Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat prengui cap mal (Isaac Asimov)

La robòtica és una branca de la ciència que estudia el disseny, fabricació i aplicació de màquines automàtiques capaces de manipular objectes, executar operacions i moviments diversos i detectar senyals externs a través de sensors, és a dir, de robots. Així doncs, la robòtica requereix coneixements d'electrònica, mecànica i programació.

Karel Capek, un escriptor txec, utilitza per primera vegada el terme robot en la seva obra Rossum's Universal Robots (RUR) el 1921, a partir de la paraula txeca robbota, que significa esclavitud, treball forçat, i que fa referència als treballadors llogats que van viure fins el 1848 a l'imperi autrohungarès. Els robots de Capek eren humans artificials orgànics (androides) però la paraula robot s'ha acabat utilitzant també per referir-se a humans mecànics (ciborgs, cibernètic + orgànic).

Encara que el terme robot és tan recent, el seu concepte és vell, tot i que era expressat amb paraules sinònimes com ara "autòmat" (màquina que pensa i es mou per ella mateixa). No obstant, la paraula robot ha tingut tant d'èxit que ha acabat substituint la pròpia paraula "autòmat".

Amb aquest últim terme veiem com la robòtica remunta molts anys enrere. A finals del segle XV Leonardo Da Vinci dissenya un dels primers autòmats amb forma completament humana, tot i que no va ser construït. I anys més tard va crear un lleó mecànic (autòmat zoomòrfic) que caminava sol, amb l'objectiu de facilitar la pau entre el rei de França Francis I i el papa León X.

A principis del segle XVIII Jacques de Vaucanson va voler demostrar mitjançant els seus autòmats el funcionament de diferents principis biològics bàsics. Així doncs va crear "El Flautista", un autòmat amb forma de pastor que tocava el tambor i la flauta i que anys més tard va millorar amb "El Tamborilero". Però el seu invent més reconegut va ser el "Canard Digérateur", el primer autòmat capaç de fer la digestió. Es tractava d'un ànec amb un aparell digestiu transparent i construït amb més de quatre-centes parts mòbils; batia les ales, menjava i realitzava la digestió completa.

Al mateix segle, Friedrich von Knauss crea un dels primers autòmats escriptors, capaç de sucar la ploma al tinter i de passar les pàgines.

Va ser Pierre Jacques-Droz, però, qui creà els tres autòmats més complexes i famosos del segle XVIII: "La Pianista", "El Dibuixant" i "L'escriptor", que es troben actualment al Musée d'Art et d'Histoire de Neuchatel, a Suissa. La pianista interpretava les peces musicals amb els seus propis dits sense cap so pre-gravat, movia els ulls, inclinava el cos, respirava i al final de cada tema feia una reverència. El dibuixant tenia forma de nen assegut en un pupitre i podia realitzar fins a quatre dibuixos diferents, i igual que l'anterior movia els ulls, les mans i fins i tot bufava sobre el paper per eliminar les restes de pols del llapis. L'escriptor va ser l'últim i més complex dels seus autòmats androides. Estava format per més de 6000 peces i va comportar sis anys de feina. Actuava completament com un ésser humà, aixecant la ploma com si pensés, mirant el paper i respectant els espais i punts a part.

D'altra banda, el 1769, Wolfgang Von Kempeler va crear un dels autòmats més controvertits de la història: "El Turc". Era un jugador d'escacs invencible que va arribar a guanyar al propi Napoleó Bonaparte. Però va ser, alhora, un dels majors fraus del seu temps ja que dins de l'autòmat hi havia un nan que feia moure les fitxes. Tot i això, la fama d'aquest autòmat va impulsar la creació d'altres autòmats, tant falsos com reals, que juguessin als escacs, i així esdevingueren pioners dels moderns jocs d'escacs informatitzats per ordinador. Leonardo Torres Quevedo, enginyer i matemàtic espanyol, per exemple, va inventar el 1914 "El Ajedrecista" que jugava la partida sense cap intervenció humana. Va ser ell mateix també qui inventà el terme "automàtica" en relació a la teoria de l'automatització de tasques tradicionalment associades als humans, ja que és aquesta una de les principals motivacions que han impulsat la investigació dels robots al llarg dels anys: materialitzar el desig humà i crear éssers que li traguessin feina.

No va ser fins el 1942, però, que l'escriptor rus Isaac Asimov usa per primer cop el concepte "robòtica" en el seu relat de ciència ficció "Runaround" recollit dins del llibre "Jo, robot". Va definir el terme com a disciplina científica encarregada de construir i programar robots. En les seves obres, Asimov havia imaginat els robots visitant nous móns, conquerint el poder i ajudant en les feines de casa. Però és molt comuna la preocupació de que els robots arribessin a competir o desplaçar als humans, i és per aquest motiu que en el mateix llibre "Jo, robot", l'autor va crear les Tres Lleis de la Robòtica en un intent literari per controlar la competència entre robots i humans, i com a mesura de protecció d'aquests últims. Diuen així:

1. Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

D'aquesta manera es contraresta el temor a que els robots es poguessin rebel·lar i atacar als seus creadors, i no són més que l'aplicació de les eines: una eina ha de ser segura, fer la seva tasca i no s'ha de fer malbé. Els robots, doncs, actuaran sempre respectant aquestes tres lleis, ja que la seva construcció i la base del seu cervell "positrònic" s'han de fer sempre en base a elles.

A "Robots i Imperi" Daneel Olivaw i Giskard Reventlov, els robots més complexes que s'hagin creat mai, van ser capaços de crear la Llei Zero que sorgeix com a generalització de la primera llei i que està per sobre de totes les altres:

0. Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat prengui cap mal.
Llei que obliga a tot robot a prendre cura de la humanitat per sobre de qualsevol altra cosa, fins i tot del benestar d'un ésser humà concret. No obstant, avui en dia no és possible aplicar les lleis d'Asimov als robots, ja que tenen una capacitat molt limitada per entendre el seu significat, avaluar les situacions de risc o resoldre els conflictes que podrien donar-se amb aquestes lleis.

Però els robots que es fabriques avui en dia serveixen principalment per a fer tasques perilloses o difícils per a l'ésser humà. Dues aplicacions típiques del autòmats fora del món dels robots són la domòtica (control de la casa) i el control industrial. Els més utilitzats són els robots articulats o poliarticulats. Moltes tasques que abans feien els humans ja han estat substituïdes per robots, i sobretot al Japó, hi ha l'esperança de que la població d'edat avançada pugui ser cuidada per robots. Una altra aplicació recent dels robots ha sigut en el camp de la medicina, concretament en cirurgia. Com també en l'exploració del fons marí i de l'espai.

L'any 2002 Honda i Sony van començar a vendre comercialment robots humanoides com a mascotes. Un clar exemple és Aibo (que significa "amic" en japonès), és un robot mascota en forma de gos creat per Sony. Utilitza una combinació de tecnologies robòtiques i multimèdia i d'intel·ligència artificial per fer possible un robot interactiu. És capaç de reconèixer els gestos i l'actitud corporal del seu amo, a més és sensible a les carícies i té una gran capacitat de moviments, equilibri i flexibilitat. El més sorprenent, però, és la seva capacitat per aprendre. Aquest invent és un reflex de la fascinació humana per a crear vida artificial. L'origen de productes com Aibo, es relacionen amb els mites i les llegendes sobre objectes inanimats que agafen vida. I el cert és que tota aquesta evolució robòtica sorgeix de mites tant antics com el de Pygmalió, Hefesto que creava dones mecàniques d'or que l'ajudaven amb la seva feina. Fins i tot els Argonautes van crear un gos autòmat que custodiava la seva nau. En literatura també hi ha rastres d'aquest origen primari, com Frankenstein del 1818, el primer autòmat modern, que explica la història d'un doctor obsessionat per crear un ser viu a partir de parts d'altres cadàvers disseccionats. O el jugador d'escacs d'Edgar Allan Poe, que intenta desxifrar el veritable funcionament d'El Turc. I fins i tot les pròpies Aventures de Pinotxo de Carlo Collodi, amb el titella de fusta que cobra vida gràcies a la intervenció d'una fada. I anys més tard, en el cinema, la figura del robot es va popularitzar i va ser a Metròpolis (1927) de Fritz Lang on aparegué el primer robot cinematogràfic: Maria. I més tard altres films com Forbidden Planet (1956) amb Robby el Robot, 2001:Una Odissea a l'Espai (1968) amb HAL 9000, Blade Runner (1982) amb es replicants, Terminator (1984), Matrix (1999) o Intel·ligència Artificial (2001) amb un robot capaç d'estimar, entre moltes altres també van crear androides i ciborgs que no es poden mantenir al marge del desenvolupament històric de la robòtica.