Qui va dir que el cinema de terror estava passat de moda, i que ara tot eren "monstres fastigosos i plens de baves". Temps després que el senyor Ridley Scott ens brindés amb un dels monstres més mítics del terror galàctic, i temps abans que es comencessin a posar de moda els infants japonesos amb cabells greixosos a la cara, un fruit d'aquest gènere cinematogràfic va quedar eclipsat per circumstàncies indeterminades; potser no va ser estrenada en el moment oportú, o la crítica la va rebutjar pel seu contingut explícit (escenes de violència habituals en el cinema actual, res de l'altre món), però mereixia una mica més d'atenció. Aquesta pel·lícula va ser Event Horizon.

La pel·lícula es situa a l'any 2047. Set anys abans d'aquesta data, una nau d'exploració de l'espai infinit anomenada Event Horizon va desaparèixer sense deixar rastre. Ara, una trucada d'emergència indica que ha reaparegut misteriosament amb algú a dins demanant ajut. L'alt Comandament espacial dels Estats Units envia un equip de rescat immediatament. Entre els seus membres hi ha el capità Millar (Lawrence Fishburne) amb la seva tripulació d'èlit, així com el dissenyador de la nau, el Doctor Weir (Sam Neill). La missió de l'equip serà trobar la nau i salvarla. El que no saben és quin tipus de terrors, més enllà del que és imaginable, hi trobaran allà: La nau està posseïda per una força sobrenatural que jugarà amb les seves vides durant tot el film.

Per suposat, els efectes especials creats per a aquesta producció van marcar un abans i un després al cinema de ciencia ficció impulsat pel disseny computacional, no hi ha cap dubte. Però això és només un dels punts importants pels quals destaca. Event Horizon va ser una de les pioneres en trencar aquesta moda que es va imposar a Hollywood de crear monstres mutants com a antagonistes de les pel·lícules de terror. Tots recordem o hem vist algun cop a l'Alien de Ridley Scott (és inevitable que el nominem dues vegades, mereix tots els respectes), a l'ésser de The Relic o, perquè no, a Regan, la nena de l'Exorcista; doncs a aquest volum de la ciència ficció no hi trobarem pas monstres. Només hi trobarem la immensitat del no-res. Aquesta pel·lícula ens farà reflexionar realment sobre el magnetisme de l'ésser humà cap a tot allò que li és desconegut. Perquè aquesta ànsia d'expansió i d'exploració de l'espai? A opinió d'un servidor, per por. L'ésser humà té por absoluta a la ignorància, a no saber a que s'enfronta, i a no tenir el control de la situació. Aquesta pel·lícula mostra un clar exemple del que passa quan un grup de conillets d'índies (persones, en aquest cas) cau en mans de les teories del caos i el desordre.

En aquest punt els que no hagin tingut la oportunitat de veure aquesta pel·lícula s'estaran preguntant a que ve tota aquesta especulació, així que donarem algunes dades més sobre la narració: Donat que ens trobem a l'any 2047, el viatge a través de l'espai ha millorat tant que s'ha aconseguit superar la velocitat de la llum. Com que les lleis de la física diuen que només la llum pot viatjar a la velocitat d ela llum (valgui la redundància) els científics han aconseguit desenvolupar una tecnologia capaç de doblegar l'espai. Literalment. Fins ara es creia que el camí més ràpid entre dos punts era la línia recta, però això no és del tot cert: El camí més ràpid es dona quan ajuntem els dos punts tant l'un de l'altre, que al final es toquen.

Dacord que tant aquesta teoria com la de viatjar a la velocitat de la llum és impossible de practicar, però recordem que es tracta d'una pel·lícula, i que tot i que intenta fer tota la honra possible al realisme tecnològic, es tracta de pura i dura ciència ficció. El que és important és que tal experiment surt malament durant el viatge de rescat que es narra, i que la nau va a parar a un punt indefinit de l'espai en que les lleis de la física que ens van ensenyar els nostres avantpassats no existeixen. Res té un sentit lògic o aparent en aquella dimensió. Serà en aquest punt de la pel·lícula, quan els protagonistes es trobin sols i sense ningú al costat que els expliqui perquè tenen al·lucinacions sobre horrors inimaginables i traumes passats, que entendrem perquè necessitem conèixer el perquè de les coses. El que vulgui i disposi de temps, que la vegi, i jutgi per sí mateix. Potser no sentiran cap mena d'esgarrifança, o tot el contrari, però de segur que els ajudarà a reflexionar una mica sobre la set de coneixement que impulsa l'evolució de la tecnologia.

Abans d'acabar, però, algunes dades curioses o interessants: La pròpia nau que dóna nom a la pel·lícula es la Event Horizon. Significa "Horitzó Final", que en termes astronòmics és la frontera teòrica que envolta un forat negre a partir de la qual la força d'absorció és tant gran que res, ni tant sols la llum o la radiació, pot evitar ésser absorbit. El disseny de la nau està inspirat principalment en la catedral de Notre Dame, i també en els X-Wing de la saga de La Guerra de les Galàxies: 20 anys després de l'estrena d'aquesta i encara serveix de patró a seguir per a tot enginyer de naus espacials.

No cal dir que això són només quatre dades puntuals. Segur que si ens posem a buscar a fons trobem desenes de referències d'aquesta icona del terror a la ciència ficció a moltes altres obres anteriors. I no només passa amb Event Horizon; no cal tornar gaire enrere per a trobar un exemple diferent: No els sembla irònica la semblança de la nena posseïda a l'Exorcista a aquells xiquets japonesos desfigurats que anomenàvem a l'inici? Diuen que no hi ha res que no estigui ja inventat, i jo en part, n'estic ben dacord. S'ha de fer honra a tot allò que, en un moment donat, va marcar la diferència.