Titànic va ser dirigida per James Cameron, el qual va crear una pel·lícula de naturalesa narrativa, l'argument de la qual es basa en un fet real i històric. Tracta sobre les feines de recuperació de les restes del famós transatlàntic Titànic en les que s'aconsegueix recuperar una caixa forta, però només conté una sèrie de dibuixos fets fa molt de temps per algú que va viatjar en el vaixell. Un d'aquests dibuixos és un retrat, datat l'abril del 1912 i firmat per JD, en el que s'hi veu una noia despullada. No és, però, la noia qui destaca, sinó un collaret que aquesta porta: El Cor de la Mar.

Rose Dawson és una dona gran que està a casa seva i veu a les noticies el retrat de la jove. Sabent la seva identitat, Rose truca als de l'equip de recuperació de les restes per assistir a la recuperació dels seus records. Al principi, es pensen que és una broma, però Rose, en anomenar la joia amb el nom original, els fa saber que estan parlant amb la vertadera noia del retrat.

A través dels seus records, reviuen els fets que van marcar el sinistre més famós del segle XX: l'enfonsament del transatlàntic més luxós del món, considerat "insubmergible", però que va desaparèixer a les aigües de l'Atlàntic a l'abril del 1912, emportant-se amb ell la vida de més de 1500 persones. Tot el que explica l'anciana gira al voltant de la història d'amor entre la jove del dibuix i el pintor del retrat, Jack Dawson, un jove passatger de tercera classe que havia guanyat el seu passatge jugant a les cartes.

Al cap i a la fi, Titànic és una historia d'amor i a la vegada una tragèdia i James Cameron es va preocupar d' escriure una historia creïble dins el context històric. Així és com sorgeix la història entre Rose i Jack, interpretats per Kate Winslett i Leonardo Di Caprio.

En un principi, el projecte de realitzar una pel·lícula sobre la tragèdia del Titànic semblava poc apropiada per un director com Cameron, ja que potser no era considerada del seu estil. Quan li van oferir la possibilitat de realitzar-la, però, Cameron es va entusiasmar i es va abocar a investigar sobre el tema, segons ell mateix va declarar: "Vaig entrar en contacte amb aquest traumàtic esdeveniment i vaig quedar connectat de forma irreversible. Fer una pel·lícula i mantenir-me fidel i exacte a la historia es va convertir en una obsessió". Cameron va encaminar tots els aspectes de la producció amb la finalitat de crear un retrat històric de l'esdeveniment. Al ser la primera pel·lícula històrica que rodava, es va preocupar perquè tot fóra tan realista com fos possible. Amb aquesta finalitat, va aplicar les més variades i modernes tècniques d'efectes especials i, fins i tot, va crear-ne d'altres de noves. Va comptar amb la col·laboració de prestigiosos historiadors i experts en la tragèdia del Titànic, els quals l'assessoraven. També va triar un bon equip pels efectes especial de la pel·lícula, necessaris per donar realisme a la història. Per fer possible aquesta tasca, va encarregar a Digital Domain (empresa creada pel propi James Cameron per fer els efectes especial de Terminator 2, la qual havia assolit un gran prestigi) i ILM: Industrial Light & Magic (propietat de Geroge Lucas). Aquestes dues empreses van fer una gran feina, ja que per a poder produir Titànic es van necessitar més de 450 preses cinematogràfiques amb efectes especials i trucatges per ordinador. Això no hagués estat així si no fos per l'ambició de Cameron que volia tenir cura de fins a l'últim detall. Així, tots els efectes es confonen amb la realitat. A continuació passarem a comentar alguns exemples d'aquesta forma de fer tan acurada.

Per començar, l'oceà va ser creat digitalment amb característiques molt similars al real. Per a fer-ho possible, es van estudiar les propietats de l'oceà (reflexió de la llum, transparència, moviments, etc.) i es va haver de crear un software especial per tal de portar a terme totes les característiques alhora. El fum del vaixell va ser creat, també, digitalment, tenint en compte la velocitat i la direcció del vent. Es van crear mes de 500 models virtuals d'humans que formaven part de la tripulació del vaixell. Aquests models van crear gran expectació ja que els dissenyadors dels efectes van utilitzar una tècnica que consistia en capturar els moviments d'actors reals mitjançant cables connectats al seu cos i reproduir-los en un ordinador, com la tècnica que posteriorment es va utilitzar en el personatge de Gollum d'El Senyor dels Anells. Fins i tot, es va perfeccionar aquest mètode per tal de tenir uns moviments humans encara de més d'alta qualitat.

Era tal el punt de realisme que el director volia donar a la pel·lícula que va voler retocar imatges per ordinador per tal que la posició del sol, en escenes de la coberta del vaixell, coincidissin amb la del creuer real en l'abril del 1912. També va voler intercalar imatges de les vertaderes restes del Titànic submergides a una profunditat a la que mai abans havia arribat l'home. Per realitzar aquestes escenes es va crear un aparell mecànic especial manipulat a control remot i proveït d'una camera que va capturar les imatges. Aquestes imatges van ser gravades meticulosament, ja que Cameron va donar ordres precises per mitjà de l'storyboard, perquè gravessin exactament els plans com ell els volia.

Per a la recreació del Titànic va ser construïda una maqueta de més o menys 240 metres de longitud, només un deu per cent més petita que l'original. Per fer-ho va precisar del treball de 65 tècnics durat 5 mesos. A més a més, també es van construir miniatures del Titànic per a les diferents escenes que requerien altres tipus d'efectes, com per exemple: les escenes aèries de la coberta, l'enfonsament, etc. Per treballar amb aquestes maquetes va haver de construir un plató immens que li suposà pagar quasi una quarta part del pressupost: 40 milions de dòlars. Va inundar quatre platós en els que hi havia el lloc de comandament, diverses cabines de passatgers, la sala de maquines i el menjador principal.

Amb el ritme que portava, a Cameron se li va esgotar el pressupost assignat que era, ni més ni menys, de 200 milions de dòlars (bastant lògic vist el desplegament realitzat). La il·luminació es va menjar gran part del pressupost, juntament amb les mesures de seguretat i, com hem dit abans, la fabricació de maquetes i platós. Però ell estava tan segur i a la vegada tan il·lusionat amb la pel·lícula que va parlar amb la productora i va renunciar a cobrar el sou per tal d'acabar-la. Cal dir que no és que no cobres res, sinó que el que hauria hagut de cobrar ho va invertir en la pròpia pel·lícula per tal de no pressionar encara més la productora i, finalment, quan la pel·lícula va començar a obtenir guanys, ell va cobrar la seva part corresponent.

Finalment, es va convertir en la pel·lícula més cara de la història, fins aquell moment, amb un cost de 247 milions de dòlars. Aquesta gran despesa va ser motiu de moltes crítiques ja des d'abans de finalitzar la producció.

Després de molt esforç, critiques i despeses, la pel·lícula va ser un èxit total. Només als Estats Units es van recaptar 600 milions de dòlars i, en global, va superar els 1.800 milions. A més a més, va tenir 14 nominacions als Oscar del 1997, 11 de les quals van acabar amb premi. Així, es va convertir, després de Ben-Hur, en la pel·lícula més premiada de la història.

Va guanyar en les categories de: millor pel·lícula, millor director,millor banda sonora dramàtica, millor cançó, millor fotografia, millor vestuari, millor direcció artística, millor muntatge, millor edició de so, millor so i millors efectes visuals.

Va ser nominada, a més a més, en les categories: millor actriu, millor actriu de repartiment i millor maquillatge.