Leonard Bernstein 
 
Xavier Berenguer  

 
 "No és que Bernstein estimi la música, és que ell és música, tot el seu cos és música. Se l'acusa que salta, que canta i que salta... és que la música és dintre seu i Leonard no té cap vergonya de manifestar-ho"

Christa Ludwig 
 
Era una nit d'hivern de 1943. Al Carnegie Hall de Nova York regnava un gran nerviosisme. Poques hores abans de començar un concert, l'orquestra, la Filarmònica, s'havia quedat sense director. Bruno Walter, el director convidat, era al llit malalt, mentre que el principal, Rodzinski, no era a Nova York. Només quedava el director ajudant, però acabava de ser nomenat i ningú no se'n refiava.                    

Al final va acabar dirigint el concert aquell jove inexpert i, contra tot pronòstic, l'èxit va ser total.  Començava així la història de Leonard Bernstein, una "bella història d'èxit americà", com diria el New York Times l'endemà. 

Però Bernstein no va ser només un director d'orquestra, ja al començament de la seva carrera deia:  "No vull l'especialitat de director. No vull passar la meva vida estudiant i tornant a estudiar unes quantes obres musicals, això m'avorriria mortalment. També vull escriure música per a Broadway, i música simfònica. Vull ser un músic en el millor sentit d'aquesta paraula meravellosa. També vull ensenyar i escriure llibres." Amb els anys faria tot això que s'havia proposat: dirigir, compondre i ensenyar.   

Leonard Bernstein va néixer el 1918 a l'estat de Massachussetts, fill d'una parella d'immigrants jueus russos, molt poc favorables a la precocitat musical que de seguida va manifestar.

Quan tenia 10 anys, una tieta que d'amagat alimentava els interessos musicals de Leonard, va regalar-li un piano. Bernstein recorda: "Jo era un nen petit, dèbil, malatís, pàl.lid, infeliç, quasi sempre tenia bronquitis o malalties similars fins que va arribar el piano. De sobte vaig trobar el meu món, va canviar la meva vida. El secret és que havia trobat un univers en què em sentia segur. Ja ningú em podria molestar, fer-me mal, ni tan sols el pare. Ningú no podia ferir-me quan em trobava en el meu món de la música, quan estava assegut al piano. Aquesta era la meva seguretat".

El refugi del piano, però, no el va allunyar dels estudis. Va fer una brillant carrera universitària, a Harvard, on estudià filosofia, estètica, llingüística. En acabar-la va deixar els cum laudes sobre la taula del pare i va decidir continuar estudiant... només música.    
  

Quan va substituir Bruno Walter en aquella prova de foc al front de la Filarmònica de Nova York, Bernstein tenia només 25 anys. El concert va ser transmès per ràdio a tot el país; així que l'èxit musical va anar acompanyat de l'èxit popular, cosa que succeiria al llarg de tota la seva vida.           

Va ser director musical de la Filarmònica del 1957 al 1969, la primera vegada que un nadiu americà era el director d'una orquestra important dels Estats Units.  Solia programar autors americans com ara Ives, Copland, Gershwin... però també promovia música europea, des del barroc fins Stravinsky. Algú el va descriure com "el més gran intèrpret de Haydn d'Amèrica i d'Europa". També es trobava especialment a gust amb Mahler.      

Bernstein, quan dirigia, comunicava el sentiment intens que li provocava la música. Ho expressava així: "Comparteixo amb els músics tot el que sé i el que sento de la música. Intento aconseguir que l'orquestra comparteixi els meus sentiments i els comprengui, perquè finalment la música la fem tots junts. Més que música d'orquestra, em sento que dirigeixo música de cambra. Mai no penso: aquells estan allí i jo estic aquí. Per a mí, tota l'alegria de l'acte de dirigir consisteix a respirar conjuntament amb els músics; és com una experiència d'amor"                    

Sabia posar-se els músics a la butxaca amb una extraordinària facilitat, sempre trobava la manera d'estimular-los i de contagiar-los el seu entusiasme. Dirigia amb gestos enèrgics, de vegades teatrals. Amb els cabells llargs movia els braços, el cos i la pelvis com una estrella de rock. Aquest estil li guanyaria crítics, però el practicava tant en públic com en els assajos.                    

El 1969 va deixar el seu càrrec de director de la Filarmònica de Nova York per a dedicar-se a compondre. Va compondre temes jueus com la simfonia "Jeremiah" i l'oratori "Kaddish". També va utilitzar motius jazzístics, com "Age of Anxiety". El 1971 va estrenar la "Mass", una missa amb preocupacions religioses, de soledat i de dubte.


Més a prop del mundà, Bernstein va compondre també alguns musicals per a Broadway. El primer que va escriure va ser "On the Town", iniciant una llarga i estreta col.laboració amb Jerome Robbins, un dels grans coreògrafs de Broadway. Els dos farien també més tard els musicals "Fancy Free" i "Wonderful Town".

El 1954 Bernstein va compondre la banda sonora de la pel.lícula "La llei del silenci" d'Elia Kazan. No va quedar gaire satisfet del resultat, es queixava dels talls que li havien fet i del poc que se sentia la seva música. "La llei del silenci" conté uns motius molt comuns en l'obra musical de Bernstein: les lluites d'uns contra altres i contra sí mateixos, l'amor que sembla superar-ho tot, i un final on planeja el dubte sobre la felicitat.

D'això mateix tracta el musical més important de Bernstein: "West Side Story". Originalment la confrontació era entre catòlics i jueus, però els nous problemes racials dels Estats Units van inspirar una altra rivalitat: portorriquenys i blancs. El títol va passar del "East Side", com es titulava al començament, al "West Side".

Bernstein diria després de l'estrena de "West Side Story", a Broadway: "És una història tràgica; conté un tema tan profund com el de l'amor contra l'odi i és arriscada escènicament perquè tracta de la mort i del racisme. Està interpretada per gent jove, però hi ha música "sèria" i escenes de ball molt complexes... No he sentit ni un sol murmuri reclamant un final feliç, cosa rara de veure a Broadway. Estic orgullós d'haver treballat en aquesta obra". "West Side Story" va tenir poc èxit a Broadway, però quatre anys després la versió cinematogràfica dirigida per Robert Wise i el propi Jerome Robbins li donaria una immensa popularitat.


Leonard Bernstein
 El 1954 Bernstein va fer la primera aparició a la televisió. En aquella emissió ja es perfilava el seu poder didàctic i comunicador basat en intentar descobrir a l'espectador, més que la tècnica, l'experiència humana de la música. Bernstein començà un d'aquells programes dient: "Avui volem presentar-los un experiment una mica especial. Prendrem el primer temps de la Quinta simfonia de Beethoven i tractarem d'escriure'l de nou... Però no s'espantin, utilitzarem només les notes que el mateix Beethoven va escriure, els esborranys destinats a aquesta simfonia. Volem descobrir per què els va rebutjar... potser així podem arribar a saber el que passa dintre d'un músic durant el misteriós procés  creador que anomenen compondre"

Bernstein va protagonitzar una sèrie de documentals audiovisuals sobre diversos compositors, com ara Mahler i Wagner. Però el seu programa més conegut és "Concerts for Young People", una sèrie de conferències sobre música dirigides a infants i joves.

Va escriure també una sèrie de llibres d'assaig, amb títols com "La joia de la música" i "La infinita varietat de la música". En ells explora les arrels inconscients de la música, intentant demostrar l'existència d'una capacitat innata per a la música de la mateixa manera que els lingüístes suposen una capacitat innata per a la parla.

Bernstein va ser una figura que despertà polèmica. De vegades no li perdonaren el carisma que tenia, ni la facilitat amb què feia les coses... Algú l'anomenà "el Peter Pan de la música".

Però Bernstein entenia de música i, en particular, de músics. Va viure sincerament la música i ho va expressar i comunicar de maneres diverses. Reuní uns amplis coneixements del món i una gran capacitat per comprendre'l.

Leonard Bernstein: una poderosa humanitat... en una història d'èxit americà.


Tres músics