Al voltant dels anys setanta es comença a qüestionar el suposat progrés que la tecnologia representa per a l'ésser humà. En aquestes dates comencen a aflorar els reiterats dubtes de si realment la maquinària ajuda a l'home o més aviat tot el contrari, l'anul·la. Des de les capes més transgressores es replanteja la funció de l'ésser humà i la seva existència, que aleshores ja es començava a qualificar d'efímera. La humanitat sempre ha perseguit la perfecció i la immortalitat, però tan sols la màquina gaudeix de manera exclusiva d'aquestes característiques. Inevitablement es planteja, doncs, una confrontació entre l'home i el resultat de la seva pròpia creació, que des d'aquest punt de vista, és un adversari contra qui ja no té escapatòria . El cos humà, envellit i equívoc, entra en una crisi que afecta a tots els àmbits de la representació.

Els surrealistes com Dalí, Douchamp o Bellmer plantegen la desfiguració del cos com a tema principal de les seves obres, Diane Arbus representa la part més terrorífica d'innocents criatures o Franz Kafka al 1915 ja ens parla de la mutació com a reflex de l'estreta, tot i que estranya, relació entre el cos i l'ànima. La raó -font d'alimentació de la màquina- és substituïda per l'expressió directa de les sensacions, de l'inconscient. El filtre de la racionalitat és vist com un impediment elitista per a la lliure representació dels sentiments més interns, lligat a una visió crítica de l'espectacle d'aparences a la societat contemporània . La creació de l'artista sorgeix al seu interior i deixa al descobert allò que moltes vegades s'ha intentat emmascarar. Per sobre de tot l'obra és sincera i reveladora d'un imaginari crític amb el seu voltant però amb una intenció més aprensiva que revolucionària.

Evidentment el cinema també s'ha vist influenciat per aquesta corrent que anuncia la crisi del comportament contemporani. La pantalla acull i desenvolupa elements d'expressió del cineasta en el seu estat més pur. La gairebé obsessiva explotació de l'Studio System dels mecanismes de narració coherents necessitava un contrast imminent. Les històries que es representaven estaven encasellades en gèneres hermètics que condicionaven el resultat de manera exagerada i oblidaven el paper de l'espectador. La nova concepció del cinema obre les portes al públic i es deixa travessar per la lògica associativa que allibera la interpretació. La importància plàstica passa a primer terme amb la intenció de commoure a l'espectador, creant amb aquest un joc de mirades protagonista de moltes de les creacions postmodernes.

Els films, abstractes, suggerents i provocadors, proposen una reflexió introspectiva amb l'home i, per tant, amb tots aquells que seuen a la sala de projecció. L'espectador és partícip actiu dels relats i, inevitablement, es contagia de l'àcida essència existencialista que desprenen. El dubte constant el persegueix recordant-li que tot és ple de contradiccions i estranys dilemes que no és capaç de resoldre. Es qüestiona la veritat absoluta i es desperten moltes "veritats" relatives que fins aleshores eren desconegudes. Les imatges perden el seu referent racional i ataquen directament a l'emoció, contribuint a una estimulació sensorial absoluta. Els fets es presenten sense un referent temporal clar, i els viatges cap al futur i al passat són alhora constants i confusos.

Així doncs, el paper del temps i de l'espai esdevenen dos punts d'una importància cabdal alhora de concebre els nous mecanismes de la narració. L'entrada de la modernitat necessita transformar la concepció de l'espai i el temps i els hi atorga un rol protagonista que va més enllà del mer acompanyament. Els cineastes s'adonaren que aquests elements despertaven un interès per si mateixos que fins aleshores no havia estat representat o ho havia estat en àmbits poc reconeguts. En aquest sentit, el tractament del temps i l'espai conjuga un dels punts claus del nou mode d'expressió cinematogràfica, deixant pas a l'expressió del temps mort i prioritzant l'emoció a l'acció coherent. Els cineastes postmoderns proposen una concepció que trenca amb la necessitat de la societat contemporània d'intentar controlar en tot moment aquest element tan abstracte i complex que és el temps. Els directors aconsegueixen alliberar-se d'aquesta constant referència temporal i la desvinculen dels esdeveniments que proposen.

La crueltat de despullar la realitat és un altre tema principal al cinema postmodern. Molts cineastes expressen, tot i que des de posicions lleugerament diferents, la necessitat d'encarar-se a la part obscura de la realitat que tant s'ha intentat amagar. Volen ser fidels a l'experiència i a les emocions que han viscut -o observat- i per això es veuen obligats a advertir a l'espectador que a la realitat no és tot de color de rosa. Plantegen una dualitat entre el que estem acostumats a veure i tot el món misteriós que s'hi amaga darrera. Edifiquen ponts de connexió directa entre aquests dos universos establint una dualitat que es manifesta a partir de la seva posada en escena. Construeixen un ambient saturat, on la tranquil·litat i la perfecció aparent són les protagonistes d'una situació que no tardarà en complicar-se. Els espais, els colors i l'actitud dels personatges convergeixen en un clima exagerat que evidencia amagar algun temor, algun desig reprimit impacient per ser despertat.

"El disfraz sirve al débil; sólo se finge lo que se cree no tener" . Sota aquesta perspectiva, el cinema ha començat a explorar des d'un punt de vista crític quines són les pors que amaga la societat contemporània sota aquest teló de fons que intenta demostrar que tot funciona com ha de funcionar. Treballen aquesta obsessió de l'home contemporani per aparentar allò que no és i oblidar el que realment porta a dins, sospitant que allò que exposa amb tanta fal·lera és precisament allò que més li manca. Com més es compliquen les coses i més s'aproximen els temors, més necessitat té l'home de fer creure als altres que està bé. Inevitablement la situació que es desencadena és una societat inestable, que intenta amagar allò que té a sota i que, evidentment, no tarda a caure. Tot el que s'intenta reprimir acaba sortint d'una manera o d'una altra, i això és el que els passa als protagonistes de Lost Hightway, Dead Ringers, Breaking the Waves, A History of Violence, The Sweet Hereafter o Dogville, per posar només alguns exemples. Els protagonistes de totes aquestes histories es veuen obligats, cadascun des de la seva perspectiva, a enfrontar-se amb una cara de la realitat que fins aleshores no volien veure. Així, en aquestes pel·lícules s'integra de manera brillant una constant relació entre aquestes dues cares de la realitat per les que viatgen tots els personatges, i, en realitat, tots els éssers humans.

Amb tot, és evident que existeix una tendència narrativa -especialment al cinema d'autor- que pretén fer colpir a l'espectador, desorientar-lo, demostrar-li que no hi ha una única interpretació i que és ell qui ha d'acabar de completar la reflexió. Podem parlar, des d'aquest punt de vista, d'un cert "trencament de la narració" que respon a la descomposició de les peces clàssiques del cinema.