Charles Chaplin, conegut amb el nom de Charlot, és el personatge mític que protagonitza i controla totes aquelles aventures en què es veu capficat. A més, és un personatge reconegut, i el públic sap identificar el petit bigoti negre, la seva forma de caminar característica amb els peus oberts com un ànec... D'altra banda, és un fetitxista dels objectes, sobretot en el moment en què no li serveixen a Charlot com ens serveixen a nosaltres. I és que Charlot és improvisació, imaginació sense límits. Una altra característica molt important del personatge és el cop de peu que fa cap a enrere, per diversos motius: no li agrada enfrontar els problemes de cara, amb la qual cosa els dóna l'esquena, o també com una manera d'expressar a la perfecció la despreocupació constant de no sentir-se lligat al passat ni arrossegar res rere d'ell. Tot i amb això, el cop de peu pot expressar milers de matisos que poden anar des de la venjança fins a límits insospitables.

Amb Temps Moderns ens trobem davant d'una pel·lícula de Charles Chaplin diferent a les que havia fet abans. Temps Moderns trenca amb la tradició de llargmetratges anteriors, i especialment dóna un gir important respecte a Llums de la ciutat, considerada sovint l'obra mestra de Chaplin. Potser és precisament en aquesta qüestió on resideix la seva superioritat. Temps moderns és una successió de situacions còmiques el protagonista de la qual és Charlot, i el tema comú és la vida industrial i les seves conseqüències. Chaplin fa una crítica al regnat de la màquina i la divisió del treball, per tant, en última instància, el film pot veure's utilitzat en contra del capitalisme. Chaplin es declara obertament de part de l'home, contra la societat i les seves màquines; la seva afirmació no se situa sobre el pla contingent de la política o de la sociologia, sinó només de la moral i sempre a través de l'estil.

Temps moderns ens parla, en imatges, de l'alienació, les classes baixes, l'economia del temps, la revolució industrial, la lluita obrera, tot allò explicat des d'una senzillesa i un minimalisme que sorprèn. I un aspecte que sorprèn és la crítica àcida que fa al sistema laboral i social sense que la censura pugui alterar l'obra encara sent criticada. Chaplin va crear una sàtira genial de la societat industrial que va modernitzar els sistemes productius a base de suposar una alienació de l'individu per a milions de treballadors. Temps moderns ens ho mostra enfrontat a molt diverses vicissituds, quan l'atur massiu va coincidir amb la implantació de l'automatització industrial, després de la Gran Depressió de 1929.

Abans comentàvem la diferència entre Temps poderns i Llums de la ciutat, i és que la segona és la força sentimental i la profunditat psicològica de la intriga, mentre que a la primera va més enllà de l'evolució psicològica que comença a l'obra de Chaplin després d'Una dona de París. La psicologia i el sentiment no formen part d'aquest llargmetratge, ja que l'exigència d'un estil còmic i la lògica del personatge protagonitzaven el desenvolupament dels gags. En la major part de les seves pel·lícules, Charlot ja ens havia fet riure amb els seus enfrontaments amb els objectes, fet que li havia proporcionat inesgotables gags. A més a més, Charlot utilitzava contra la seva hostilitat una astúcia molt enginyosa, trobant en els objectes un ús diferent al qual estaven destinats. Malgrat tot, la pel·lícula sencera ha de ser considerada com una transposició d'aquest conflicte de l'home amb les coses que ha creat, servint-se de la màquina, al nivell de la història i de la societat. El que anteriorment havia estat tan sols el motor de gags particulars, aquí es converteix en el tema general i moral de tot el film.

Però, per quina raó és una pel·lícula diferent? Fins ara no coneixíem al cercador d'or, ni al pallasso de circ. Fins ara les seves pel·lícules ens arribaven principalment per l'anècdota, no per la història, sinó pel valor pur que s'expressa mitjançant aquesta: el dolor, l'odi, l'amor, el dubte, etc. Es buscaven unes situacions idònies perquè es poguessin donar aquests valors estètics en el seu màxim esplendor. Per aquesta raó, no importava que la història fos desconeguda i llunyana. No obstant això, sí que coneixem a l'obrer sense treball, perquè està aquí, al nostre costat de la vida. El coneixem, ho hem estat o ho som. Ens resulta familiar, és quotidià, i la seva història, la seva anècdota representa un valor pur o un conjunt de valors: l'angoixa, l'esperança, el dolor, l'odi. Així, l'anècdota mateixa té valor propi, capaç d'actuar immediatament sobre nosaltres, sobre l'època o sobre la societat en què vivim. Llavors, pretén transmetre uns valors a través d'una acció social justificada. L'home passa a ser una representació de tots els homes, que pateixen allò que nosaltres patim i gaudeixen d'allò que nosaltres gaudim, fins i tot que esperen el que nosaltres esperem. Vivim un món que és el món de tots. A Temps moderns no és essencial l'actitud de Charlot davant de la tragèdia, sinó la mateixa tragèdia; no el drama de Charlot, sinó el Charlot vivint el nostre drama; no Charlot desafiant la seva aventura, sinó corrent la nostra. Perquè fins ara Charlot havia viscut el seu món, i a partir d'aquí comença a viure el dels altres.

Si ens endinsem una mica en el film, podrem analitzar alguns aspectes que reflecteixen clarament el conjunt de la pel·lícula. Per exemple, una manada d'ovelles a la porta d'un estable i la imatge paral·lela de tots els obrers entrant a la fàbrica. Amb aquest paral·lelisme es posa de manifest la relació de semblança i la crítica existent entre aquests dos grups. Fa una comparació dels animals amb els homes. Es desaprova la fàbrica que va poder somniar Taylor, santuari de la racionalització industrial i de la divisió del treball. Cada obrer construeix una peça i, al seu torn, cada obrer forma una part d'aquesta cadena. Tot està calculat al segon i al mil·límetre. Es transmet la sensació d'una indústria moderna, en què el director es comunica amb els treballadors a través d'altaveus i pantalles. A més, la figura del gerent s'acaba convertint en una mena de demiürg capaç de controlar tota la fàbrica, domina els fils de les seves titelles, està a tot arreu. És un déu que vigila dins d'aquella estructura d'acer i ferro, fins en el lavabo, on un obrer pot tenir un moment de repòs clandestí. Sota aquesta armadura industrial es troba Charlot. Ell és un obrer de la cadena de muntatge, una cadena que passa davant d'ell sense aturar-se. La feina que desenvolupa consisteix a estrènyer una femella de cargol amb una clau anglesa. Ho fa durant vuit hores, durant dies, durant anys. És el reflex del que suposa el treball en cadena. No pot espantar ni una mosca que li destorba i li persegueix; però ho fa. En aquesta fracció de segon la femella de cargol que ha d'estrènyer li passa davant d'ell, i la màquina de la qual ha de formar part resulta imperfecta. Aquest fet suposa una "catàstrofe", atès que el resultat que s'obtindrà no serà l'esperat. Els nervis dels companys, i la intolerància del seu superior són algunes de les coses que es poden veure com a burla d'un sistema que quasi no deixa respirar l'home.

Abans estàvem acostumats a veure com Charlot rebia patades o agressions físiques com a signe de la seva insignificància, però a Temps Moderns aquestes agressions també s'han modernitzat i mecanitzat. Amb la màquina de menjar arriba la novetat: un artefacte que permet alimentar l'obrer sense deixar de treballar. Charlot és el conill d'índies que ha de provar l'aparell màgic, però el giny es descompon, li tira tota la sopa calenta per la cara, li passa la panotxa de blat de moro per la boca com un raspall de dents, li rega el nas amb el tovalló mecànic, li estampa el pastís en tota la cara..., en definitiva, li tortura. S'adonen que la màquina no serveix i Charlot queda destrossat, desfet també, com la màquina. L'escena comença amb el somriure de l'espectador però acaba amb el més angoixós i indignant dolor.

Durant tot aquest procés es fa palesa la realitat humana: no som màquines, tot i que així es vulgui considerar. La vida de Charlot segueix, però quan acaba el treball queda trastornat i continua fent el moviment espasmòdic de cargolar en sortir de la fàbrica. El personatge entra en un estat de nervis i patirà un atac de bogeria que li farà anar cargolant i descargolant tot el que vegi: des de les màquines de la fàbrica fins als botons que adornen la roba d'una senyora que passa pel carrer. Al cap i a la fi, se'ns mostra com Charlot també s'ha descompost, com la màquina de menjar. Tampoc serveix i, consegüentment, es converteix en un obrer sense treball.

Després d'haver passat per la presó pels incidents que ocasiona durant el període d'aturat, Charlot torna a treballar, encara que les fàbriques continuen en vaga. Col·labora en la construcció d'un gran vaixell, però abans d'hora aconsegueix que el vaixell caigui al mar i s'enfonsa. En aquest moment no cal que ningú li digui que està acomiadat.

Ara per ara, Charlot inicia un romanç amb una noia. Els dos són agafats per la policia, ella perquè roba un pa i ell perquè entra a un restaurant i després de donar-se un esplèndid banquet no té amb què pagar. El cotxe en el qual han estat detinguts pateix un accident i es donen a la fuga. Els dos comencen a viure el seu gran ideal, l'últim reducte de tots els aturats del món: no tenir treball però tenir una casa. Una casa on ambdós s'emocionen davant de qualsevol cosa, com si estiguessin davant d'un miracle, i sofreixen les decepcions de la cerca inútil d'un treball, que està sempre amb ells com l'eterna esperança. No importa que els mobles es caiguin, es trenquin sobre els seus caps..., la felicitat rau en aquest ideal que viuen junts. Fins i tot al costat de la porta tenen una mena de riu, on Charlot es llança en un salt de campió, per xocar-se contra el terra perquè no s'havia assabentat encara que només tenia uns centímetres d'aigua.

Tan bon punt finalitza la vaga a les fàbriques, aconsegueix una plaça d'ajudant del mecànic. Es dedica a engreixar la màquina, un aparell enorme, novament símbol de la modernitat. Però aquesta vegada Charlot es pren el treball com un joc i es dedica a pujar i baixar per la màquina, trepa, balla, etc. Li fica eines de treball i la màquina les escup, en canvi, s'empassa a Charlot com si d'un animal llegendari es tractés. Posteriorment s'empassa al mecànic, i com que talla l'electricitat, el deixa a dins. Charlot no pot fer-hi una altra cosa que alimentar-lo. Aquesta és la imatge que, en forma de metàfora, resum tot el contingut del film: una màquina que devora els homes.

Tot seguit, Charlot torna a estar sense treball, però aviat aconsegueix ser guarda nocturn d'uns grans magatzems, on també gaudeix de les seves peripècies com a patinador que arrisca la seva vida perquè està a punt de caure en el buit. Després de tot, Charlot torna a anar a la presó. Chaplin fa del seu personatge un putxinel·li de l'atzar que, al seu torn, constitueix i amaga un crítica ferotge de l'Amèrica de la depressió, fins al punt que el seu personatges anhela tornar a presó perquè suposa un nivell de vida millor que estar al carrer com a aturat. Però com ja ve passant durant tot el film, troba treball un altre cop en sortir dels calabossos: ara cambrer. Naturalment, no és un cambrer normal, sinó que fa bogeries amb el servei, disbarats que ja coneixíem del seus films anteriors. I per primera vegada sentim a Charlot cantar, la seva pròpia veu. No se'n recorda de la lletra i la noia li apunta tot al puny de la camisa perquè ho vagi llegint; perd el puny i improvisa en la llengua de ningú, un galimaties amb paraules de moltes llengües, potser l'idioma amb què tothom s'entendria.

Finalment els dos deixen el restaurant, però aquesta vegada, paradoxalment, quan acaba la pel·lícula comencen un camí d'esperança, de lleu optimisme quan se'n van caminant tots dos, cap a un horitzó que promet, donat que Charlot ha lluitat per tot. Aquest cop no se'n va sol, sinó amb la companyia de la noia cap a una aurora de llum que els mou i els inspira a continuar per nous camins.

Com a conclusió, en aquesta pel·lícula Charlot lluita, viu una batalla constant per conquerir la fortuna i l'amor dins el drama. Per tant, no importa tant la tristesa i l'alegria, sinó què fa Charlot amb aquests dos elements.

Bibliografia

BAZIN, A. Charlie Chaplin. Paidós. Barcelona, 2002.
VILLEGAS, M. Charles Chaplin. Ediciones JC. Madrid, 1990.

Filmografia

CHAPLIN, C. Tiempos modernos (1936)
CHAPLIN, C. Luces de la ciudad (1931)

Enllaços

http://es.wikipedia.org/wiki/Tiempos_Modernos
http://www.mangafilms.es/tiemposmodernos/pop.htm

Altres

Visita a l'exposició i material obtingut al Caixafòrum de Barcelona: CHAPLIN EN IMATGES (exposició finalitzada)