mundo del tebeo".

Slumberland es el país on viuen els somnis, més oníric que altres mons similars que després hagi donat la literatura, una benigna al·lucinació continuada d'estètiques entrecreuades on els policies recorden a Charlie Chaplin o Mack Sennett, on les ciutats s'enfonsen i els nens corren, els nens corren cap a la llum del dia... només per a tornar a submergir-se la nit següent en l'altra llum, la llum inigualable del món dels somnis multicolors, dels somnis perfectes.