Qualsevol soroll por ser utilitzat per produir música (John Cage)

És evident que l'element característic de la música electroacústica és, tal i com indica el seu nom, la fusió de la tecnologia electrònica amb la música acústica tradicional. No obstant, el concepte "electroacústica" és molt més ampli, ja que el terme engloba tant la música electrònica pura - realitzada únicament amb la manipulació sintètica dels sons - com aquella que amb una base d'instruments acústics ha estat modificada analògica o digitalment. El que és clar, però, és que tota la música electroacústica ha estat alterada per un dispositiu electrònic en algun moment de la seva formació. De fet, tal i com afirma Joan-Elies Adell, "sense la tecnologia primer magnètica, després electrònica, i finalment digital, resulta impossible entendre el desenvolupament històric de la música del segle XX".

Així doncs, per la seva pròpia naturalesa, la música electroacústica beu inevitable i directament de dues tecnologies anteriors: l'electrònica i la informàtica, que alhora són filles d'una tecnologia encara més primitiva: l'electricitat.

No es va equivocar gaire qui l'any 1887 va escriure en una revista alemanya que "l'electricitat és capaç de reproduir tota classe de moviments simultanis condicionats pel soroll" i que, per tant, "s'han de poder produir sorolls mitjançant l'electricitat, i quan estiguem en condicions de generar notes musicals elèctricament, també podrem dóna'ls-hi a aquestes notes els matisos que vulguem. Amb l'aplicació de l'electricitat a la música, aquest art entrarà en una evolució històrica completament nova".

Els inicis d'aquesta evolució històrica remunten als anys 20, quan el físic i músic rus Lev Termen inventa el que serà un dels primers instruments musicals electrònics: el Theremin. A partir d'aquí el desenvolupament tecnològic en l'àmbit musical anirà creixent cada cop més.

A finals de la dècada del 1940 i principis dels 50 apareixen dues escoles amb tendències ben diferenciades. Per una banda el grup francès Musique Concrète liderat per Pierre Schaeffer, que es basava en fer música amb tota mena de sons generats tant natural com industrialment; tractaven de crear música a partir de sorolls concrets i no a la inversa com s'havia fet sempre fins a aquell moment. D'altra banda, el musicòleg alemany Herbet Eimert juntament amb el físic Werner Meyer-Eppler, va crear l'estudi Elektronische Musik a Cologne, on experimentaven amb sons produits exclusivament amb la tecnologia electrònica del moment; volien formar una manera completament nova de crear sons musicals.

El nexe d'unió entre aquestes dues escoles és que la música està gravada i reproduïda a través d'altaveus, sense necessitat d'un intèrpret humà. I és que són innovacions com els altaveus i els micròfons els que realment han propiciat un canvi de paradigma en la concepció tradicional de la música. Ambdós són transductors electroacústics que realitzen funcions tant bàsiques com transformar l'electricitat en so i vicecersa. Tot i que els seus efectes semblen invisibles degut a l'elevada integració i fins i tot banalització en la nostra societat, la seva influència musical és molt superior del que es podrien imaginar en el aquell moment els seus creadors.

Així doncs podem diferenciar tres estadis segons la creació essencial del so. El primer fa referència a la música produïda únicament amb el cos de l'intèrpret i els instruments que aquest toca (l'exemple més clar seria la música clàssica tradicional). El segon grau tractaria de sons naturals modificats o completats electrònicament (seria l'exemple de Schaeffer). I el tercer nivell faria referència a la música creada única i exclusivament per ordinador (com en el cas d'Eimert).

Per tant la música electroacústica engloba el segon i el tercer nivell. No obstant, la separació entre aquestes dues tendències és cada cop menys perceptible ja que, cada cop més, les peces electroacústiques engloben tant sons electrònics purs com sons naturals modificats tecnològicament. Per tant "electroacústica" ja no és una tipologia musical. Electroacústica és tota la música que sorgeix des de que hi ha una intervenció electrònica en la seva formació. Per tant tota la música actual és electroacústica.

Un dels primers en experimentar amb la modificació electrònica de la música i els sons pregravats va ser Stockhausen, un controvertit compositor alemany. Els seus dos estudis electrònics van ser molt influents per al posterior desenvolupament de la música electrònica dels anys 50 i 60. Vegis la seva obra Gesang der Junglinge on barreja per primer cop la música concreta amb la música electrònica. Grups de la talla de Kraftwerk, pioners en la música electrònica alemana, Sonic Youth i Björk han reconegut la seva influència.

Altres figures destacades i que han cultivat l'estil electroacústic són Luigi Nono i John Cage, que va apostar per la utilització de sorolls en la composició musical, seguint la trajectòria d'Edgar Varese, molt interessat en la música electrònica. Les composicions d'aquest últim també influenciaren a Frank Zappa.

Muricio Kagel, nascut el 1931, ha sigut considerat un dels autors més innovadors i interessants de la música electrònica de finals del s.XX. Destaca per la seva gran imaginació a l'hora de crear música amb qualsevol cosa, fet que li ha permès muntar poderosos i sorprenents drames a l'escenari i a sales de concerts.

Una altra figura clau en el món de la tecnologia musical va ser Max Mathews, que creà el primer ordinador per generar sons. I el 1961 composà la primera cançó feta exclusivament amb ordinador, "Daisy Bell".
http://www.youtube.com/watch?v=qoqEC2mLYyE

El 1964, Robert Moog crea el primer sintetitzador amb el que es poden generar gairebé tots els sons imaginables. Aquest invent contribueix decisivament a popularitzar i expandre la música electrònica. Als anys 70, els sintetitzadors passen de ser analògics a ser digitals, i d'aquesta manera s'eixampla la gamma d'estils i instruments que es poden reproduir.

Però no podem parlar de música electroacústica tenint en compte només la tecnologia. L'avenç més radical recau en la naturalesa pròpia del so i els seus paràmetres elementals. Durant molt de temps la música s'ha basat en el ritme, la mètrica, l'harmonia i la melodia del so, però ara el timbre, la intensitat i fins i tot la textura guanyen força. S'exploren nous aspectes del so i s'aprofundeix en ells gràcies a aquestes noves tecnologies. Els estudis de Denis Smalley sobre la interacció entre els sons i el seu desenvolupament en el temps van ser anomenats spectro-morfologia. Però ja no només és en el temps on es poden modificar els sons sinó també en l'espai, mitjançant diversos altaveus basats en tècniques espacials.

Com diria Eduardo Polonia és la conquesta del tot per la part. Fins ara ens havíem conformat amb una petita part de l'espectre del so, però a partir d'ara hi ha la necessitat d'apreciar els seus matisos més infinitesimals.

Mestres-Quadreny parla de la música electroacústica dient que abans, els sons, eren ens abstractes, amb noms arbitraris com do, re, mi, etc. Utilitzats per fer música que poc tenia a veure amb la seva naturalesa. Ara, el so és una entitat física de propietats mesurables, susceptible de ser modificat, transformat i relacionat amb altres.
És evident que tots aquests canvis i transformacions en la forma de crear i reproduir la música, han fet evolucionar de forma substancial el tipus de relació que tenen els oients amb la pròpia composició musical.