La imatge, des de temps prehistòrics, ha gaudit de múltiples funcions. Si s'analitzen les pintures rupestres aparegudes fa milions d'anys al llarg del planeta un se'n dóna compte fàcilment: els dibuixos apareguts a les coves servien com a indicadors territorials (si el territori era o no era bo per la caça) o temporals (calendaris), com a recordatori d'allò que havia d'explicar el shaman durant les cerimònies o, per exemple, per exercir una influència màgica sobre una zona (afavorir la fertilitat, protegir els llocs sagrats, etc.) Això demostra que el poder de la imatge residia, ja en èpoques remotes, en dos aspectes claus: el seu valor informatiu i el seu caràcter universal. Els nostres avantpassats eren doncs ja conscients que una imatge té la capacitat de transmetre informació sense la necessitat de recórrer al limitat món de les paraules.

Si bé en un primer moment les imatges es llegien des de l'estaticitat, els germans Lumière al 1895 van obrir les portes al moviment, oferint amb aquesta descoberta un ventall inimaginable de possibilitats. El cinema i la televisió, tan bon punt van néixer, es van convertir en els exponents més clars del grau de dependència dels ciutadans a les 24 imatges per segon. Aquest salt de gegant que va suposar l'aparició de les imatges en moviment va repetir-se també amb força quan es van construir softwares capaços de crear imatges sintètiques en tres dimensions. Sens dubte, el digital va significar un pas revolucionari en el camp creatiu ja que va atorgar a la màxima "l'únic límit de la creativitat humana es troba a la imaginació" una dimensió fins llavors desconeguda.

A banda de l'oci -els videojocs són avui en dia l'explotació més rentable de les imatges en 3D-, qui també ha volgut treure profit de la revolució digital ha estat el coneixement. En aquest àmbit, i en especial el de la ciència, tot el que es pot visualitzar significa un gran avenç ja que representa una ajuda immensa pels científics. Hi ha moltes part de la realitat que no es poden filmar amb una càmera (donat la seva inaccessibilitat) i el digital, en aquests casos, és de vital importància, doncs permet simular-les tot recreant el que en cas contrari quedaria invisible. Per tot això, les aparicions de nous models visuals sempre han anat lligades a grans salts del coneixement .

Un dels exemples més destacats que va fer visible l'inaccessible és una sèrie de divulgació anglesa anomenada Body Story. La sèrie, produïda al 1998 per Wall to wall television (la productora independent anglesa que factura programes d'alta qualitat) per Channel 4, Discovery Channel i ITEL, està formada per sis capítols de 30 minuts cada un. Els directors, Daniel Percival i Leanne Klein i el productor, Dan Gluckman, van regalar als televidents un "bitllet" per viatjar per l'interior del cos, doncs aquesta sèrie memorable permet visitar el cos humà per dins i entendre'n el seu funcionament. La visió de com el nostre cos treballa, a través d'imatges sintètiques molt properes a la realitat, fa de Body Story un gran punt d'inflexió en la història de la ciència i la divulgació.

MPC (The Moving Company) va dedicar tot un any i molts esforços en crear un software intern que pogués fer una recreació detallada de la geometria dels òrgans interns i de totes les cavitats que tenim. Tot i això, va servir-se també d'altres softwares existents com Maya, RenderMan, Shake, Propietary Software, Inferno i Fire. En total, 48 minuts d'animacions recreades a través d'ordinador de forma magistral. No és d'estranyar, vist el resultat, que la sèrie estigués nominada a un BAFTA i que guanyés l'Special Animation Award al LEAF.

Ja entrant en el contingut, cada episodi de Body Story es basa en la recreació dramatitzada d'una petita història que tindrà conseqüències per la salut: el seguiment d'una dona embarassa durant els nou mesos de gestació, un missatger que agafa la grip compartint ascensor amb un home refredat, un home estressat que pateix un atac de cor jugant a futbol, un noi que s'emborratxa al sortir de festa i practica sexe amb una noia, una nena que cau de la bicicleta i es trenca un os i finalment un avi que es mor per causes naturals. Sense sentimentalismes ni afectacions, durant els 30 minuts de duració d'aquesta sèrie mèdica es van alternant drama i animacions 3D. Tot queda al descobert gràcies al digital: el cor, el sistema immunitari, el sistema limfàtic, l'esquelet, el cervell, els òrgans, el fetus dins la placenta, etc.

De manera completament didàctica i amena, Body Story aconsegueix apropar la ciència, un camp que d'entrada fa molt de respecte, a tots els ciutadans que miren el televisor. Les imatges sintètiques s'acosten enormement a la realitat i això provoca que el visionat de la sèrie sigui una experiència inoblidable, més tenint en compte que al 1998 les imatges en 3D encara no estaven tan sobreexplotades com ara. Tot i això, al mateix any la BBC va produir The human body, una sèrie que tractava la mateixa temàtica i recorria als mateixos recursos (històries ficcionades barrejades amb imatges digitals). Qui sap si coincidència qui sap si afany competitiu, la cadena anglesa va oferir al públic el mateix però més a l'engròs, amb un pressupost més elevat i amb una posada en escena força més lluïda. Mentre que la BBC va fer un desplegament enorme per poder realitzar la sèrie, Channel 4 va recórrer al que tenia més a mà i al que els seus recursos escassos li permetien. És per això que té molt mèrit que Channel 4 apostés per Body Story. Els directius de la cadena, amb aquesta decisió, van demostrar que no cal gastar-se una milionada per parlar de salut.

Uns altres paral·lelismes més que remarcables amb Body Story són les posteriors recreacions en digital que han fet de l'interior humà certes universitats i centres d'investigació. Com a exemple, interessant tot el treball dels estudiants de biologia de la Universitat de Harvard que porta com a títol Cellular Visions: The Inner Life of a Cell, les recreacions de l'interior del cos també en 3D del Center for development biology del Japó o les desenes d'animacions sorprenents que han produït Nucleus Medical Art i que estan disponibles a la xarxa. Finalment, com a nota curiosa, també cal anomenar el paral·lelisme de Body Story amb la sèrie Érase una vez.... El cuerpo humano, produïda al 1987 per France3, Canal+, RTVE i altres cadenes. Aquesta sèrie de dibuixos animats adreçada als infants il·lustrava l'interior del cos humà de manera divertida i didàctica tot convertint les cèl·lules i els òrgans en personatges que vivien aventures trepidants per dins del cos. Aquesta sèrie, el referent immediat de Body Story en dibuixos animats, va enriquir la programació televisiva de l'època barrejant entreteniment i ciència. No queda cap mena de dubte doncs que un tipus de televisió informativa i amena és possible.

Bibliografia:

Internet archive
Wall to wall
Imdb
British Medical Journal
Medical Animations de Nucleus Medical Art
Youtube