Harold Cohen és un pintor Britànic. Estudià art a "l'Slade of Fine arts" a Londres. Les seves obres s'han fet famoses i están exhibides a les galeries de la majoria de museus.

Cap els anys 70, concretament bora el 1973, fou quan Cohen es traslladà a Sant Diego on es començà a interesar per la programació d'ordinadors i en particular en l'intel·ligència artificial, l'ordinador com a motor d'imatges, on ell en varies entrevistes remarca que aquesta encara no ha arribat a la superfície.

Cohen hagué de passar-se una década estudiant llenguatges de programació fins que estigués en condicions de mostrar una autòmat. Fou aleshores quan creà un "software" al que anomenà AARÓN, aquest programa conseguí que un ordinador crees les propies composicions visuals a partir del material proporcionat pel seu creador. Així doncs creà una conjunció entre art i tecnología.

Cohen porta tres décadas millorant aquest invent subjecte als canvis produïts a un ritme vertiginós per l'evolució de la tecnologia, de tal manera que aquest, dominés l'art pictóric, les regles de composició, l'equilibri de color, les proporcions del cos humà, l'aparença física,el moviment dels cossos...etc. Fins fa poc el programa no ha sigut capaç de distingir els colors( quins són els tons que dominen en el nostre entorn,quins són més apropiats per cada element, quines són les regles de combinació dels diferents colors, etc), anteriorment era Cohen el que havia d'introduir el color a les seves obres.

Harold Cohen a més a més de pintor és un prestigiós professor d'art des de fa molt de temps i aquestes normes que aplicà al software són les que durant mitja vida ha ensenyat als seus alumnes humans de belles arts a la mateixa universitat on ell estudià.

AARON aplica aquestes normes a una fotografia que li subministrem i a partir d'ella obté la interpretació artística . S'evita repetir resultats generant aleatoriament petites variacions a les normes pictóriques que li han estat adquirides, d'aquesta manera cada obra de l'autómata és completament diferent, i així poguer crear milers de representacions pictóriques. Finalment un aparell semblant a un plotter plasma els resultats.

El programa es considerat un simulacre del propi artista, està programat per plasmar les obres tal i com Cohen les hagués creat. El mateix creador digué en un moment donat: potser algun dia seré el primer artista que després de la seva mort podrà realitzar una exposició amb obres inèdites recents.

Ell mateix n'éstà sorprès dels resultats obtinguts del autómata i declara deconeixer com la màquina ha arribat a aquestes interpretacions pictóriques. Les quals són agradables a la vista i desperten una resposta emotiva.

En un primer moment aquest invent inicià una polèmica de l'atribució de l'autoria de l'obra en el terreny de l'art electrònic, concretament en la tendència de dissenyar programes motor i de la necessitat d'establir uns criteris artístics referents al disseny del programa i a la figura del programador, enlloc de l'obra final. No consideraven que un programa informàtic pogués crear art. On està el limit del que pot fer un ordinador?

Quan se li pregunta sobre si és ell l'artista o ho és AARON encara és l'hora que no sap que respondre. Tot i així potser si que seria just atribuir el mèrit d'artista a Cohen, en el que es refereix a la creació del programa.

Avui dia, no obstant, podem considerar AARON un artista, o com a mínim aixó ho han considerat els directors de les galeries d'art i museus que autoritzen l'exhibició de la seva obra pictòrica com són: la galeria d'art "Tate" de Londres, el museu "Brooklyn" de Nova York, el museu d'art modern de Sant Francisco o el museu "Stedelijk" d'Amsterdam, entre d'altres. No obstant, en general Cohen sempre evità l'exposició dels seus dissenys, ja que preferia mostrar la pròpia màquina produint-los. I no per què els dissenys no fossin bons sinó perquè l'objectiu principal de AARON era clarificar els processos envoltats en les activitats de fer art. Així doncs el que pretenia demostar Cohen és que la seva obra era l'autòmat i no les obres que aquest podia arribar a realitzar.

S'han escrit molts llibres referents a aquest invent com : "What is an image" al 1979, "the first artificial intelligence coloring book", "of the self" al 1986, "Can computers make art?", "How to Draw three people in a botanical garden", "the Further exploits of AARON, painter" al 1997 i una peça per nens a la revista MUSE al 1998. També hauriem d'afegir l'obra de Pamela Mccorduck: AARON's CODE: Meta-art, artifical intelligence and the work of Harlod Cohen.

Arrel d'aquest invent han sorgit investigadors austríacs que treballen en un camp similar, els quals estan intentant ensenyar a un ordinador a tocar com un pianista de carn i ossos, mitjançant la cerca de patrons durant l'actuació de pianistes.

També podem trobar un altre petit programa que és capaç de generar poesia. Encara és molt rudimentari, però com serà d'aqui 20 anys?

Tots aquests invents en són conseqüencia d'un invent que Harlod desenvolupà i que ara està causant sensació, i molts enginyers intenten dur a terme un invent similar per apropar més la tecnologia en el món actual. On és el limit del que pot arribar a fer un ordinador? Que ens depara el futur? Són preguntes sense resposta que al llarg dels anys anirem descobrint. Però el que si que està clar és que cada cop és més dificil distingir les fronteres entre el que poden fer els éssers humans i les màquines.