L'arquitectura és un art ja present en els inicis de la història de la humanitat: els primers homínids nòmades caçadors i recol·lectors van abandonar les coves per a establir-se en poblats ramaders i agricultors. Les primeres estructures arquitectòniques eren de caire religiós com ara els dolmens o les piràmides d'Egipte. No va ser fins més tard, en les civilitzacions gregues i romanes, que els edificis com a habitatge van començar a adquirir importància. Les ciutats es van convertir en l'element de la vida política i social d'aquestes dues civilitzacions. L'arquitecte grec Hipódamo de Mileto és, avui dia, considerat el primer urbanista de la història. A l'Edat Mitjana i Moderna l'arquitectura com a art, es va donar de nou en les esglésies, catedrals, i fins ven entrada l'edat contemporània que l'art arquitectònic s'ha desenganxat de la idea de religió o ideologia. Cada època històrica ha fet seva l'arquitectura i l'ha apropiada a la seva situació cultural, religiosa i social.

Malgrat les dificultats tècniques que poguessin tenir en cadascuna d'aquestes èpoques l'ésser humà ha estat capaç d'engegar projectes tan grans com l'Acròpolis d'Atenes o la Sagrada Família. En aquells temps, els arquitectes dissenyadors i creadors de les obres disposaven d'un paper i un llapis per a dibuixar les plantes a escala, amb les mesures pertinents, els càlculs físics necessaris o el disseny dels exteriors i interiors. Avui dia, els arquitectes disposen de nombrosos programes d'ordinador que en faciliten i milloren la productivitat dels seus dissenys i disminueix el temps de desenvolupament dels seus projectes. Són el que s'anomena Computer Aided Design també conegut amb el nom de CAD o disseny assistit per ordinador.

Sempre hi ha un previ disseny a mà, un esbós on l'arquitecte o dissenyador dibuixa els primers gargots en un full, però gràcies a les innovacions en programes informàtics dirigits al disseny arquitectònic o industrial, ha permès agilitzar molt el treball dels professionals del sector.

Els programes de disseny per ordinador, permeten aconseguir qualsevol composició, per complexa que sigui, creant objectes bàsics molt precisos entrellaçats entre ells per a formar figures adequades al projecte. S'utilitzen aplicacions basades en vectors trigodimensionals, tècniques vectorials, l'organització dels projectes en capes, la introducció de les mesures i el conseqüent càlcul automàtic, el treball directe amb objectes, sistemes de dibuix en dues dimensions 2D (molt útil per a crear les plantes de l'edifici) o de 3D a través de modeladors sòlids i modelables. Es tracta, bàsicament, d'una base de dades d'entitats geomètriques com punts, línies o arcs amb la qual es pot operar i accionar a través d'una interfície gràfica i variable.

Els fabricants de programes CAD sempre han estat capdavanters en l'aprofitament de la tecnologia informàtica més avançada. El naixement del CAD el podem situar a finals del període dels ordinadors de la primera generació, però tenen el seu punt àlgid a patir de l'aparició dels ordinadors de la quarta generació, en què apareixen els circuits d'alta escala d'integració LSI i ja estan desenvolupats plenament els llenguatges d'alt nivell.

Alguns antecedents del CAD daten de l'any 1955 amb el primer sistema gràfic SAGE (Semi Auutomatic Ground Enviorement) de les forces aèries nord-americanes desenvolupat en el Lincoln Laboratory del MIT. L'any 1962 Ivan E. Sutherland va desenvolupar el sistema Sketchpad, en el qual estableix les bases dels gràfics interactius per ordinador tal i com avui dia els coneixem. Va proposar la idea d'utilitzar un teclat i un llapis òptic per a seleccionar, situar i dibuixar conjuntament amb una imatge representada a la pantalla. A més, també va introduir una estructura de dades basada en la topologia de l'objecte que anava a representar, és a dir, mitjançant la introducció de les relacions entre les diferents parts que componia l'objecte era possible la seva construcció. L'any 1963 el sistema de Sketchpad es va començar a introduir a les universitats. El professor Charles Eastman de la Carnegie-Mellon University va desenvolupar el BDS (Building Descripcion System), basat en una llibreria de milers d'elements arquitectònics, els quals podien agafar-se per a formar una figura arquitectònica al complet.

Dos anys més tard, el CAD va entrar en el mercat amb l' ITEK Control Data Corp. a un preu de 500.000 dòlars. Però la difusió global d'aquest tipus de programes informàtics no va ser fins la dècada dels 80 quan John Walker va fundar AUTODESK, una empresa que partia de 70 persones, que tenia l'objectiu de produir un programa CAD per a PC de menys de 1000 US dòlars. El novembre del 82 es va presentar el primer AutoCAD.

Com hem esmentat anteriorment, un dels objectius primordials d'aquest tipus de programa és facilitar, agilitzar, millorar i precisar la feina d'arquitectes i enginyers a l'hora de dissenyar elements de gran complexitat. Malgrat això, els programes i tècniques que la simulació urbanística ha desenvolupat als llargs dels anys mitjançant programes de disseny assistit per ordinador, han anat més enllà del seu propòsit arquitectònic inicial. A la dècada dels noranta principis del segle XXI els videojocs i jocs d'ordinador en 3D es van començar a implantar en el mercat desplaçant, en moltes ocasions, els jocs plans i sense profunditat de camp que oferia el 2D. Va ser a partir de jocs per la Play Station o els Sims que vam començar a veure com els personatges es movien per un espai real, unes ciutats amb edificis arquitectònics en 3D fàcilment reconeixibles. Avui dia trobem programes com Second Life que creen una vida virtual paral·lela a la vida real, on cada usuari té la capacitat de crear el seu propi món, viure en la casa dels seus somnis, passejar virtualment per ciutats generades per programes CAD i interactuar amb altres usuaris a través d'internet. El que permet endinsar l'usuari en aquest món virtual és precisament la gran aproximació a la realitat, les textures dels edificis, la llum que es reflexa sobre les construccions.

Però no només veiem aplicacions de simulació urbanística en animacions i jocs d'oci, sinó que l'empresa Google des de fa uns anys que ha disposat una versió de Google Earth en 3D on es mostren nombroses ciutats reproduïdes a la perfecció. Una de les tecnologies més interessants dels últims temps i que també basa el seu disseny i construcció en la simulació urbanística és Earthmine, un complex sistema que permet recol·lectar informació de les ciutats 3D i mapejar-les juntament amb etiquetes i tot tipus d'informació per a crear-ne un model virtual. Per a fer-ho, desenes de vehicles han recorregut els carrers de ciutats amb càmeres i GPS que els ha permès guardar la informació en 360¼. Una vegada enregistrar, la informació és digitalitzada i fa possible agregar etiquetes, dades referents als llocs i el més interessant, recórrer per aquests espais.

Totes aquestes característiques que presenten els espais de Second Life o Google Earth 3D no s'allunyen gens de les tècniques que empra el disseny arquitectònic per ordinador. Tots ells són creats mitjançant els programes CAD dels quals parlàvem, que parteixen d'una base, d'un espai virtual buit a través del qual es creen amb el disseny vectorial o el treball directe amb objectes uns espais en tres dimensions.

En conclusió, la simulació urbanística parteix d'uns programes específics creats per a facilitar i optimitzar una feina que des dels inicis de la humanitat s'ha desenvolupat: l'arquitectura. Aquests programes són una eina que inicialment va ser proporcionada als professionals del disseny, però que han anat adoptant altres sectors per a apropar-se a la realitat, per a crear móns virtuals, segones vides, noves maneres d'interactuar amb individus d'una altra dimensió de la manera més real possible.